Pere Bergas Llabrés

La paraula inesperada, la paraula distreta, sol ser aquella que acut a nosaltres quan no estam preocupats, mentre la nostra atenció bada. I conté la mesura que cercàvem. És la recompensa al temps que hem esmerçat per descobrir-la i no ens n’hem sortit. Sembla una broma, però és la prova fefaent que la imaginació no té aturall i que sempre treballa al nostre favor. Si pensam bé. Si no ens negam en un tassó d’aigua. Si no ens deixam arrossegar per discursos simplistes d’uns senyorots privilegiats i irresponsables que fan anar motoserres… Però ja em desvii del tema.

M’arribà un anònim. Deia així: «SUPLICA UN LLOC ON LA PARAULA VOL DONAR-SE INESPERADA I DISTRETA». I punt. D’entrada no suposava cap amenaça, com veis, però em va angoixar i excitar a parts iguals. Hauríeu de rebre’n de tant en tant per entendre-ho...

Les paraules de l’anònim –impreses unes sobre paper blanc; d’altres, amb les lletres blanques, sobre fons negre– estaven retallades i aferrades –amb certa descurança intencionada, sense dubte– en una cartolineta de quinze centímetres per onze, de color ocre, a manera de poema de versos truncats, amb un acabat de purpurina que el desarmava de qualsevol mala intenció.

Però no vaig abaixar la guàrdia. M’hauria agradat extreure les empremtes digitals que de ben segur envolupaven la targeta, però la gent comuna com jo no sap com fer-ho. Així que vaig cercar a internet aquella sentència misteriosa o quelcom que em donàs llum, però no en vaig treure aguller. I ja em vaig despistar i em vaig passar tot l’horabaixa capbussat en una antologia de poetes òrfics catalans –Riba, Vinyoli, Bartra, Espriu, Palau i Fabre...–, amb l’orella parada per si cap d’ells em revelava la paraula. Això era en dilluns i no veia necessari denunciar res. O no encara.

amb els ulls érem rudes

i amb les mans inexperts

Joan Tomàs Martínez Grimalt, dins Fosca negra

Soc n’Emei. Soc la tercera de bord, l’especialista en micologia a la missió espacial Demèter V… I creguin-s’ho: el que estic veient està passant.

El senyal de ràdio sí que arriba a la base, però no n’he obtingut cap resposta. Aquesta és la cinquena retransmissió que faig. És la cinquena vegada que envii les meves coordenades per morse perquè l’aplicació de geolocalització es troba inoperativa. I per cinquena remaleïda vegada reportaré el que està succeint davant mi, sobre la superfície marciana. Si en l’enregistrament escolten alguna melodia de fons, són els meus auriculars. Senten Holiday dels Green day.

Fa deu hores que he sortit del centre d’operacions seguint l’SOS de l’altre especialista, n’L. Over, Lancelot Over. Hi havia una tempesta de magnitud 8 prevista en tres o quatre hores, és ver, que com sol passar, deixa l’assentament incomunicat dos o tres dies. I a això, cal afegir-hi els problemes amb l’emmagatzematge d’energia que arrossegam… Però, oh déu meu!, ho vull dir, estim aquest home i no podia quedar-me amb els braços creuats. He desobeït l’ordre de no moure’m de la comandant i me n’he enduit el tot terreny. De ben segur que tot d’una ha redactat un informe posant-me a parir. Me’n té ganes, la mal follada...

I així ascendesc a la regió de les serralades de gel i m’hi perd per a sempre.
F. Kafka

Un momentet. La cap d’estudis acaba una cosa i estarà amb tu tot d’una. Espera al passadís, ok?

Quan ajusta la porta, fa clec i queda tancat defora. Fa fred, fa sol i fa estrany.

N’Ot du el mòbil estret a la mà. El guarda a la butxaca. No li ha fuit, no el pot usar, i s’hi aferra com un nàufrag.

