Revista de Sencelles

Quasi com la cançó un “senyor damunt un ruc” la tabaquera que sols Déu sap don vingué va créixer damunt la fita.

Tots aquells que l any 2022 heu passat pel carrer Bons Aires haureu vist una planta molt curiosa que inexplicablement va néixer i va créixer lliteralment damunt una pedra, o més ben dit damunt una fita. En total va viure aproximadament cinc mesos.

A la composició fotogràfica que il·lustra aquest article veureu com en Jaume Perelló, artista de la fotografia, ha recollit de manera gràfica el naixement, creixement i accidents de la tabaquera que vengué a bé obrir-se camí a la vida damunt la fita que hi ha a la vorera de ca nostra al carrer Bons Aires. Aquesta fita es la que marcava els llindars de l’antiga finca de Son Pou.

Han estat sis mesos d’una aventura que com es deia a la pel·lícula Juràssic Park ens demostra que la vida sempre s’obri camí.

Dia 1. Representació teatral. De la passió de Crist a càrrec de l'Escola de Ball L'Assumpció de Son Espanyolet, a la parròquia de Sencelles.

Foto: Xisca Alomar

Travessam per un costat el pati de les escoles velles i davallam per Ramon Llull. Totes les façanes són d’un celet pàl·lid en aquestes hores, i el silenci es va clivellant amb la xiscladissa dels ocells o amb el ta-tac d’alguna persiana esbatanada, empesa amb massa força des de dins per una mà fugissera; o és el sotragueig metàl·lic del nostre remolc el que trenca la quietud, que s’accentua en haver trepitjat el retxat del clavegueram endret del supermercat o als Quatre Cantons. Enfilarem fins a la creu de Sa Creu pel carrer del Rafal i girarem en ser al capdamunt a l’esquerra. Can Quelino, l’antiga peixateria, on hi havia l’elèctrica, can Ramon, cas Pastoret, can Pou, can Cartutxo, la fusteria de can Rei, can Faril… Recorrerem els Bons Aires de cap a cap, i des de la Volta del Bisbe prendrem per la carretera de Costitx. Si anàssim fora remolc, en arribar al camí de Montuïri, hi voltaríem cap a mà esquerra i hauríem arribat a Can Garreta. Però com que en duim, encotxats, prenem pel camí d’abans, perquè fa més bon entrar al portell. Aquest camí, a casa li deim l’Embiaixat i mena fins a l’Erissal, i com sempre feim quan anam en aquesta finca, l’abandonam en un revolt cap a mà dreta, després de fer un quatre, per agafar, ara sí, el camí de Montuïri, el camí de la Fita, que en diuen a Costitx; la Raia, per als sencellers.

«Tots units en el fracàs sinistre d’un sistema social sencer

que produeix una raça de gladiadors entrenats per tenir, posseir, destruir»

Pier Paolo Pasolini (extret de l’entrevista «Tots estam en perill»)

 Foto: GEORGID (pixabay)  

En una cotxeria, dues taules llargueres amb hule, a vessar d’accessoris de papereria i altres estris. Llapis, tisores, cartolines, pintura escolar de colors diversos, cinta adhesiva, tela de pelfa, fil de niló, pinzells, regles, filferro, pistoles per aplicar cola termofusible, cola de fuster. Diaris en terra. Tres estufes repartides pel local. I més coses. Hi fa una olor densa, massa dolça, massa fresca, de butà i d’adhesiu líquid. Al fons, al cap d’una de les taules, dues dones forren de paper encolat unes bufetes inflades. Vendran a ser cascs d’astronauta en haver-se eixugat. Fan via.