Revista de Sencelles

–Hola! Li donam la benvinguda al xat del Servei Lingüístic de … Soc na Nataixa. En què us puc ajudar?

–Bon dia. Soc en Cosme Oliver. Vull registrar una paraula nova.

–Genial! De quina es tracta, Sr. Oliver?

–És “sencellerisme”. I ja tenc la definició llesta per l’estil de com faria un lexicògraf que, d’altra banda, vaja quina ocupació més bella, tan digna i prou higienitzant! I no en diguem ja dels etimòlegs, oh! …Al cas: en sentit extens quedaria així: “element, físic o immaterial, que identifica la personalitat particular dels habitants de Sencelles”. També podria ser d’aquesta altra guisa: “moviment defensor promotor del fet peculiar senceller”. Què me’n diu? Li agrada el compost “defensor promotor”, Nataixa? No em digui que no llueix…

–Ja veniu amb els deures fets! “Sencellerisme”... És un mot gaire reivindicat?

–Ho serà.

–S’usa als mitjans de comunicació o a les xarxes socials?

–Tot és posar-s’hi.

–És un localisme, per tant, entenc?

–Dins l’universal.

–No interessa doncs.

Eren la 1h. de la matinada del 18 de març, d’aquell nefast any pandèmic, quan de sobte sona el telèfon i era la meva germana Laura: ...“Si el volem veure, hi hem d’anar ara, sinó no ens ho deixaran fer perquè demà ja se li estarà fent l’autòpsia. Han de saber si ha mort de Covid”. Feia tres dies que el govern de l’estat havia decretat el rigorós confinament, que sols na “Titona” com animal de companyia i els treballadors “essencials”, podien esquivar i passejar per uns carrers inusualment deserts. Enfront de la por, a poc a poc la societat civil es començà a organitzar, per mirar de cosir innocents proteccions pels nostres estressats, herois sanitaris. En aquell moment, però, no entenguérem l’abast de tantes corredisses per part de l’hospital a hores intempestives, en lloc d’esperar què a primera hora del matí ens acomiadéssim, com cal, del pare. El fet és que la falta de protocols clars ens va facilitar bastant, a mi i a ma filla Elisabet, el poder emprendre la tasca de recordar la figura i l’art de Pere Pavia, que morí el 18 de març de 2020 a Caubet.

Espavilades per la noticia, en haver-se’m espasat un poc l’efecte del somnífer, vaig posar tot el meu seny en la conducció, des de Sencelles cap a l’hospital de muntanya, decidides a trobar-nos amb els germans (menys en David l’il·lustrador Bonobo que viu a Portugal), per veure en quin estat ens havia deixat el pare, i vam tenir la sort de poder constatar de que fou plàcidament - tot i haver estat canviat de planta, i de veure les darreres persones d’aquells dies, emmascarades o vestides com investigadores de la NASA - al seu rostre no hi havia dubte, havia partit tranquil.

Quan ja sortíem de l’habitació, on a certa distància el vam poder veure uns instants, se’m va acudir demanar a una infermera per les seves pertinences, que després de dubtar- ho un moment, em va dir: “si te pareix bé podem fer una cosa te les ficaré dins dues bosses de fems, una dins l’altre i t’ho endús a casa, però no l’obris fins que per telèfon et confirmem que no hi ha Covid a l’hospital” i així ho vam fer. Com la contacontes “Rondallaire”, que vaig ser, em va semblar la petició d’una jaieta (fada bona) i veient el malson planetari, que tot allò va arribar a ser, sempre he recordat aquella persona de bona fe, que a falta de res més, va confiar tant en les casolanes proteccions improvisades - que ingènuament ens feien sentir més segurs - com en que una ciutadana mantindria la paraula donada, de sols obrir el bolic que li confiava, en cas de rebre la resposta de que al seu interior no hi habitava el dimoni del Coronavirus.

La paraula inesperada, la paraula distreta, sol ser aquella que acut a nosaltres quan no estam preocupats, mentre la nostra atenció bada. I conté la mesura que cercàvem. És la recompensa al temps que hem esmerçat per descobrir-la i no ens n’hem sortit. Sembla una broma, però és la prova fefaent que la imaginació no té aturall i que sempre treballa al nostre favor. Si pensam bé. Si no ens negam en un tassó d’aigua. Si no ens deixam arrossegar per discursos simplistes d’uns senyorots privilegiats i irresponsables que fan anar motoserres… Però ja em desvii del tema.

M’arribà un anònim. Deia així: «SUPLICA UN LLOC ON LA PARAULA VOL DONAR-SE INESPERADA I DISTRETA». I punt. D’entrada no suposava cap amenaça, com veis, però em va angoixar i excitar a parts iguals. Hauríeu de rebre’n de tant en tant per entendre-ho...

Les paraules de l’anònim –impreses unes sobre paper blanc; d’altres, amb les lletres blanques, sobre fons negre– estaven retallades i aferrades –amb certa descurança intencionada, sense dubte– en una cartolineta de quinze centímetres per onze, de color ocre, a manera de poema de versos truncats, amb un acabat de purpurina que el desarmava de qualsevol mala intenció.

Però no vaig abaixar la guàrdia. M’hauria agradat extreure les empremtes digitals que de ben segur envolupaven la targeta, però la gent comuna com jo no sap com fer-ho. Així que vaig cercar a internet aquella sentència misteriosa o quelcom que em donàs llum, però no en vaig treure aguller. I ja em vaig despistar i em vaig passar tot l’horabaixa capbussat en una antologia de poetes òrfics catalans –Riba, Vinyoli, Bartra, Espriu, Palau i Fabre...–, amb l’orella parada per si cap d’ells em revelava la paraula. Això era en dilluns i no veia necessari denunciar res. O no encara.