amb els ulls érem rudes

i amb les mans inexperts

Joan Tomàs Martínez Grimalt, dins Fosca negra

Soc n’Emei. Soc la tercera de bord, l’especialista en micologia a la missió espacial Demèter V… I creguin-s’ho: el que estic veient està passant.

El senyal de ràdio sí que arriba a la base, però no n’he obtingut cap resposta. Aquesta és la cinquena retransmissió que faig. És la cinquena vegada que envii les meves coordenades per morse perquè l’aplicació de geolocalització es troba inoperativa. I per cinquena remaleïda vegada reportaré el que està succeint davant mi, sobre la superfície marciana. Si en l’enregistrament escolten alguna melodia de fons, són els meus auriculars. Senten Holiday dels Green day.

Fa deu hores que he sortit del centre d’operacions seguint l’SOS de l’altre especialista, n’L. Over, Lancelot Over. Hi havia una tempesta de magnitud 8 prevista en tres o quatre hores, és ver, que com sol passar, deixa l’assentament incomunicat dos o tres dies. I a això, cal afegir-hi els problemes amb l’emmagatzematge d’energia que arrossegam… Però, oh déu meu!, ho vull dir, estim aquest home i no podia quedar-me amb els braços creuats. He desobeït l’ordre de no moure’m de la comandant i me n’he enduit el tot terreny. De ben segur que tot d’una ha redactat un informe posant-me a parir. Me’n té ganes, la mal follada...

Pel camí m’ha acompanyat una llista de cançons que compartim n’L. Over i jo. És de música antiga, de principis del segle XXI o així… He reproduït The Sun de Maroon 5 una vegada i una altra, una vegada i una altra… N’L. Over és molt a prop d’on soc. Però no el veig! Veig... Què punyeta... Oh! El radar del vehicle que m’ha transportat fins aquí, situava el senyal d’auxili al centre d’una mena de nigul de pols immòbil, un fenomen no observat encara a Mart. I l’informe meteorològic també és ben clar: a hores d’ara la tempesta d’arena és ben damunt la base i s’aproxima cap aquí… Esper tenir autonomia suficient per poder tornar-hi… amb en Lancelot… On ets…

On soc ara? Uau... Quan ho he vist, de lluny, després de rodar cinc hores pel desert, m’ha semblat... Imaginin una cúpula, una gàbia, una campana de fum vermell, d’arena, de pols roja, al capdamunt d’un turó. És mal d’explicar. Hi he accedit a peu per una rosseguera de terra i pedra, amb un rost massa pronunciat per pujar-hi amb el ròver. El cim és una esplanada extensa, i al bell mig hi ha el nigul. Des de dalt, el vehicle és petit com una capsa de mistos.

Soc na Megan Agatha Blacksmith-Cirer… però tothom em diu Emei. I els jur que el que estic veient és... increïble. No sé si mai ningú sentirà aquestes paraules meves. Necessitaran una orella molt gran, no per escoltar-me, sinó per creure’m. Els grans misteris es revelen només a qui té l’oïda disposada en el silenci. He he he… Estic perdent el cap, me cag en… He pensat en Orfeu quan m’he endinsat en la boira, amb cautela. Record que escoltava I’m a lonely boy dels The Black Keys a tota pastilla aleshores, i a mesura que he avançat per entre la pols en suspensió i la fosca, l’escafandre se m’ha fet més i més pesant. He comptat haver fet quinze passes quan m’ha envestit un mal de cap molt bèstia, com si algú me l’estàs inflant, com si em punxassin els ulls des de dins. He comprovat que el meu cos havia arribat a 39,5º. M’he aturat, xopa de suor i amb nàusees, tot semblant als primers entrenaments per habituar el cos als canvis de pressió. I tal com m’ha començat, la febre ha davallat, s’ha estabilitzat, i el malestar s’ha esfumat. Soc morta?

Soc n’Emei. Nom així perquè fins als deu anys vaig viure en un poble del pla de Mallorca. Com que a casa em deien per les inicials del meu nom, la ema i la a pronunciades a l’anglesa es transcriuen més o menys així en català: Em ei… Per on anava…? Quan he traspassat a l’altra banda, s’estén un camp de relleu ondulant, però no és el mateix paisatge marcià d’aquí defora, erm i feréstec. No, no… és un paratge meu, dels meus records, un paisatge amb horitzó dels meus estius essent nina, als afores d’aquest poble que referia… D’un lloc que es deia Moreió… El cel que veig aquí no és taronja brut com el de cada dia a Mart, sinó vermell encès i rosat, groc i celet com el de molts capaltards allà, amb ma mare, el papà… Per on pares, Lancelot? On…?

Fora ser-ne conscient, confiada d’un no-sé-què, he extret la lluna del casc per veure-hi directament i m’ha acariciat el rostre un oratge tebi reconfortant. M’he sentit molt a gust. Després m’he llevat les cànules de plàstic que em servien per respirar; me n’ha quedat un pessigolleig lleu al nas i he alenat fondo. Creguin-s’ho, és real. Sembla màgic, però no... Perquè ha comparegut, qui sap d’on, el xeremier joanfloritcaragol fent sonar Still Got The Blues amb l’instrument. Amb parsimònia, concentrat, com a absent de tot el que l’envoltava. I s’ha aturat damunt del rostoll, que no havia reparat fins aleshores.

Mentrestant, les coses s’han anat perfilant, han pres cos com si un tel s’anàs fonent amb bones i deixàs a la vista tot allò ocult. I ha aparegut del fons, d’entre uns arbres, el vicari mossènperera per deambular d’un cap a l’altre, d’una manera frenètica, cercant quelcom, vestit amb casulla i roquet. Els he saludat, els he cridat unes quantes vegades, però no han fet cas de mi, com si fos invisible per als dos. He pensat si ells i jo ens trobàvem en un avenc espaciotemporal, com si dues pàgines de l’univers s’haguessin solapat… Però no: no he vist el nin joancarlesverdpapa fins que no ha estat davant mi, que me mirava als ulls. I m’ha parlat amb candor, m’ha deixat als peus una caixeta de fusta i se n’ha anat corrents. Aleshores el rector l’ha vist i l’ha començat a encalçar, insultant-lo, mentre el xeremier desplegava una tonada alegre per acompanyar la persecució. L’al·lotell, amb una rialla fresca d’orella a orella, ha estat corrent cul enrere una bona estona, fent cucaveles i jutipiris al seu perseguidor, que en un no res ja treia el fetge per la boca.

M’he girat, i en lloc de topar-me amb la cortina d’arena, he pogut estendre la vista a lluny, fins a les muntanyes que em fascinaven de petita des del nord de l’illa, humides de calitja. I just davant mi, una coma fantasmal va concretant formes tremoloses d’arbres i parets, camins i edificacions, i el traçat incert d’un canal, d’un torrent subtil.

I què m’ha dit l’infant joancarlesverdpapa? Que si destapava la caixeta que m’entregava, tot tornaria a començar. I l’he oberta, és clar. Amb ulls d’inexperta i amb mans de ruda, n’he extret una figureta de fang antropomòrfica, fosca talment n’L. Over. La resta d’arqueta és plena d’algues.

Pere Bergas Llabrés