Del món fins a Sencelles

Julia Fischer-Bernard va visitar Mallorca per primera vegada el 1977, viu a l'illa des de fa més de 20 anys i finalment va arribar a Sencelles el 2016. És la propietària de 'Senseless', una interessant galeria d'art del poble, i té moltes històries per contar.

Vaig néixer el 1973, així que estic a la meitat de la meva vida, almenys això esper! Vaig néixer a Alemanya, tot i que no hi he viscut mai. Els meus pares es van mudar als Països Baixos, on vivíem en una barca al riu. Després ens vam mudar a Bèlgica, on hi ha tres idiomes oficials. Quan vaig començar l’escola, vivíem a la zona de parla alemanya. Després ens vam traslladar a la part de parla francesa, de manera que vaig tenir la resta de la meva formació fins i tot la universitat en francès. Vaig estudiar idiomes, turisme i gestió d’esdeveniments.
Als nou anys vaig començar a visitar Mallorca amb freqüència perquè mon pare es va mudar a l’illa per casar-se amb una fantàstica mallorquina; ja fa 38 anys que estan casats. Així que aquí em sento molt a casa. Al llarg dels anys he vist molts canvis i record Portals Nous sense port ni platja d’arena.
Quan vaig acabar els meus estudis a Bèlgica, vaig decidir bruscament traslladar-me a Mallorca, sense tenir en ment cap pla concret, excepte que només sabia que seria feliç aquí. Vaig treballar en diverses professions (un banc, una agència immobiliària, una clínica privada), sempre en càrrecs relacionats amb les relacions públiques. I vaig descobrir, contràriament al que havia pensat, que no hi havia massa traductors a l’illa, per tant vaig decidir obrir la meva pròpia agència de traducció. Això fa uns quants anys i estic contenta de dir que segueix funcionant.
El Port d’Andratx va ser la meva llar durant els següents 12 anys i és completament diferent de Sencelles. He de dir lo feliç que estic de mudar-me a Sencelles, ja que crec que és el millor lloc en tota l’illa.

Per què vas escollir Sencelles?
En realitat quan vaig trobar la casa on ara visc, cercava una casa per als meus pares. Tot i això, van preferir Esporles, així que vaig decidir que seria per a mi. Aquí està ple de sorpreses, no com al Port d’Andratx, on hi vas i esperes veure el millor del món, però tot és més superficial i de cara a la galeria. Acaba essent frustrant.
M’ha agradat residir allà, però preferesc de molt Sencelles. M’encanta la barreja de gent d’aquí, la gent és ben educada. Quan aparc el cotxe en tornar cap a casa, em trob amb els veïnats xerrim-xerram pel camí i moltes vegades puc tardar 20 minuts a arribar, però quan arrib a la porta estic completament contenta.

Katharina (també la coneixem per Susane, o "Suka", que és una combinació d’ambdós) va néixer a Colònia l’any 1968 i viu a Mallorca des de l’any 1999. Es va traslladar a Sencelles fa vuit anys, després de viure anteriorment a Ciutat i a Ses Alqueries.

Per què vares triar Sencelles?
Bé, ja coneixia la zona de quan vivia a prop de Biniali, era on es troba el Playground de na Sheela Gathright. Va ser allà on vaig llogar un estudi durant un temps, en realitat eren els sestadors i part de la casa per viure i treballar-hi. Buscava un estudi a Sencelles i no en podia trobar, però després sí que vaig trobar una casa per viure-hi.

Com vas trobar la benvinguda al teu nou poble? La gent t’ajudava en aquell moment?
Sí, la gent era simpàtica. Sempre han estat molt simpàtics i amables.

Quina és la teva impressió de Sencelles?
És un poble autèntic, clarament no és un poble turístic. Darrerament es desenvolupa i pareix que l'escena més jove ha arrencat. És la meva impressió que principalment aquí solien viure gent més gran, però ara sembla que hi ha més gent de 30 a 50 anys, per exemple. Passen coses aquí, hi ha activitats, etc.

Hilda Murugi Murua és de Nairobi, Kenya. Viu a l’illa des del 2004 i es va traslladar a Sencelles fa quatre anys.

