som pagès de segona mà i em sé de cor
la cartografia dels sembrats de creure en tu
Joan Miquel Chacón

«Tenc el meu dimoni fermat allà dedins. Ara fa temps que no es belluga ni em fa l’ullet. Crec que tan sols n’és una carcassa el que en trobaràs. Tanta de sort. La vols fotografiar, també?» L’amo en Rafel em convida a passar. La nostra trobada fins aleshores ha transcorregut entre la conversa mansa de sempre i el silenci tartamut de les meves ràfegues de fotos en accionar la càmera. Ja estàvem avisats que aniria així. La finca al camí de Son Campaner, la guarda d’ovelles, el seu ca, l’ametllerar a punt d’estellar, l’amo en Rafel, la seva franquesa, la transparència i la bondat... Sé que soc capaç de fotografiar-ho tot.
Vaig conèixer l’amo en Rafel en una de tantes eixides meves per foravila a la cerca d’una bona foto. Una orquídia silvestre, un liquen regalimós, una casa esbucada, un tronc entorcillat... En tenc targetes de memòria plenes, de coses com aqueixes. Però la confiança que lentament ens ha anat lligant, com en un festeig lent i ben apamat, m’ha empès a treballar d’una manera diferent amb ell. Respectuosa, tendra, sincera. Dedicar una sessió de fotos exhaustiva, no només a l’amo en Rafel, sinó a tot el seu món, és un deure abans de l’ensulsiada definitiva del nostre camp –per bé que conserv la fe en una inversió descomunal de doblers i planificació, d’amor, coratge i sacrificis per transformar-lo, perquè al final viure’n encara valgui la pena–.L’amo en Rafel és l’individu calcigat per la terra; jo, l’escalivat pel tracte amb adolescents, famílies i estàndards d’aprenentatge. Ell, pagès, precari i essencial; jo, funcionari, pagès de segona mà, mans balbes i desterrat.
M’he interessat, com sempre faig, per com es troben ell i els seus, li he bravejat com de polida mena la finca, fora cap esboldrec ni ullastre que destorbi la solidesa de la paret seca voltant voltant, i he fet quatre joguets a en Truc, que m’ha escomès un parell de pics fins a retre’s als meus peus, amb el pit en terra i el cul amunt, mou-que-mou la coa. I li he donat els molts-d’anys; no fa vuit dies que ha estat la seva onomàstica. Però en lloc d’asseure’ns com solem fer a la clastra en unes cadires d’aquelles plegadisses de platja, li he demanat que segui en una de les soques dels ametllers que ha serrat. Ens enrevolten rabasses, més troncs, estelles i branques, llenya que servirà per escalfar-se en l’hivern, el bestiar necessàriament sacrificat davant l’avanç implacable de la xilella. Pens en tots els ametllers que he hagut de coronar –i finalment tomar– a ca nostra; pens en els meus pares i en tots els nostres avantpassats.