Fora reverència a l’ase, decau tota civilització,

perd el seu caràcter sagrat i es fa vertiginosa i esbojarrada.

Cristóbal Serra

Em ve al cap ara la facècia del sen Puixot. La’m contà mon pare ja fa un grapat d’anys. La cosa va anar més o manco així:

De tantes engrunades, cops i martellades que s'enduien les puntes dels seus dits, el sen Puixot passejava les ungles negres, tostemps ferides o com a brutes, i els capcirons durs i callosos. Deien si aquest vell comprava mosteles...

Un dia, el sen Puixot s'enfilà per exsecallar un arbre de per devers Cascanar. S’encamellà en una branca i començà a serrar el cimal, ris-ras ris-ras a tall de soca, però amb el poc dibuix d'asseure's a la part exterior de la branca, de manera que quedava quasi penjant en el buit... Amb això, un qui passava amb carro li digué que cauria si continuava de tal guisa, però ell no en feu cas. El carro no s’havia allunyat cinquanta passes que, és clar, la branca s'escruixí per la banda del tall per mor del pes de mestre En Puixot, i tots dos caigueren, troncot i esporgador.

El vell, espantat, perseguí fins aglapir l'home del carro, tot per demanar-li com ho havia sabut, com s’ho havia fet per vaticinar-li l’endemesa i que quina màgia podia ser aquella. De damunt el carro, l’individu no va saber què dir-li i es foté a riure davant la ximplesa de l’ancià. Però s’aturà en veure el sen Puixot amb cara de pomes agres. Aleshores el velletó li demanà si també sabria quan moriria, que era l’esca que li havia encès la curiositat, aquesta pulsió antiga i governant de l’ànima humana. L'home del carro, que ja no anava de verbes ni volia escoltar pus les seves impertinències d'orat, per llevar-se'l de damunt li digué que finiria en l'ase fer tres pets. I tal dia farà un any! En Puixot, perplex, encara demanà si podia pujar al carro per tornar cap a casa, perquè l'abordà una fluixedat de cames que gairebé no el deixava tenir-se dret. L'home hi accedí, compungit de veure’l tan afectat per les seves paraules, però no gosà desdir-se’n per por de com s’ho prendria. El sen Puixot s’hi enfilà tremolós, blanc com el referit, i amb els ulls baixos, com si una víctima voluntària s'ofrenàs ella mateixa a una deïtat mortífera i l'esperàs dalt del cadafal. Era la manera de poder vigilar de prop el seu fat, i segons com venguessin dades, esquivar-lo.

Foto: Antoni Negre

La xerrada entre ambdós s’inicià amb qualsevol fotesa. Mentrestant, l'home advertia clarament les mirades furtives que el sen Puixot dedicava als darreres del quadrúpede. Reia per sota el nas però hi enraonava a fi que no s'hi capficàs massa més. I mentre el sen Puixot espiava de biaix la part posterior de la bèstia i el misteri de la llufa que servava, l’ase amollà un pet; el primer. El jai va fer el cor fort. Continuà el camí intentant esbandir el pensament concentrant-se en aquella conversa volàtil i en les contarelles de l'home... Però dos revolts més, i l'ase feu el següent. Ja en duia dos. El vellard romania encarcarat, incapaç de deixar de mirar fixament el remenar d'anques de l'atzembla, agusant així mateix l'oïda perquè no li escapàs res. Agraïa la xerrera de l'home en explicar-li com faria el planter i com sembrava cada temporada les tomàtigues a la seca, o com li havien pres de bé uns empelts d’escutet perquè enguany menjaria prunes, o com podia ser allò del poder de la saliva pava, perquè una vegada li picaren set o vuit abelles quan era jove i s’inflà tot en un moment, i la tia Serra, una tia seva fadrina nascuda el dia de la Conversió de Sant Pau, li va untar de saliva les orelles, les galtes i tot el cap bonyerrut de tantes picades, i zas!, amb el temps de resar un parenostre i mitja avemaria ja s’havien desinflat, i que a més... De sobte, l'animal alçà la coa, en Puixot empal·lidí per complet esperant el tercer i... Res, només espantà unes mosques.

Ja arribaven al poble. L'home també havia callat. Tots dos havien comptat dues llorines, i es temien el pitjor. No sabia en Puixot què s'estimava més: si continuar el camí per comprovar el desenllaç de tot plegat, o botar i arribar a peu d'una vegada a casa sa i estalvi, i veure que tot allò quedava en res. No hi fou a temps. Sense esperar-se-la, l'ase alliberà la tercera ventositat i el sen Puixot es llençà daltabaix del carro exclamant "Ja està! Som mort!". I exhalà.

Aviat s'arremolinaren al voltant del mort veïnats alertats pels crits del traginer, alarmats en veure el cos estès com una mòmia, llarg i magre com era, enmig del camí, amb les manetes creuades i plegades sobre el pit. Això era endret del camí de la Mànega. Tots es demanaven com havia pogut esser o com se l'endurien fins al cementiri. Uns deien que farien més via si tornaven a pujar-lo al carro i seguien la carretera, d’altres que per endur-se’l era millor carregar-lo a pes i prendre pel caminoi. S'armà una petita discussió, uns deien blanc, d’altres deien negre, fins que el mort, incomodat per la situació, s'incorporà des d'en terra:

‒Sabeu què? Quan jo era viu, solia adreçar per aquí... ‒i digué això assenyalant amb el seu dit, ja cadavèric, el camí de la Mànega.

Tothom es regirà i fugí cametes me valguen, esglaiadíssims.

El sen Puixot arrufà les espatlles i es posà dret, s’espolsà els calçons, el jac i el capell, i li acopà cap a cases, amb el convenciment d’haver enganyat la mort. I li vengué al cap un altre coverbo, una rondalla de quan era nin en què la mort quedava presa dalt d’una perera una temporada, durant la qual no va poder complir la seva comesa, fins que la n’alliberaren, no se’n recordava exactament com, i va continuar estenent la seva obra. Potser havia estat per això que havia ressuscitat: potser algú havia tornat a enviar la mort a menjar peres el temps just per ell morir i eixorivir-se. Qui ho sap! Oh feliç coincidència!

...I res, absurd i edificant tot plegat, com les bones històries.

Pere Bergas Llabrés