Entrevista a Christian Lazos
Quina és la teva connexió amb Sencelles?
Hola a tots els lectors de la revista Sa Sella. Em dic Christian Lazos, som francès, nascut el 27 de novembre de 1976 i visc a París. Som senceller de cor i pels meus orígens perquè som besnét d'Antonio Corró Llabrés de Ca'n Xesquet, nascut a Sencelles el 1896. Es va mudar a París el 1919 i hi va romandre uns quinze anys, on va conèixer la meva besàvia. Van tenir una filla (la meva àvia materna). Després d'aquells anys fora del seu poble natal, va tornar a viure a Sencelles fins al final de la seva vida.
Estic casat amb na Géraldine i tenim un fill de 10 anys anomenat Rafael. Vaig arribar a Mallorca per primera vegada quan tenia 8 mesos i no he faltat ni un sol any des de llavors. Quan som a Sencelles visc a la casa familiar situada davant de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, que ara acull la biblioteca municipal. En resum, fa gairebé 50 anys que venc de vacances a Sencelles cada any, i no penso canviar els meus hàbits!
Quin és el teu dia a dia en un lloc tan diferent com Sencelles?
Faig feina com a tècnic audiovisual en programes de televisió per a cadenes nacionals franceses. L'avantatge de viure a París és que tots els canals de televisió, tant públics com privats, són a la capital. No estic lligat a cap canal de televisió en particular perquè som autònom. Un dia puc estar treballant per les notícies de televisió, al següent cobrint curses de cavalls televisades, i un altre dia cobrint el sorteig d'Euromilions que es retransmet als països europeus participants... Mai faig el mateix, així que mai no m'avorreix, i no consider que el que faig sigui feina, sinó una passió. Em permet conèixer molta gent i veure coses a què normalment no tindria accés. És molt enriquidor.
La jovenalla d'ara, crec, que ja no va a tocar bauleta, bàsicament perquè estan massa entretenguts amb les fotos i la figurera a xarxes socials, o estant enganxat a les pantalles, i també perquè moltes de les portes d'avui dia ja no en tenen. Una de les burles més comunes de la meva generació (entre moltes d'altres i també de gent més gran) era, en arribar la fosca del vespre, “anar a tocar bauleta” i partir a córrer. Ja sé que no era d’allò més aconsellable ni educatiu, però ja se sap que en aquestes edats… Però ara els joves ja no fan aquesta casta de polissonades (no vos penseu, segur que en fan d’altres) i és normal que no usin, idò, aquesta expressió quan una part de les portes de les cases ja no tenen aquesta peça. Sempre he trobat que una porta d'una casa, sense baules, sembla nua, desvestida, que li falta cosa... i hi he pensat recentment perquè a la nova promoció urbanística de nou habitatges del carrer Esperança i dels Molins, són efectivament cases i no pisos però les portes no acaben de ser... Ja sé que a moltes de les portes d'entrada d'ara, amb la presència d'un timbre elèctric, la baula hi ha perdut utilitat i només és decorativa, però així i tot trob que hi fan falta... m'hi fan falta.
