Avui tenim una parella del Canadà: Aubrey Jesseau, nascut el setembre de 1988 a Toronto i Ellen Jürgenson, nascuda el setembre de 1996 a Syracuse, Nova York. Fa més de 2 anys que viuen a Sencelles.

-Ens podeu explicar com vàreu venir a viure al terme de Sencelles?

Aubrey: va ser al començament del confinament al Canadà que varem arribar aquí.

Ellen: després de l'inici del confinament al Canadà (que va ser molt estricte i llarg) vàrem anar viure a Mèxic. Durant aquest temps, em donaren feina a una escola de Binissalem com a ajudant de conversa d’anglès. I ara, don classes particulars d'anglès.

Així que vam llogar una casa aquí, a Sencelles per anar i venir de Binissalem en bicicleta.

Aubrey: havíem vengut a Mallorca el 2019 de vacances, allotjats prop d'Inca, cosa que ens va permetre visitar les platges i els llocs de gran bellesa. Així que quan n'Ellen va sol·licitar entrar a la borsa de treball d’Espanya, va triar Mallorca com a destinació (se n'havia enamorat) en comptes de la Península. I per casualitat trobàrem una bonica casa a Sencelles. No teníem ni idea quin tipus de vida ens tocaria, només que tot ens encantava!

-Sencelles és un bon punt de partida, ja que està al centre.

Ellen: és molt maco. Ens hi trobàvem tan còmodes que cercàvem una casa al poble o a foravila. Aquest poble és molt petit en comparació amb el lloc d'on venim.

-Com era la vida en el vostre país? Hi ha una gran diferència?

Ellen: la vida a Toronto era divertida i vibrant, però és una ciutat molt estressant. Tots dos hi treballàvem. Té tres milions de persones. Tot es mou i es canvia constantment. Vivíem en un barri ‘petit’ però, hi ha molta diferència en els aspectes comunitaris. Aquí el tracte és molt més personal amb tothom, mentre que al nostre país només convius amb el petit grup d'amics i familiars.

Aubrey: ja ens vam adonar d'aquest fet la nostra primera o segona nit aquí. Estàvem fent una copa al Molico. Hi havia una altra taula on parlaven molt fort i n'Ellen va acabar parlant amb ells del tema dels escacs. Hi havía en Diego, en Mateu i en Guillem i vam decidir quedar per jugar-hi a casa d'en Mateu aquell mateix vespre. Aquesta va ser la nostra benvinguda al poble! Hem estat amics des d'aleshores, hi juguam sovint. Això ens ha permès conèixer molta gent al poble, com n’Andreu i la seva família.

Ellen: la manera com feu amistats aquí és molt diferent a la de Canadà. Aquí tot sembla menys frenètic, mentre allà sempre correm. Aubrey treballava a la seva Tech Start-up (empresa de software) i jo en publicitat. Va ser un canvi enorme per a nosaltres. Una altra cosa diferent és el temps atmosfèric, però ens hi hem adaptat molt bé.

Aubrey: m'encanta la calor, la duc bé, perquè som com una iguana!

Ellen: l’hivern d’aquí és com la primavera canadenca i al nostre estiu les temperatures màximes volten els 28 °C.

Aubrey: sens dubte! Això és molt millor! A l’hivern tenim mínimes de -30ºC/-40ºC.

-Què és el que més vos agrada de la vida aquí?

Ellen: jo diria que m'agrada el ritme de vida. Tot sembla més fàcil, és molt més lent i sí (com he dit) la gent és molt maca.

Aubrey: sí, ben cert. A Toronto la gent està tan ocupada que ni tan sols se saluda. No sé com és a Palma, però aquí al poble és bonic que tothom digui: “hola, bon dia”.

Tens raó, tant si els coneixes com si no, aquí ens saludam.

-Estau pensant instal·lar-vos aquí definitivament?

Ellen: No tenim plans fixos, però a Sencelles hem construït uns bons lligams i ens hi sentim molt còmodes. Ens acabem de traslladar a Jornets i ens hi sentim ben integrats.

Aubrey: És difícil saber què ens oferirà el futur. Tenc una empresa al Canadà i no sabem exactament com anirà, però passi el que passi, crec que tornarem aquí i hi tendrem connexió.

-Trobeu a faltar alguna cosa en especial del Canadà?

Ellen: el que més trobem a faltar són les nostres famílies, és clar.

Els nostres pares ens han vingut a visitar, però observam que es fan una mica més grans i per això sentim recel de viure tan lluny. Se’ns desperta una certa nostàlgia per ser tan lluny de la família.

Aubrey: pel que fa a la nostra vida i rutines, tot s’havia de reiniciar pel Covid. Ja no feia esport i no hi havia res a fer enlloc, ni tan sols podies anar al gimnàs, la nostra vida es va capgirar, però aquí vàrem tenir un nou començament.

Ellen: és com si haguéssim trobat un refugi a Sencelles, instal·lar-nos en una nova rutina i explorar un món diferent.

