Si a l’anterior revista de Sa Sella parlàvem de una tradició com es seure a la fresca que cada vegada més es va perdent, avui amb aquesta paraula tan singular que encapçala l’article vull recordar una tradició que definitivament s’ha perduda.
Vaig sentir contar a la meva mare que era un fet habitual que els veïnats compartissin s’os des cuixot una vegada ja no quedava lliteralment més que s´os. Sí, ho heu llegit bé, s´os anava de veïnat amb veïnat per una cosa tan transcendental com donar gust a les llenties o a qualsevol tipus de cuinat. Realment si ho penseu bé aquest os es indestructible, llevat que un ca gros l’agafi i en tot el temps del mon (que habitualment té) li doni barram i més barram. De fet aprofitant aquesta indestructibilitat i que dona un gust especial a s´aguiat de llenties els veïnats més propers el compartien.
Hi ha una dita ben mallorquina que diu que des porc s’aprofita tot i podríem afegir, en aquest cas que ens ocupa, que s’aprofitava un parell mallorquí de vegades.
El que resulta més curiós es que aquesta paraula que no havia sentit mai i que es recull en el diccionari Alcover amb dues variants saboria i saborall fa referència com no a sabor i, en concret, la variant saborall, la més propera al que ens ocupa, segons Alcover significa “ossos o xulla de porc que es fiquen una estona dins l´olla de cuinat per donar-li sabor” i era habitual a pobles com Mancor, Porreres i Santanyí. A Sencelles li varem donar un protagonisme propi i es va substantivar amb saborino fent referència a s´os des cuixot i a la tradició de compartir-lo per donar gust a s´aguiat. Es a dir, era amb nom propi s´os que es compartia entre els veïnats.
Un pot pensar que després d’un parell de bullides poc quedava d’aquest “sabor” que trascendía de s´os a ses llenties. Però no ens enganem, segurament el gust que pogués donar no era el més important sinó que lo rellevant devia ser que era el millor “test” per saber com es duien els veïnats o amb qui confiava o no cadascú. Malament anaven les coses si no te deixaven es saborino o bé anaven si només entrar deies que avui tenc a fer llenties i de dins el rebost ja sortien com un llamp amb el famós os. Avui que es fan estadístiques de tot i de les coses més rares seria interessant saber quantes vegades empraven s´os del teu cuixot, seria com saber, ara que està de moda, quants de seguidors tens. Si no ho creieu cercant estadístiques “estranyes” ni ha, per exemple, que constaten que una persona riu de mitja tretze vegades cada dia, o que utilitza de mitja 57 fulles de paper higiènic en es dia, o que de mitja passa dos anys de la seva vida al telèfon, o que un de cada tres propietaris de cans reconeix haver-los parlat per telèfon o, ja per acabar, que els americans (i els sencellers) gasten més en menjar de ca que en menjar per al·lots petits.
Avui pens que aquesta tradició seria impensable, inclús poc recomanable a nivell sanitari però ni per un moment penseu que fos inútil, no només per donar gust a ses llenties, sinó per conèixer com estan les relacions amb tal o qual veïnat. Penseu per un moment amb qui compartiríeu o no s´os des cuixot. I també, ja que ara som tan mira prims, a veure de quina categoria era es cuixot… segur que ara que tot es estufera i botxor sortiria el veïnat de torn diguent que el seu es un os d´un Joselito 5 J especial (preu d´avui 714 euros), no fos que penseu que sigui Navidul, que vaig veure que el te va dur es repartidor d´Amazon o que era marca Alcampo que per Nadal fan ofertes,...
La tradició no significa dur el passat al present?
Me quedo amb un fet que per habitual agafà un nom propi i que no trobareu a cap altre lloc que no sigui Sencelles.
Toni Vallés Perelló.
