Revista de Sencelles

amb els ulls érem rudes

i amb les mans inexperts

Joan Tomàs Martínez Grimalt, dins Fosca negra

Soc n’Emei. Soc la tercera de bord, l’especialista en micologia a la missió espacial Demèter V… I creguin-s’ho: el que estic veient està passant.

El senyal de ràdio sí que arriba a la base, però no n’he obtingut cap resposta. Aquesta és la cinquena retransmissió que faig. És la cinquena vegada que envii les meves coordenades per morse perquè l’aplicació de geolocalització es troba inoperativa. I per cinquena remaleïda vegada reportaré el que està succeint davant mi, sobre la superfície marciana. Si en l’enregistrament escolten alguna melodia de fons, són els meus auriculars. Senten Holiday dels Green day.

Fa deu hores que he sortit del centre d’operacions seguint l’SOS de l’altre especialista, n’L. Over, Lancelot Over. Hi havia una tempesta de magnitud 8 prevista en tres o quatre hores, és ver, que com sol passar, deixa l’assentament incomunicat dos o tres dies. I a això, cal afegir-hi els problemes amb l’emmagatzematge d’energia que arrossegam… Però, oh déu meu!, ho vull dir, estim aquest home i no podia quedar-me amb els braços creuats. He desobeït l’ordre de no moure’m de la comandant i me n’he enduit el tot terreny. De ben segur que tot d’una ha redactat un informe posant-me a parir. Me’n té ganes, la mal follada...

Fora reverència a l’ase, decau tota civilització,

perd el seu caràcter sagrat i es fa vertiginosa i esbojarrada.

Cristóbal Serra

Em ve al cap ara la facècia del sen Puixot. La’m contà mon pare ja fa un grapat d’anys. La cosa va anar més o manco així:

De tantes engrunades, cops i martellades que s'enduien les puntes dels seus dits, el sen Puixot passejava les ungles negres, tostemps ferides o com a brutes, i els capcirons durs i callosos. Deien si aquest vell comprava mosteles...

Un dia, el sen Puixot s'enfilà per exsecallar un arbre de per devers Cascanar. S’encamellà en una branca i començà a serrar el cimal, ris-ras ris-ras a tall de soca, però amb el poc dibuix d'asseure's a la part exterior de la branca, de manera que quedava quasi penjant en el buit... Amb això, un qui passava amb carro li digué que cauria si continuava de tal guisa, però ell no en feu cas. El carro no s’havia allunyat cinquanta passes que, és clar, la branca s'escruixí per la banda del tall per mor del pes de mestre En Puixot, i tots dos caigueren, troncot i esporgador.

El vell, espantat, perseguí fins aglapir l'home del carro, tot per demanar-li com ho havia sabut, com s’ho havia fet per vaticinar-li l’endemesa i que quina màgia podia ser aquella. De damunt el carro, l’individu no va saber què dir-li i es foté a riure davant la ximplesa de l’ancià. Però s’aturà en veure el sen Puixot amb cara de pomes agres. Aleshores el velletó li demanà si també sabria quan moriria, que era l’esca que li havia encès la curiositat, aquesta pulsió antiga i governant de l’ànima humana. L'home del carro, que ja no anava de verbes ni volia escoltar pus les seves impertinències d'orat, per llevar-se'l de damunt li digué que finiria en l'ase fer tres pets. I tal dia farà un any! En Puixot, perplex, encara demanà si podia pujar al carro per tornar cap a casa, perquè l'abordà una fluixedat de cames que gairebé no el deixava tenir-se dret. L'home hi accedí, compungit de veure’l tan afectat per les seves paraules, però no gosà desdir-se’n per por de com s’ho prendria. El sen Puixot s’hi enfilà tremolós, blanc com el referit, i amb els ulls baixos, com si una víctima voluntària s'ofrenàs ella mateixa a una deïtat mortífera i l'esperàs dalt del cadafal. Era la manera de poder vigilar de prop el seu fat, i segons com venguessin dades, esquivar-lo.

Foto: Antoni Negre