Aubrey: gairebé cada cap de setmana intentem anar a la platja. Ens encanta fer senderisme i a Mallorca tenim moltes opcions. Quan creim que ho hem vist tot, ens trobam amb un altre lloc que és encara més bonic que l’anterior. A Toronto no teníem cotxe, ja que no és necessari per a la majoria de la gent de la gran ciutat, així que no fèiem excursions.

També ens agrada anar a Palma a passejar, comprar una mica, anar a menjar una d'hamburguesa. Una cosa que trob a faltar és una simple hamburguesa i una cervesa freda!

Ellen: a Toronto, teníem una parada de pollastre fregit tombant el cantó. Això és el menjar preferit d'Aubrey, quan tornem a casa de vacances, serà el primer lloc que menjarem.

Aubrey: sí, el menjar és una de les coses que trobem a faltar, tot i que aquí es menja molt bé.

-Estic segura que el menjar d’aquí és més saludable, no creis, amb els productes de proximitat?

Ellen: a Canadà tot és multicultural, a la venda hi ha una gran selecció de productes. A Toronto hi ha barris anomenats "Little Italy", "Little Portugal", "Greek Town", "Little India", "China Town" així que hi ha una gran barreja de cultures.

-Sous 100% canadencs?

Aubrey: Sóc tan canadenc com n’hi ha; la part de la meva mare era d'Europa de l'Est i la del meu pare és originària d'Irlanda, però la meitat de la família prové de Terranova. Sóc fill únic.

Ellen: Estic una mica més barrejada: la banda del meu pare és d'Estònia. Vaig néixer a Syracuse (Nova York) on el meu pare feia classes a la Universitat. Després ens vam mudar a Veneçuela, d'on és la meva mare, i allà vaig passar els primers set anys de la meva vida. Després vàrem emigrar al Canadà, on duc gairebé 20 anys. Però si em pregunten d'on vinc, sempre responc de "Canadà". Tinc una germana que viu a Vancouver.

-Teniu altres aficions, a part de jugar als escacs i fer senderisme?

Ellen: molta lectura i simplement caminar pel poble i pels afores durant hores.

Sí, el senderisme era una cosa que mai havíem fet abans. I molta cuina!

Aubrey: n'Ellen és una gran cuinera!

Ellen: ara hauria de provar algunes receptes locals més, crec que ja domin la coca de pebres.

Aubrey: la meva passió és Bitcoin, això és el que fa la meva empresa. Ajudar els canadencs a comprar i ser titulars de Bitcoins en una cartera de Bitcoin, és com una intermediària, ja que la gent pot canviar dòlars canadencs per Bitcoins al lloc web. Si algú vol aprendre sobre Bitcoins, que “em pegui un copet a l'espatlla”!

Ellen: duim el nostre petit dachshund Pepe al parc de cans que hi ha devora el Molico. Estàvem acostumats a veure aquests recintes a Toronto, perquè hi ha parcs per a cans a tots els barris. Quan vam viure aquests nou mesos a Mèxic no vam localitzar ni un sol parc per a cans. Em va sorprendre trobar-lo aquí, com una cosa innovadora. És un bon lloc per socialitzar-nos i conèixer altres propietaris de cans.

Aubrey: jug a futbol els dilluns. És casual i divertit. Últimament som catorze, així que podem fer dos equips. És competitiu però no agressiu. En Diego i jo ens hem incorporat aquest any a l'equip de Ses Cotxeres per al torneig de futbol. Em va agradar participar en un esdeveniment local.

Ellen: vaig conèixer unes noies simpàtiques, mentre miràvem el partit, suposo que ens varen sentir parlant anglès i vàrem fer-nos cas, cosa que no hauríem fet a casa. Tampoc tenim esdeveniments com l'Espipella a la Fira de Maig on tothom es pugui barrejar i trobar-se.

Aubrey: una cosa que mai veuríeu al Canadà és un festival amb copes de vi de vidre. Ha de ser de plàstic o cartró. Ens va sorprendre veure que tothom és prou responsable per utilitzar vidre de veres.

-Vàreu assistir a la Nit de l’Art? És una cosa que no s'ha de perdre.

Ellen: Ens ho vam perdre aquest any, però no ens ho perdrem la propera vegada, segur.

-Teniu un racó preferit al poble?

Ellen: quan vas a l'església, hi ha una placeta a l'esquerra amb un arbre de cítrics, és tan serena [Sa Placeta de l'obra].

Aubrey: per mi la terrassa del Molico amb les seves fantàstiques vistes quan es pon el sol.

Ellen: ens agrada posar l’orella per sentir xerrar, és realment encantador.

L'altre dia pensava: quin canvi tan dràstic comparat amb Toronto! Estam a Jornets, un llogaret de vint habitants.

-Hi ha alguna cosa que vos agradaria dir als lectors?

Ellen: supòs que sent gratitud per haver estat tan ben acollida al poble. És agradable tenir una casa on no ens haguéssim esperat mai i també amics i veïns encantadors amb els quals podem comptar.

___________________

Jane Frances Sutcliffe