Podries explicar-nos una mica sobre Kenya, el teu país d’origen?
Kenya és un país molt bonic, conegut a tot el món especialment per tots els animals, però no és l'únic que és preciós. Tenim una cultura molt rica, ja que hi ha 42 tribus diferents i un total de 12 dialectes. De manera que es tracta d’una barreja de colors, aliments, costums i tabús diferents i cada tribu que viu a diferents racons del país té les seves pròpies maneres de ser. Per exemple, les tribus dels llacs són principalment pescadors que viuen dels peixos, mentre que els de la muntanya viuen de les seves verdures i una mica dels seus animals. Quan es reuneixen, no es poden entendre si utilitzen les seves pròpies llengües maternes de manera que es comuniquen en suaheli, que és la nostra llengua nacional.

Suaheli és una barreja d'africans, àrab i portuguès, fet que no molta gent té al corrent. El portuguès va arribar amb en Vasco da Gama a la costa de Kenya cap a finals del segle XV, en el moment del tràfic d’esclaus. Encara queda una petita part de la costa que parla portuguès.

Els àrabs es van barrejar amb els africans i es va produir el suahili. Així doncs, aquest és el llenguatge que tots fem servir per comunicar-nos entre tribus diferents, cas contrari no ens entendríem.

El meu pare és d’una tribu, la meva mare fou criada per una altra, l’Embu, amb la qual he crescut. Vaig estar molt amb la meva padrina i també la meva tia materna. Així que dic que som Embu, perquè és l'idioma que parlem amb fluïdesa i és la nostra cultura.

La meva padrina és productora de cafè. Ara als 81 anys encara treballa, tot i que ja no en cultiva massa. S’aixeca a les 4 del matí per munyir les vaques i després baixa pel vessant fins a la seva granja. Talla herba fresca de napier per alimentar els animals o troncs de plàtan que fan pinso molt sa. Després torna carregada amb el que ha recollit.

El clima de Kenya és variat, a la primavera fa calor seca a Nairobi, devers 27ºC. La gent pensa que perquè els kenians tenen la pell fosca els agrada la calor, però això no és cert. Però la calor que tenim aquí a Mallorca només passa a la costa de Kenya, on a prop de la mar és molt humit. Allà camines dos minuts i quedes xopa de suor. D'on prové la meva padrina, mai no ho he sentit que superi els 28ºC. Quan fa calor, a la gent no li agrada i es mostra preocupada, ja que aquesta regió es troba en una zona amb fam i, per descomptat, les plantacions són importants. Si ets a prop del desert o de les muntanyes, a l'hivern fa una temperatura més fresca, a vegades fins a 15 ºC pel centre del país, però el promig és més temperat, ennuvolat i amb pluja.

Lore Bendgens va néixer a Alemanya en 1940 i viu a Sencelles des de fa 14 anys. Ha tengut una vida molt interessant que més que en una entrevista, la podria relatar en un llibre.

En primer lloc, podries contar-nos una mica sobre tu?

El meu pare era de Rússia i la meva mare de les muntanyes de Harz a Alemanya. Vivíem a Cuxhaven a 130 Km d’Hamburg, que és on el riu Elba flueix cap al mar del Nord. Va ser un refugi per als vaixells per tant amb gran risc de bombardejos, així que vam haver de fugir a casa de la meva padrina a les muntanyes. El 1946, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial vam tornar a Cuxhaven.

No puc dir que he gaudit d’una infància agradable. Vaig haver de ser responsable des de molt jove, perquè als sis anys ja havia de tenir cura de la meva mare que havia sofert lesions greus per culpa d’una bomba durant aquella guerra. Va estar ajaguda a l’hospital durant dos anys i com que no hi havia ningú que em pogués atendre, també hi vaig viure tot aquest temps. Era el meu treball ser el ‘sol’ per a tothom

Sembla que aquest paper t’ha quedat aferrat, ja que ets un “sol”!

La meva mare era una excel·lent esquiadora i també sabia pilotar avions planejadors. Era molt valenta i exigent. Era difícil tenir una mare així, perquè era de moral massa estricta.

El 1948, ella es va tornar a casar amb una persona horrible, i és per això que vaig escapar d’ells quan tenia només 12 anys. Ja sabia que jo m’hauria de cuidar de jo mateixa, perquè ningú es cuidava de mi i a més era filla única.

