La recepta
Amb la barra descansant sobre el canó, na Bàrbara, dempeus, menuda i rabassuda com era, es mig vinclava per palpar amb la mà esquerra el gallet de l’escopeta. Mentre amb l’altra mantenia l’arma dreta, estrenyent la culata entre els dos peuerrins, resultava estranyament còmic veure-la cercar el mecanisme detonador amb aquella maneta inflada de nina petita. En trobar-lo, l’accionà amb el dit gros.
Tanmateix na Guida sabia que no s’hi hauria d’haver entregat sola. Que almenys hauria d’haver avisat qualque companya o fins i tot d’haver-s’hi fet acompanyar d’un agent de la policia. Però fou una visita no premeditada. Era divendres i des de la setmana anterior cap dels fills de na Bàrbara no havia acudit a escola. Na Guida havia telefonat a ca seva despús-ahir, i ahir, però res de res. I la de serveis socials justament estava de baixa i no volia encalçar ningú a través d’un telèfon que acabava repicant fins a l’extenuació en un despatx sord i a Liorna. 
Va voler treure el gat del sac. En ser a la carretera de Sineu, en lloc de tornar a casa, na Guida voltà cap al camí de la Rajola o de Cas Cabo –a un dels dos–, decidida a veure na Bàrbara. Amb l’excusa de què? Una mestra no fa aquestes coses, es deia a si mateixa. O sí. S’hi presentaria fingint que l’havien convidada a un dinar a foravila i no hi trobava... S’aturà enmig del camí. Però què estava fent? Els ocres ardents i la verdor llustrosa d’aquell paratge, reblat pel blau intens i sòlid del cel, eren un bon senyal. Però no veia ningú per aquell redol en aquelles hores de migdia. I a més, tenia fam. Unes bones magranes brillants guaitaven i tapaven un senyal de 40.
