Suplica un lloc
La paraula inesperada, la paraula distreta, sol ser aquella que acut a nosaltres quan no estam preocupats, mentre la nostra atenció bada. I conté la mesura que cercàvem. És la recompensa al temps que hem esmerçat per descobrir-la i no ens n’hem sortit. Sembla una broma, però és la prova fefaent que la imaginació no té aturall i que sempre treballa al nostre favor. Si pensam bé. Si no ens negam en un tassó d’aigua. Si no ens deixam arrossegar per discursos simplistes d’uns senyorots privilegiats i irresponsables que fan anar motoserres… Però ja em desvii del tema.
M’arribà un anònim. Deia així: «SUPLICA UN LLOC ON LA PARAULA VOL DONAR-SE INESPERADA I DISTRETA». I punt. D’entrada no suposava cap amenaça, com veis, però em va angoixar i excitar a parts iguals. Hauríeu de rebre’n de tant en tant per entendre-ho...
Les paraules de l’anònim –impreses unes sobre paper blanc; d’altres, amb les lletres blanques, sobre fons negre– estaven retallades i aferrades –amb certa descurança intencionada, sense dubte– en una cartolineta de quinze centímetres per onze, de color ocre, a manera de poema de versos truncats, amb un acabat de purpurina que el desarmava de qualsevol mala intenció.
Però no vaig abaixar la guàrdia. M’hauria agradat extreure les empremtes digitals que de ben segur envolupaven la targeta, però la gent comuna com jo no sap com fer-ho. Així que vaig cercar a internet aquella sentència misteriosa o quelcom que em donàs llum, però no en vaig treure aguller. I ja em vaig despistar i em vaig passar tot l’horabaixa capbussat en una antologia de poetes òrfics catalans –Riba, Vinyoli, Bartra, Espriu, Palau i Fabre...–, amb l’orella parada per si cap d’ells em revelava la paraula. Això era en dilluns i no veia necessari denunciar res. O no encara.