Vares ser molt valenta per fugir tan jove.

El primer pas per allunyar-me de la ciutat on vaig néixer va ser traslladar-me a Hamburg, on als anys 50 hi vaig treballar durant un temps. Vaig aprendre a fer de decoradora a una botiga de moda, una decoradora d’aparadors. La meva cap va ser molt famosa, sempre tenia visitants coneguts un rere l’altre: com en Gustav Gründgens (director de teatre), n’Antje Weissberger (actriu), sobretot famosos del món del cinema i el teatre. Així que molt aviat em vaig acostumar a tenir contacte amb persones VIP, i em va agradar moltíssim aquest ambient.

Quan vaig marxar d’Hamburg, em vaig traslladar a Londres, ja que havia sentit que allà no necessitava registrar-me per residir-hi. En aquella època era important per a mi, perquè la meva mare m’estava cercant i no volia que ella sabés on vivia.

Julia va néixer l'any 1977 a Ecuador a la Província de Manabí, devora la costa, i viu a Sencelles des de principis de l'any 2003.

La Província de Manabí és molt diferent a les Illes Balears. Hi ha dos climes: el clima subtropical sec i el clima tropical humit. A causa d'això i que la terra és molt fèrtil, hi ha molta agricultura (cotó, blat de moro, arròs, cacau, plàtan i principalment cafè). Ademés de la pesca, hi ha ramaderia per a la producció de bestiar boví i porcí. És un lloc de molt de turisme atret per les platges infinites, boscos i selves.

Ens podries explicar cóm vas arribar a Sencelles?
El meu marit va venir primer, estava treballant a Son Servera i després jo amb el nen que en aquell moment només tenia 8 mesos. Vam estar a la casa de en Ventura a Son Sales.

Què va fer que vos mudàssiu a Mallorca?
Bé, el meu marit té un cosí que treballava per en Ventura a Son Servera, fou ell qui va fer venir el meu marit. Després jo em vaig incorporar directament al poble de Sencelles.

Com vas trobar la benvinguda al teu nou poble?
Molt bé, perfecte. La gent va ser molt amable amb mi. Vaig arribar amb el meu fill de molt petit, i després la meva filla va néixer aquí. Amb els nens tot bé, tranquil.

Què trobes de Sencelles?
Tot està bé, m'agrada tot. Veig que la meva família està bé llavors jo també ho estic.
Una vegada, fa molts anys, el meu marit i jo vam haver de marxar a Palma per a papers i havíem organitzat que els fills dinassen a casa d'una amiga. Arribada l'hora, els nens no ho van entendre i què van fer? Van anar a l'Ajuntament, i des d'allà ens van trucar per dir-nos que no ens preocupem, els fills eren allà! A Palma no passa això, estic segura.

Primer, ens podries contar un poquet de tu ?

Vaig néixer l’any 1982 a Sebt Beni Gorfet, Larache, al nord del Marroc. Als 7 anys, els meus pares em van dur aqui a Mallorca, vivíem a Ciutat, a Santa Catalina. Som el més jove de la família i tenc quatre germanes.

Vaig estudiar a una escola de monges, llavors vaig tornar un parell d’anys al Marroc abans de retornar a Mallorca. Finalment als 18 anys m’en vaig anar de casa per independitzar-me.

He donat moltes voltes per l’illa abans d’arribar a Sencelles l’any 2008. Sempre he tengut contacte amb els mallorquins i naturalment també amb la gent de fora. Majoritàriament per raons de feina, a part de viure a Ciutat, he viscut a diversos pobles.

Actualment em dedic a l'agricultura ecològica i esper obrir aviat una granja de cria de gallines, “gallines felices” per fer ous.

Diuen que ets bastant manyós

És cert que m’agrada fer manualitats. Recentment he re-fet les dues barres al Molico, són de fusta i també unes làmpades teixides amb corda.

Que et va dur a Sencelles ?

Em vaig instal·lar aquí per mor de la gent, la gent jove, i pel poble que és. Quan un ve des de fora no és sempre fàcil. M’hi he quedat per que la gent jove m’ha acollit, m’han acceptat tal com som.