SEURE A LA FRESCA
El dia abans de Tots Sants vaig complir amb el ritual d´anar al cementiri a dur flors als avantpassats que allà descansen amb pau.
Pensava amb la gran diferencia que hi ha entre, per exemple, enguany i els anys quan erem nins i també anavem al cementiri. Me vull referir a la temperatura que feia un temps i la que fa ara. Record que en aquells anys per Tots Sants estrenavem s´abrig o es “tabardo”, com deia es meu padrí. Vos puc ben assegurar que feia un fred que feia sedes. S´altre dia anava amb calçons curts i camiseta. De fet en el moment que estic redactant aquest article fa una temperatura de 22 graus i som les 5 de l´horabaixa.
Fent la volta de rigor un pensa en quina quantitat de gent que hem conegut ja ens ha precedit al lloc d´on ningú no torna. Penses amb aquell que va partir massa jove o amb aquell altre que va complir el seu cercle vital. Idò, heu de creure, que anava caminant i vaig trobar-me amb una padrina que feia una volta amb el net i com no parlarem del temps. Vaig exclamar que tot i estar a ses portes de novembre encara podíem estar a la fresca. El jove me va mirar amb cara d´esglai i tot d´una vaig entendre que això de seure a la fresca li sonava a xinés.
Seure a la fresca era sens dubte una tradició avui pràcticament perduda en un temps on la televisió era testimonial (dues cadenes i magres) i evidentment ni sospites del que era internet, whatsapp, tik tok, facebook, ….. En aquell temps hi havia dues coses molt importants: els veïnats i la paraula.