Què ha estat, Ot? Una altra vegada n’Ot. Ahir vaig comunicar-los que se n’anaven a casa tres dies. Pobre al·lot, s’hauria de saber defensar d’aquells caps de fava. Telefonaré als teus pares per això de la sanció... Ell els segueix el joc, el vacil·len, i hi, hi!, ha, ha!, és clar, es pica... Dius que a primera hora te l’han liada, Ot…?

N’Ot és capaç de sentir alhora el que diuen i pensen les persones. Són dues veus superposades, talment un doblatge nefast. No sap com. N’ha après. I desconfia de tothom.

Fora reverència a l’ase, decau tota civilització,

perd el seu caràcter sagrat i es fa vertiginosa i esbojarrada.

Cristóbal Serra

Em ve al cap ara la facècia del sen Puixot. La’m contà mon pare ja fa un grapat d’anys. La cosa va anar més o manco així:

De tantes engrunades, cops i martellades que s'enduien les puntes dels seus dits, el sen Puixot passejava les ungles negres, tostemps ferides o com a brutes, i els capcirons durs i callosos. Deien si aquest vell comprava mosteles...

Un dia, el sen Puixot s'enfilà per exsecallar un arbre de per devers Cascanar. S’encamellà en una branca i començà a serrar el cimal, ris-ras ris-ras a tall de soca, però amb el poc dibuix d'asseure's a la part exterior de la branca, de manera que quedava quasi penjant en el buit... Amb això, un qui passava amb carro li digué que cauria si continuava de tal guisa, però ell no en feu cas. El carro no s’havia allunyat cinquanta passes que, és clar, la branca s'escruixí per la banda del tall per mor del pes de mestre En Puixot, i tots dos caigueren, troncot i esporgador.

El vell, espantat, perseguí fins aglapir l'home del carro, tot per demanar-li com ho havia sabut, com s’ho havia fet per vaticinar-li l’endemesa i que quina màgia podia ser aquella. De damunt el carro, l’individu no va saber què dir-li i es foté a riure davant la ximplesa de l’ancià. Però s’aturà en veure el sen Puixot amb cara de pomes agres. Aleshores el velletó li demanà si també sabria quan moriria, que era l’esca que li havia encès la curiositat, aquesta pulsió antiga i governant de l’ànima humana. L'home del carro, que ja no anava de verbes ni volia escoltar pus les seves impertinències d'orat, per llevar-se'l de damunt li digué que finiria en l'ase fer tres pets. I tal dia farà un any! En Puixot, perplex, encara demanà si podia pujar al carro per tornar cap a casa, perquè l'abordà una fluixedat de cames que gairebé no el deixava tenir-se dret. L'home hi accedí, compungit de veure’l tan afectat per les seves paraules, però no gosà desdir-se’n per por de com s’ho prendria. El sen Puixot s’hi enfilà tremolós, blanc com el referit, i amb els ulls baixos, com si una víctima voluntària s'ofrenàs ella mateixa a una deïtat mortífera i l'esperàs dalt del cadafal. Era la manera de poder vigilar de prop el seu fat, i segons com venguessin dades, esquivar-lo.

Foto: Antoni Negre

som pagès de segona mà i em sé de cor
la cartografia dels sembrats de creure en tu

Joan Miquel Chacón

«Tenc el meu dimoni fermat allà dedins. Ara fa temps que no es belluga ni em fa l’ullet. Crec que tan sols n’és una carcassa el que en trobaràs. Tanta de sort. La vols fotografiar, també?» L’amo en Rafel em convida a passar. La nostra trobada fins aleshores ha transcorregut entre la conversa mansa de sempre i el silenci tartamut de les meves ràfegues de fotos en accionar la càmera. Ja estàvem avisats que aniria així. La finca al camí de Son Campaner, la guarda d’ovelles, el seu ca, l’ametllerar a punt d’estellar, l’amo en Rafel, la seva franquesa, la transparència i la bondat... Sé que soc capaç de fotografiar-ho tot.

