Segurament una part dels lectors heu identificat la jerarquia d´aquestes paraules que un temps no tan llunyà eren habituals a fora vila. Queden més qualificatius com senyor, senyora, mestre, mestressa, mossèn,…. que queden pendents per un altre article.
Diu una cançó popular mallorquina que “si és senyor que duga guants; i si és amo, mocador; i si és fill de conrador, que tenga calls per ses mans”.
Però qui era cadascú d´ells i quin paper jugaven dins la fora vila d´aquells anys que no obliden era la base de l’economia i de la societat i que, tot sigui dit, estava molt jerarquitzada.
Amo era aquell home que cultivava una possessió rústica i que pagava renda al propietari. Per tant el senyor era el propietari de la possessió i en realitat l´amo no era més que aquell que la tenia arrendada. Els senyors cobraven dels amos la renda de la terra i al mateix temps controlaven els dos productes bàsics de l´economia de l´illa: es blat i s´oli. Curiosament, aquest qualificatiu se seguia emprant inclús quan l´amo ja no la tenia llogada i, moltes vegades, hem conegut com ha perviscut durant generacions dins el malnom d´una persona (es fill de l´amo de Son Bordils o es net de l´amo de Sa Porrassa). Els més antics tenien molt clar si aquell o altre era descendent d´amos o de senyors. Avui ens pot parèixer ridícul, però un temps era molt important i molt clarificador del que ara diem status social.
No oblidem que els que podíem qualificar com a pagesos, que no eren sinó petits propietaris d´unes quantes quarterades de terra, intentaven sobreviure amb el que conraven. De fet moltes vegades, principalment els anys en que la collita era magre, era habitual perdre les seves terres i automàticament passaven a ser jornalers dels grans propietaris.
Com que habitualment el senyor de la possessió no hi vivia, qui realment manava era l´amo. Així trobem al refranyer popular dites com: “qui és amo, governa”, “a on està l´amo, no està Déu” o “fes lo que l´amo et mana, i menjaràs en sa taula”.
Sa madona sens dubte era una peça clau. Curiosament diu Alcover que era un tractament equivalent a senyora i que s´aplicava a dones d´alta categoria. Igualment es deia de la muller d´un amo de possessió. Tractament que ens encaixa més dins aquest tema que ens ocupa. Observem que sempre va precedit de l´article, parlem de “sa” madona. De fet el vocable madona o madò sense article vol mostrar una modesta posició econòmica enfront del sonor sa madona. Del refranyer popular recollim: “val més dir madona mengem, que senyora dejunem” o “sa madona d´aquest lloc sempre va portes obertes; i carrega la gent d´ofertes, promet molt i ateny poc” o “som anat en es Rafal, Joan, i no hi ha madona; una casa sense dona és pitjor que un hospital”.
Es majoral dins el context que estam parlant era el principal dels jornalers, pastors, mossos o criats i era l´encarregat de governar-los en representació del propietari de la terra o de la possessió. En rigor vendria ser el cap del personal que feia feina a la finca. Al femení majorala era la dona que dirigia un grup de treballadores en referència als treballs agrícoles. Per tant a nivell jeràrquic estava per davall l´amo i segurament responia directament al senyor ja que era el responsable de tota la gent que feia feina a la possessió.
No hi ha que confondre majoral amb majordom. Majordom, figura habitual també a les possessions i cases dels senyors era el criat principal i per tant a les ordes des majoral.
I arribem al mosso. En realitat no era sinó l´home llogat per fer una feina, a vegades es sinònim de criat. Quan el mosso era molt jove era anomenat mosset i es deia d´aquell que entrava a fer feina per aprendre un ofici. Els mossos eren lo que avui diríem sa tropa i en funció del que feien hi havia una classificació que seguint a Alcover podem enumerar com: el mosso de peu: criat que acompanyava el senyor que anava colcant amb el cavall i el mosso, com no, a peu; mosso de cego: criat que acompanyava un cec; mosso de mules,: encarregat de les mules; mosso de tafona: criat a les ordes del tafoner; mosso de cuina: criat del cuiner en les feines menys delicades com escurar, eixugar plats,…; mosso de pastor o de porquer: ajudava al pastor o porquer a guardar els animals; mosso de cafè: el que servia les taules en una taverna o cafè; mosso d´aixada: el llogat només per cavar; i així hi havia tants de mossos com feines puguem trobar a la possessió, a la terra o al concret ofici on feien feina.
El refranyer com es bo de fer imaginar-se es molt ric referint-se als mossos tenim: “més val amo de poc que mosso de molt”; “més val esser un petit amo que un valent mosso”; “qui té mossos i no els veu, se fa pobre i no s´ho creu”; “el mosso peresós, per un pas ne dona dos”; “el mosso que és ben criat, calla si no és preguntat” o “mosso que en el treball va al foc, no el tingui sinó un badoc”.
Com veis ens trobem amb un vocabulari molt ric, que per desgràcia es va perdent i que moltes vegades l’emprem de manera inadequada. El que és cert es que temps enrere la gent es fixava molt amb la funció que tenia cadascú i el lloc que ocupava dins la societat, que com he dit abans no oblidem que era molt classista.
Toni Vallés Perelló.