Revista de Sencelles

Foto Aina Herrera

—Ha estat femella!

Ho va dir davant tothom. Ho digué l'encarregada d'encendre la traca que anunciava la fi de les festes, una al·lota esprimatxada i amb els cabells revulls recollits en una coa malgirbada. Mantenia el foguer estret dins el puny dret. Amb l'altra mà retenia la bossa per les anses passades per l'espatlla, com perquè no li botàs i li fugís, i que havia avançat una miqueta a manera d'escut. Com de biaix, talaiava un enfilall de cartutxos que contenien un devessall d'explosions, ara en suspens. El cordonet que feia no res havia encès perquè engegàs aquell foc d'artifici, semblava haver-se consumit per complet en tocar el primer petard de la tira: l'explosiu número u s'havia empassolat la metxa incandescent i res no s'esdevendria mai més. Pausa tensa. L'al·lota premia els llavis i amb els ullons una mica clucs escrutava aquell petard malastruc, com si just amb la mirada pogués fer-lo saltar pels aires i iniciar d'una vegada la cadena explosiva estirada tot al llarg dels baixos d'una paret. Era cinc passes lluny. Ningú no es movia. Res no esclatava. Sense treure la vista d'aquella mina antipersona, s'hi acostà i llançà el primer barrobinet mig metre enllà d'una puntada de peu, com alliberada d'un ressort amb un moviment d'anada i tornada precís i impecable. En el desplaçament, de sota aparegué un pam de metxa més. Hi havia quedat enrodillada. Ara li venia el mal tràngol d'encendre de nou aquell trosset de ble de pólvora. S'hi acotà, l'encengué i un brolladoret corredís d'espires es precipità cap a una cursa de deflagracions, tronadissa i flaixos fulminants. Just tengué temps de donar l'esquena a tot aquell rebombori. Arrugà el front i suportà el xàfec tapant-se les orelles amb les mans, encorbada un xic i tot.

Anita va néixer a Noruega el 1992, va arribar a Sencelles el 2020.

Ens podries contar una mica de tu?

Tenc 29 anys i sóc de Noruega. La meva ciutat natal és Drammen, que es troba a uns 80 km al sud-oest d'Oslo. Vaig viure a Noruega fins als 20 anys i després em vaig traslladar a Dinamarca per estudiar i fer ciclisme en pista. Després de vuit anys allà, em vaig traslladar a Mallorca. Estic molt contenta d'haver-me mudat a Sencelles.

Passes molt de temps entrenant?

Som una ciclista de pista professional, sol entrenar entre 20 i 30 hores a la setmana. Això és sobretot ciclisme i una mica de gimnàs i, és clar, com que som ciclista de pista, pas molt de temps al velòdrom. De fet, aquest és el motiu pel qual em vaig traslladar de Noruega a Dinamarca en primer lloc, perquè Noruega no tenia velòdrom interior fins fa uns mesos. Havia estat abans a Mallorca per fer els camps d'entrenament, perquè és un lloc perfecte per combinar carreteres i pista. Hi ha una pista impressionant a Palma, Palma Arena, que és fàcil d'emprar. Necessitava estar en millor forma abans dels Jocs Olímpics per assolir els meus objectius, així que vaig parlar amb la nostra Federació i es va decidir que seria una bona idea venir aquí.

El pla original era només quedar-me aquí per preparar-me per als Jocs Olímpics, però no crec que en pugui fugir ja que m'encanta aquest lloc!

Em cremaven els pulmons i ja feia una estona que no sentia els batecs del cor. El meu estat d’excitació era tan alt, la meva desesperació tan fonda, que no era capaç de notar el repiqueig sord i trepidant a dins el pit. Vaig començar a mossegar l’aire, amb l’esperança d’enviar-me una mica més d’oxigen, una mica més, per arribar una mica més lluny encara. Literalment rosegava aire, obrint molt la boca, quasi desencaixant-la, mastegant amb les dents, les genives i la llengua seques. No podria aguantar aquell ritme de cursa gaire més, em coneixia prou. Corria a tot quant podia, però sense cap estratègia. Fugia tan sols. Escapar ho era tot. I vaig aturar de sobte, inconscient d’en quin moment ho havia decidit, poc abans de sortir del darrer revolt d’aquell camí voltat d’alzines i ullastres, fosc com un túnel, per enfilar la recta a cel obert. Treia el fetge per la boca. El vol entre una gambada i l’altra era de cada vegada menor. Si el meu cervell encenia totes les alarmes perquè no em podia permetre afluixar, el meu cos agraïa que abandonàs. Un tremolor incontrolable em feia les passes menys decidides, més imprecises, com si els peus volguessin arrossegar-se en la grava. Estava exhausta, sensació familiar els darrers quilòmetres d’una marató, però no quinze minuts després d’haver començat una eixida habitual d’entrenament. Tota sola com sempre en una cursa, aleshores em sentia desemparada. Per acabar-ho d’adobar, davant mi, tres cans m’esguardaven al final, enmig del camí, a tres-cents metres. No m’inspiraven gens de confiança. Els enreixats de damunt les parets de banda i banda eren massa alts per provar de fugir camp a través. Vaig continuar avançant. Si havia de sortejar-los, pensava, havia de recuperar-me una mica per assajar una fuita final a la desesperada.

En Xiroi

«Sembla un ullet amb una parpella que el clou i oculta la nineta. Aquesta mena de parpella va repuntada per un riuet de pestanyes a banda i banda, al llarg del plec, des del llagrimer fins a l’altra comissura. Amb un sacseig, aquest plec s’allarga i s’esquinça com una riallada de Satanàs. Perquè els pelets són gotetes de sang, i en comptes de parpella, és un tros de pell que es bada i que s’enganxa sobre el que pareix l’ull, com amb una frontissa. És la ferida de la llançada de Longí que es destrava perquè en brolli sang i aigua. Jo no sé si el foc del Fill de l’Home es va perdre dins un calze fantasma, o si l’aigua que en regalimà prengué la forma del fang al peu de la creu... No ho sé. A mi, és la llaga el que m’embruta la vista. Me l’embruta de vida. Perquè vull guaitar-hi, enfonyar-m’hi, aferrar-me amb aquestes mans meves d’amor al misteri de la carn de Crist, fins assolir una cambreta que hi ha entorn del coret. I mentre contempl el Sagrat Espinat com una llar de foc sempre encesa, colgar-me amb l’Espòs al nostre tàlem de fusta de sàndal entre llençols de carícies de gessamí, coixins de vellut i vànoves de cotó. Despullada de misèries de mortal, en pèl i entorcillada al Cos que em respecta, assaborir la mel a la llengua de l’Amat… I jo, senzillament passar a nòmer Amiga. Però la lletjor és germana de la tristor, i molt aviat els cucs i la soledat poden marcir l’infinit, perquè la nafra ha esdevengut uns llavis que tartamudegen al ritme del perboc que no s’estronca de sang i de més aigua, de pell i de carn, d’ossos i de fum que escalda, fins que es buida perquè hi regni la mort. És un avenc; un fondal fart d’escorxadors que fan un cim d’aire que put. De vegades, la vida té mala ferida. De vegades és… Lletja.»