El dia abans de Tots Sants vaig complir amb el ritual d´anar al cementiri a dur flors als avantpassats que allà descansen amb pau.

Pensava amb la gran diferencia que hi ha entre, per exemple, enguany i els anys quan erem nins i també anavem al cementiri. Me vull referir a la temperatura que feia un temps i la que fa ara. Record que en aquells anys per Tots Sants estrenavem s´abrig o es “tabardo”, com deia es meu padrí. Vos puc ben assegurar que feia un fred que feia sedes. S´altre dia anava amb calçons curts i camiseta. De fet en el moment que estic redactant aquest article fa una temperatura de 22 graus i som les 5 de l´horabaixa.

Fent la volta de rigor un pensa en quina quantitat de gent que hem conegut ja ens ha precedit al lloc d´on ningú no torna. Penses amb aquell que va partir massa jove o amb aquell altre que va complir el seu cercle vital. Idò, heu de creure, que anava caminant i vaig trobar-me amb una padrina que feia una volta amb el net i com no parlarem del temps. Vaig exclamar que tot i estar a ses portes de novembre encara podíem estar a la fresca. El jove me va mirar amb cara d´esglai i tot d´una vaig entendre que això de seure a la fresca li sonava a xinés.

Seure a la fresca era sens dubte una tradició avui pràcticament perduda en un temps on la televisió era testimonial (dues cadenes i magres) i evidentment ni sospites del que era internet, whatsapp, tik tok, facebook, ….. En aquell temps hi havia dues coses molt importants: els veïnats i la paraula.

 

Seure a la fresca era tot un ritual on els veïnats, com he dit, mitja dotzena de cases amunt i avall es reunien a l´acera més ample per passar una estona a la fresca fora de les cases. Era preceptiu seure a la cadira redona que tot sigui dit no era redona i els mes petits seiem en terra. La gent xerrava, a vegades contemplava simplement el que passava, es compartien experiències, també xafardexava, es a dir, sortia la malícia que covava de temps enrera,....en resum, com deim amb bon mallorquí, anaven fent....

Com que poca gent anava de “veraneo” a cada carrer hi havia molts de redols de veïnats que aprofitaven aquella estona després de sopar per contar com havia anat el dia o per saber les novetats del poble. Cotxes ens circulaven pocs o millor dit quasi cap i quan en passava un tothom es demanava qui era i com no, el mal de ventre de saber on anava en aquelles hores. Si era l´inconfusible 600 de Sor Miquela, ja cridaven el mal temps d´aquell o aquella que com es deia “ja està en mans de Deu” i esperava el moment de partir.

Va ser sens dubte una tradició que durant moltes generacions va permetre la transmissió de les costums mitjançant la tradició oral, avui oblidada i d´aquí a una generació definitivament extinta amb tot el que això representa.

Som el que som per la tradició que ens ha permès arribar fins avui.

Jo em deman, al fil d´aquesta tradició ancestral que es perd, que es la tradició o mes ben dit perquè serveix la tradició d´un poble. La tradició per a la gent hauria de ser la herència que ens protegeix del abisme del temps.

Amb la tradició recordam en aquells que ens varen precedir i varen obrir als seus fills el camí de la vida; amb la tradició lloem en aquells que lluitaren per progressar i que moltes vegades es deixaren la vida perquè els que venien darrera poguessin treure un profit; amb la tradició lloem en aquells que cuidaren de la nostra terra i del nostre poble i que es deixaren la pell perquè avui siguem com som; amb la tradició lloem en aquells que sembraren un arbre inclús sabent que mai estarien a la seva ombra; amb la tradició estam orgullosos de ser el que som.

Sí, a vegades era necessari recordar els patiments d´aquells que caminaven amb l´esquena doblegada per la feina feta perquè els seus fills tinguessin un futur que pensaven seria millor que el seu present. Sí, a vegades hi havia que recordar que es sembraven arbres sabent que el fruit el recolliria la generació que ver darrera i tot i això es sentien orgullosos de la feina feta. Si, a vegades amb orgull es recordava com l´avantpassat era un simple llogat a tal lloc i avui es sentia orgullós de tenir un ca seva i poder haver donat un futur al seus fills.

Avui que hi ha tantes coses en vies d´extinció principalment amb relació amb la cultura que cada vegada veiem més llunyana i ferida, record quan un temps no tan llunyà quan erem nins i el mestre ens contava, per exemple, com a Australia els aborígens i les seves llengües vernàcules varen ser abolides per l´invasió dels pobles forans. Aquesta història es ara la trista realitat de tot: tradicions, història, cultura escrita i oral, oficis,....

Tant de bo torni el seure a la fresca i contemplar sense tanta presa aquest mon que ens enrevolta i que ens fuig per dins les mans com l´aigua que surt de l´aixeta.

I per acabar, refranys de seure: Seure de ca, no pot durar, significa que està ajupit es una postura molt incòmoda; qui seu a ca seva, sa ventura espera i qui seu a ca es barber, s´afaita així com ve.

 

Toni Vallés Perelló.

ToniValles 160px

 


We use cookies

We use cookies on our website. Some of them are essential for the operation of the site, while others help us to improve this site and the user experience (tracking cookies). You can decide for yourself whether you want to allow cookies or not. Please note that if you reject them, you may not be able to use all the functionalities of the site.