Revista de Sencelles

Res del que succeeix no s'oblida,

encara que tu no te'n recordis.

El viatge de Chihiro

Quan n’H. va començar a llegir aquell comiat, va entendre que lluny volia dir enlloc. O senzillament, desaparició.

Malgrat la gravetat de l’escrit, n’H. somrigué imaginant en Daniel disculpant-se per haver triat un inici tan tòpic, tot i la seva bona traça com a redactor, conscient de clixés i llocs comuns: «En llegir aquestes línies, jo ja seré ben lluny –per dir-ho en uns termes decorosos i suportables–. Tan lluny, que no sé si en tornaré mai».

A partir d’aquí, hi exposava una digressió complexa sobre el temps i l’espai, la llum i la fosca, que n’H. no provà de rellegir. Tan sols retengué la idea que la mort i el sexe aparegueren al nostre planeta molt després del miracle de la vida, però que en Daniel i d’altres com ell, els «singulars» –tal com l’opinió pública els anomenava–, en quedaven al marge.

S’havia pres el seu temps per confeccionar la carta, en Daniel. Eren cinc folis escrits a doble cara, amb marges generosos i aire suficient entre línies. I hi desplegava el seu tarannà incorregible planificador i primmirat: havia usat un paper d’una certa gruixa, color sèpia –i no un foli pàl·lid i anodí–, per fer-hi discórrer el traç precís i blau –executat amb elegància– d’una cal·ligrafia punxeguda i relligada, menuda i clara.

En Daniel va trobar la manera de cloure aquell primer paràgraf –sobre el temps i la llum– amb una cita de Margarit: «Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida.» Era un cop baix. Eren els versos gravats a la làpida d’algú a qui n’H. estimà molt. Molt. Després de romandre una estona dempeus tots dos tot sols davant la tomba, de desar-hi un ram de roses vermelles, d’ajustar-se bé la bufanda i la caputxa, i de moure lleument els llavis per provar de dir unes paraules a manera d’oració, n’H. l’havia abraçat com a un igual. Fou la primera vegada. Amb la carta a les mans, n’H. alçà la mirada per despenjar-la sobre el ball distret de la cortina endret de la vidriera entreoberta.

Dia 1. Dinar del Primer de Maig. Organitzat pels Socialistes de Sencelles amb presentació de la candidatura municipal i l'assistència de la candidata al Consell, Catalina Cladera.

Dia 3. Viatge dels gegants. Partiren de Sencelles cap a Santa Maria del Camí per participar a una festa-intercanvi amb els gegants d'aquell poble.

Quasi com la cançó un “senyor damunt un ruc” la tabaquera que sols Déu sap don vingué va créixer damunt la fita.

Tots aquells que l any 2022 heu passat pel carrer Bons Aires haureu vist una planta molt curiosa que inexplicablement va néixer i va créixer lliteralment damunt una pedra, o més ben dit damunt una fita. En total va viure aproximadament cinc mesos.

A la composició fotogràfica que il·lustra aquest article veureu com en Jaume Perelló, artista de la fotografia, ha recollit de manera gràfica el naixement, creixement i accidents de la tabaquera que vengué a bé obrir-se camí a la vida damunt la fita que hi ha a la vorera de ca nostra al carrer Bons Aires. Aquesta fita es la que marcava els llindars de l’antiga finca de Son Pou.

Han estat sis mesos d’una aventura que com es deia a la pel·lícula Juràssic Park ens demostra que la vida sempre s’obri camí.