Revista de Sencelles

Dia 1. Celebracions de Tots Sants i dels Morts a Sencelles. La passejada explicativa del Cronista Oficial va ser suspesa per mor dels dies de dol per les inundacions del País Valencià.

som pagès de segona mà i em sé de cor
la cartografia dels sembrats de creure en tu

Joan Miquel Chacón

«Tenc el meu dimoni fermat allà dedins. Ara fa temps que no es belluga ni em fa l’ullet. Crec que tan sols n’és una carcassa el que en trobaràs. Tanta de sort. La vols fotografiar, també?» L’amo en Rafel em convida a passar. La nostra trobada fins aleshores ha transcorregut entre la conversa mansa de sempre i el silenci tartamut de les meves ràfegues de fotos en accionar la càmera. Ja estàvem avisats que aniria així. La finca al camí de Son Campaner, la guarda d’ovelles, el seu ca, l’ametllerar a punt d’estellar, l’amo en Rafel, la seva franquesa, la transparència i la bondat... Sé que soc capaç de fotografiar-ho tot.

Vaig conèixer l’amo en Rafel en una de tantes eixides meves per foravila a la cerca d’una bona foto. Una orquídia silvestre, un liquen regalimós, una casa esbucada, un tronc entorcillat... En tenc targetes de memòria plenes, de coses com aqueixes. Però la confiança que lentament ens ha anat lligant, com en un festeig lent i ben apamat, m’ha empès a treballar d’una manera diferent amb ell. Respectuosa, tendra, sincera. Dedicar una sessió de fotos exhaustiva, no només a l’amo en Rafel, sinó a tot el seu món, és un deure abans de l’ensulsiada definitiva del nostre camp –per bé que conserv la fe en una inversió descomunal de doblers i planificació, d’amor, coratge i sacrificis per transformar-lo, perquè al final viure’n encara valgui la pena–.L’amo en Rafel és l’individu calcigat per la terra; jo, l’escalivat pel tracte amb adolescents, famílies i estàndards d’aprenentatge. Ell, pagès, precari i essencial; jo, funcionari, pagès de segona mà, mans balbes i desterrat.

M’he interessat, com sempre faig, per com es troben ell i els seus, li he bravejat com de polida mena la finca, fora cap esboldrec ni ullastre que destorbi la solidesa de la paret seca voltant voltant, i he fet quatre joguets a en Truc, que m’ha escomès un parell de pics fins a retre’s als meus peus, amb el pit en terra i el cul amunt, mou-que-mou la coa. I li he donat els molts-d’anys; no fa vuit dies que ha estat la seva onomàstica. Però en lloc d’asseure’ns com solem fer a la clastra en unes cadires d’aquelles plegadisses de platja, li he demanat que segui en una de les soques dels ametllers que ha serrat. Ens enrevolten rabasses, més troncs, estelles i branques, llenya que servirà per escalfar-se en l’hivern, el bestiar necessàriament sacrificat davant l’avanç implacable de la xilella. Pens en tots els ametllers que he hagut de coronar –i finalment tomar– a ca nostra; pens en els meus pares i en tots els nostres avantpassats.

Segurament una part dels lectors heu identificat la jerarquia d´aquestes paraules que un temps no tan llunyà eren habituals a fora vila. Queden més qualificatius com senyor, senyora, mestre, mestressa, mossèn,…. que queden pendents per un altre article.

Diu una cançó popular mallorquina que “si és senyor que duga guants; i si és amo, mocador; i si és fill de conrador, que tenga calls per ses mans”.

Però qui era cadascú d´ells i quin paper jugaven dins la fora vila d´aquells anys que no obliden era la base de l’economia i de la societat i que, tot sigui dit, estava molt jerarquitzada.

Amo era aquell home que cultivava una possessió rústica i que pagava renda al propietari. Per tant el senyor era el propietari de la possessió i en realitat l´amo no era més que aquell que la tenia arrendada. Els senyors cobraven dels amos la renda de la terra i al mateix temps controlaven els dos productes bàsics de l´economia de l´illa: es blat i s´oli. Curiosament, aquest qualificatiu se seguia emprant inclús quan l´amo ja no la tenia llogada i, moltes vegades, hem conegut com ha perviscut durant generacions dins el malnom d´una persona (es fill de l´amo de Son Bordils o es net de l´amo de Sa Porrassa). Els més antics tenien molt clar si aquell o altre era descendent d´amos o de senyors. Avui ens pot parèixer ridícul, però un temps era molt important i molt clarificador del que ara diem status social.

No oblidem que els que podíem qualificar com a pagesos, que no eren sinó petits propietaris d´unes quantes quarterades de terra, intentaven sobreviure amb el que conraven. De fet moltes vegades, principalment els anys en que la collita era magre, era habitual perdre les seves terres i automàticament passaven a ser jornalers dels grans propietaris.

Si a l’anterior revista de Sa Sella parlàvem de una tradició com es seure a la fresca que cada vegada més es va perdent, avui amb aquesta paraula tan singular que encapçala l’article vull recordar una tradició que definitivament s’ha perduda.

Vaig sentir contar a la meva mare que era un fet habitual que els veïnats compartissin s’os des cuixot una vegada ja no quedava lliteralment més que s´os. Sí, ho heu llegit bé, s´os anava de veïnat amb veïnat per una cosa tan transcendental com donar gust a les llenties o a qualsevol tipus de cuinat. Realment si ho penseu bé aquest os es indestructible, llevat que un ca gros l’agafi i en tot el temps del mon (que habitualment té) li doni barram i més barram. De fet aprofitant aquesta indestructibilitat i que dona un gust especial a s´aguiat de llenties els veïnats més propers el compartien.

Hi ha una dita ben mallorquina que diu que des porc s’aprofita tot i podríem afegir, en aquest cas que ens ocupa, que s’aprofitava un parell mallorquí de vegades.

El que resulta més curiós es que aquesta paraula que no havia sentit mai i que es recull en el diccionari Alcover amb dues variants saboria i saborall fa referència com no a sabor i, en concret, la variant saborall, la més propera al que ens ocupa, segons Alcover significa “ossos o xulla de porc que es fiquen una estona dins l´olla de cuinat per donar-li sabor” i era habitual a pobles com Mancor, Porreres i Santanyí. A Sencelles li varem donar un protagonisme propi i es va substantivar amb saborino fent referència a s´os des cuixot i a la tradició de compartir-lo per donar gust a s´aguiat. Es a dir, era amb nom propi s´os que es compartia entre els veïnats.