Vaig conèixer l’amo en Rafel en una de tantes eixides meves per foravila a la cerca d’una bona foto. Una orquídia silvestre, un liquen regalimós, una casa esbucada, un tronc entorcillat... En tenc targetes de memòria plenes, de coses com aqueixes. Però la confiança que lentament ens ha anat lligant, com en un festeig lent i ben apamat, m’ha empès a treballar d’una manera diferent amb ell. Respectuosa, tendra, sincera. Dedicar una sessió de fotos exhaustiva, no només a l’amo en Rafel, sinó a tot el seu món, és un deure abans de l’ensulsiada definitiva del nostre camp –per bé que conserv la fe en una inversió descomunal de doblers i planificació, d’amor, coratge i sacrificis per transformar-lo, perquè al final viure’n encara valgui la pena–.L’amo en Rafel és l’individu calcigat per la terra; jo, l’escalivat pel tracte amb adolescents, famílies i estàndards d’aprenentatge. Ell, pagès, precari i essencial; jo, funcionari, pagès de segona mà, mans balbes i desterrat.

M’he interessat, com sempre faig, per com es troben ell i els seus, li he bravejat com de polida mena la finca, fora cap esboldrec ni ullastre que destorbi la solidesa de la paret seca voltant voltant, i he fet quatre joguets a en Truc, que m’ha escomès un parell de pics fins a retre’s als meus peus, amb el pit en terra i el cul amunt, mou-que-mou la coa. I li he donat els molts-d’anys; no fa vuit dies que ha estat la seva onomàstica. Però en lloc d’asseure’ns com solem fer a la clastra en unes cadires d’aquelles plegadisses de platja, li he demanat que segui en una de les soques dels ametllers que ha serrat. Ens enrevolten rabasses, més troncs, estelles i branques, llenya que servirà per escalfar-se en l’hivern, el bestiar necessàriament sacrificat davant l’avanç implacable de la xilella. Pens en tots els ametllers que he hagut de coronar –i finalment tomar– a ca nostra; pens en els meus pares i en tots els nostres avantpassats.

Amb la barra descansant sobre el canó, na Bàrbara, dempeus, menuda i rabassuda com era, es mig vinclava per palpar amb la mà esquerra el gallet de l’escopeta. Mentre amb l’altra mantenia l’arma dreta, estrenyent la culata entre els dos peuerrins, resultava estranyament còmic veure-la cercar el mecanisme detonador amb aquella maneta inflada de nina petita. En trobar-lo, l’accionà amb el dit gros.

Tanmateix na Guida sabia que no s’hi hauria d’haver entregat sola. Que almenys hauria d’haver avisat qualque companya o fins i tot d’haver-s’hi fet acompanyar d’un agent de la policia. Però fou una visita no premeditada. Era divendres i des de la setmana anterior cap dels fills de na Bàrbara no havia acudit a escola. Na Guida havia telefonat a ca seva despús-ahir, i ahir, però res de res. I la de serveis socials justament estava de baixa i no volia encalçar ningú a través d’un telèfon que acabava repicant fins a l’extenuació en un despatx sord i a Liorna.

Va voler treure el gat del sac. En ser a la carretera de Sineu, en lloc de tornar a casa, na Guida voltà cap al camí de la Rajola o de Cas Cabo –a un dels dos–, decidida a veure na Bàrbara. Amb l’excusa de què? Una mestra no fa aquestes coses, es deia a si mateixa. O sí. S’hi presentaria fingint que l’havien convidada a un dinar a foravila i no hi trobava... S’aturà enmig del camí. Però què estava fent? Els ocres ardents i la verdor llustrosa d’aquell paratge, reblat pel blau intens i sòlid del cel, eren un bon senyal. Però no veia ningú per aquell redol en aquelles hores de migdia. I a més, tenia fam. Unes bones magranes brillants guaitaven i tapaven un senyal de 40.