La paraula inesperada, la paraula distreta, sol ser aquella que acut a nosaltres quan no estam preocupats, mentre la nostra atenció bada. I conté la mesura que cercàvem. És la recompensa al temps que hem esmerçat per descobrir-la i no ens n’hem sortit. Sembla una broma, però és la prova fefaent que la imaginació no té aturall i que sempre treballa al nostre favor. Si pensam bé. Si no ens negam en un tassó d’aigua. Si no ens deixam arrossegar per discursos simplistes d’uns senyorots privilegiats i irresponsables que fan anar motoserres… Però ja em desvii del tema.

M’arribà un anònim. Deia així: «SUPLICA UN LLOC ON LA PARAULA VOL DONAR-SE INESPERADA I DISTRETA». I punt. D’entrada no suposava cap amenaça, com veis, però em va angoixar i excitar a parts iguals. Hauríeu de rebre’n de tant en tant per entendre-ho...

Les paraules de l’anònim –impreses unes sobre paper blanc; d’altres, amb les lletres blanques, sobre fons negre– estaven retallades i aferrades –amb certa descurança intencionada, sense dubte– en una cartolineta de quinze centímetres per onze, de color ocre, a manera de poema de versos truncats, amb un acabat de purpurina que el desarmava de qualsevol mala intenció.

Però no vaig abaixar la guàrdia. M’hauria agradat extreure les empremtes digitals que de ben segur envolupaven la targeta, però la gent comuna com jo no sap com fer-ho. Així que vaig cercar a internet aquella sentència misteriosa o quelcom que em donàs llum, però no en vaig treure aguller. I ja em vaig despistar i em vaig passar tot l’horabaixa capbussat en una antologia de poetes òrfics catalans –Riba, Vinyoli, Bartra, Espriu, Palau i Fabre...–, amb l’orella parada per si cap d’ells em revelava la paraula. Això era en dilluns i no veia necessari denunciar res. O no encara.

A la matinada em vaig despertar, suat i esverat. Com se’ns acuden les idees? Com les transformam en paraules? D’un bot vaig anar a comprovar la marca del sobre que havia trobat a la bústia i que contenia l’enigma. Resultat anodí. Si almenys hagués estat de la papereria Dunder Mifflin, hauria tengut alguna cosa per on començar... Aleshores vaig començar a apuntar unes idees a l’anvers, sense remitent, del sobre. A fora, llampegava. Voldria haver vist el llamp, no només la resplendor; a veure si hi seria a temps… Ja no parava atenció al que escrivia. Mir per la finestra. No hi veig més que... Zas! Una fogonada fa recular la fosca, i altre cop, negra nit. Ha anat massa afuat per comprendre com es mou. Un rebombori, tot seguit, escruixeix la calma compacta. No defallir, altre cop observar, restar a l’aguait, suportar l’espera… S'hi pengen de nou, al cel, de sobte, unes vergues de llamp; hi han romàs un infinit fugisser, i jo, a punt de l'extenuació, saturat de bellesa, a frec de la bogeria, per la paraula que no es dona, a les portes del col·lapse nerviós de no poder, de no ser capaç de… «tens res?» em dic. El tragí que fan de mobles a les esferes divines m’interromp l’agitació mental. Ja no record què volia deixar anotat. Amb les mans buides, o a dins les butxaques, o damunt el cap, tanmateix plou. I no minva. Tamborineja amb força al trespol de la terrassa. El dolor em pressent com un parallamps. Anit serà gros. Un immens terrabastall lumínic s'acaba d’engolir la llum del poble. M'ho ha segrestat tot. Algun tècnic deu comprovar la línia, moll sota la pluja. Algun objecte metàl·lic encara somriu a qualque racó. Nerviós. Com escriuen els cecs? Fer-ho d'esma em resulta... Agafaré un bon pop. ¡Jo, al terrat, espasa en mà, desafii el món de l'Invisible que és sota d'un vel, i el llamp, el ganxo que l'esguerra!

A l’endemà em continuava ballant pel cap la idea de com les paraules ens brollen des de dins. Com troben la via per on eixir? Com si en una caverna inundada, hi cabés tota la vida, la del xaragall sencer d’humans metamòrfics i repetits, vivents desmemoriats, en una combinatòria perfeta de basarda i de llum, del fat i de l'excés, del rovell i de la sang. Com si una gruta descomunal pogués emmagatzemar i parar de bell nou l'albelló que ens pot parir altre cop –o desdir-se'n i fer tota una altra cosa, no ho sé, potser produir bunyols amb forma de via làctia o forats de cul en sèrie per a déus olímpics amb el còlon ressentit; o llibres de poemes, posem per cas–. Això, com un pou que ha anat bevent-se tot el temps del món, filtrant-lo per passatges subterranis i embassaments pútrids paral·lels, esdevengut brou diàfan, magma gèlid dins llacs pristins –actuant com actua l'aigua, que ha conegut totes les misèries i frisances des del més pregon–. Hi ha un pou cec dins cadascú. Fins que un saurí t'intueix.

Amb això que dimecres o dijous afín un home repartint publicitat. Deu ser ell l’autor de l’anònim…? Ningú no ho diria, però les aparences… El deix córrer. Però me’l faig meu. Posem per cas que nom Luka i que és un excombatent a la darrera guerra dels Balcans. A casa, mira pel finestró de l’autocaravana on viu. Per ara, ningú no li ha dit que faci nosa. Hauria pogut anar amb alguns dels seus compatriotes a arruixar la cinquantena d’estadants d’uns apartaments turístics de vorera de mar. Són doblers fàcils. Però es va jurar a si mateix no tornar a intimidar ningú. Fa feina del que pot; quan en troba; si n’hi donen. Durant uns anys fou l’intermediari entre una clínica d’implants capil·lars i el client: el desplaçament, l’estada, el postoperatori... La netedat i l’ordre s’instal·laren a la seva vida. Però d’un dia per l’altre, algú s’embutxacà tota la pasta i es quedà al carrer. I d’aleshores ençà tots els dies s’assemblen molt, si fa no fa com un replà d’escala extensíssim i ple de borra… Per això escriu. Per espantar els seus fantasmes. Ja ho tenc. Aviat farà els anys, un any més, i es regala un poema d’una antologia bilingüe serbi-català de Petar Matovič, que ha trobat en una botiga de segona mà. L’ha escrit: «Puc tocar-ho tot dins meu; a fora, res. Els dimonis d'alguna profunditat meva xiuxiuegen amb sinceritat malvada: t'esperen noves dispersions, que t'han d'estrènyer. El relleu de la randa del tapet em marca els colzes amb els solcs rojos de Mart. La nit és blanca i maleïda i dic que mai més escriuré.»

Em vaig sentir dispers uns quants dies més, com aquest relat. Fins diumenge no vaig anar a veure els meus pares. No hi pensava: entrevistaven ma mare com a dona, testimoni d’una època i d’una gent. Essencial. No les vaig voler interrompre. Era una curolla de l’al·lota que li feia les preguntes: deixar constància dels fets, de les coses i de la gent. Només en record la mirada neta i el somriure contingut mentre escoltava ma mare. En haver-se’n anat, al cap d’una estona ens vàrem témer que damunt la taula braser havia deixat una targeta ocre amb una sentència per l’estil del meu anònim. Vaig traspaperar tots els pensaments d’aquella setmana.

A l’endemà tornava a ser dilluns. I des d’aquell dia no he deixat de rebre anuncis per la compravenda d’or, de restaurants de cuina oriental, per contractar un picapedrer o d’una marca de productes refrigerats.