–Hola! Li donam la benvinguda al xat del Servei Lingüístic de … Soc na Nataixa. En què us puc ajudar?

–Bon dia. Soc en Cosme Oliver. Vull registrar una paraula nova.

–Genial! De quina es tracta, Sr. Oliver?

–És “sencellerisme”. I ja tenc la definició llesta per l’estil de com faria un lexicògraf que, d’altra banda, vaja quina ocupació més bella, tan digna i prou higienitzant! I no en diguem ja dels etimòlegs, oh! …Al cas: en sentit extens quedaria així: “element, físic o immaterial, que identifica la personalitat particular dels habitants de Sencelles”. També podria ser d’aquesta altra guisa: “moviment defensor promotor del fet peculiar senceller”. Què me’n diu? Li agrada el compost “defensor promotor”, Nataixa? No em digui que no llueix…

–Ja veniu amb els deures fets! “Sencellerisme”... És un mot gaire reivindicat?

–Ho serà.

–S’usa als mitjans de comunicació o a les xarxes socials?

–Tot és posar-s’hi.

–És un localisme, per tant, entenc?

–Dins l’universal.

–No interessa doncs.

–Oh! Com pot dir això, així, a la valenta? Sap que m’ofèn… O m’entristeix, no ho sé cert.

–Em sap greu. No és la meva intenció. És la mena de mot que el vostre entorn entendrà, però que no té sentit d’incloure al lèxic comú. Deveu conèixer els mots “cadiram” o “moblam”, amb la idea de “conjunt de…”. Molt bé. Convendreu amb mi que també podeu crear els mots “camisetam”, “taulam” o “maletam”, si us abelleix d’usar. Però si cada paraula que es crea per derivació anàloga ha de ser inclosa al nostre diccionari, no acabarem mai!

–No és una paraula qualsevol! Ens hi jugam la pervivència d’una cultura!

–No sigueu tan dramàtic…

–Deixi que li ho desenvolupi. Quina és l’essència que vincula un poble, el moll que identifica els sencellers i les sencelleres, el re que ens projecta i que no caduca? …Que no caduca, dic, ai las! I no vull resultar xovinista ni excloent en tot això. Segurament és una tasca inútil de tan subjectiva i romàntica que resulta. De fet, no hi ha res que resulti més molest per al mainstream capitalista que ser inútil. És revolucionari. Hi ha gent que arriba a creure en algun déu per sentir-se útil i acompanyat. I jo ho respect.

–No us desvieu…

–Aviat: saludar pel carrer tot hom –o gairebé– qui es topi pot ser entès com una mostra de sencellerisme. I no m’equivoc. Això que formava part de la normalitat a la Mallorca d’antany, avui aquest costum encara es conserva de manera prou vitenca a la nostra vila, molt més que en altres indrets. I m’ho ha fet veure un convidat de fora poble. Li venia ben de nou que aquí ho féssim. De petit, jo que entre setmana vivia a Ciutat, en venir a Sencelles…

–Que sou llonguet?

–Com diu? No, no m’hi consider… Però això de viure en dos llocs alhora, marca el caràcter.

–Us sentiu un producte rururbà, aleshores?

–Tot Mallorca és rururbana… Bé, més d’un 84,37 % ho deu ser… No sé si qued curt… Li deia que em confortava realitzar aquest gest, après dels grans, sens dubte reflex de la xarxa del bon veïnatge. Basta una alçada de celles, un lleu moviment de mentó, un adéu correcte, un bon dia discret… per fer saber que hi som i desarmar desconfiances. No és només senyal de bona educació. De fet, en un número recent de Sa Sella, la revista de la vila, na Jane Sutcliffe també ho reivindica. I per res vull que sigui entès com un acte enyorívol d’un passat idealitzat. Pot ser una primera passa (re)generadora de cohesió.

–Digne d’alabança. D’altra banda, aquest xat és per a consultes breus…

–Aquesta conversa ja fa temps que ha sobrepassat el to eixut i neutre. Deixi’m acabar.

–Encara no ens tutejam?

–Com vulguis. Una altra marca de grup són les maneres de dir, fenomen estudiat per la sociolingüística com bé ja saps. N’hi ha, de vocabulari compartit únicament pels sencellers? Em va cridar l’atenció un fragment de l’article “Sencelles style” d’Antoni Vallès (Sa Sella, núm.184) en què al·ludia uns vocables amb valor etnològic senceller: “gamboies, catins, conots, torot, ualai!...” I cit tan sols aquests perquè són els que em sonen més. És clar que si no els empres dins les coordenades del “sencellerisme”, qui t’entén? Sorprenen, t’enorgulleixen. Són paraules d’argot, de ser d’un dels nostres, com bé diu l’autor.

–Seria més que desitjable que el Sr. Vallès ens en fes quatre cèntims (significat del mot, possible origen, àmbit d’ús…) i que fins i tot pogués ampliar aquest repertori lèxic singular.

–L’autor avisa que aquest vocabulari deu ser propi només d’un grup de mitjana edat... Però sens dubte, anomenar les coses tal com ho feien els avantpassats, o veure com ens n’hem allunyat, és un bon indicador de la situació que travessam... “Amples! –va dir en Camatxo, enmig de la plaça tot sol i amb una bona brusca!”: aquest estirabot conec jo. Ho veu? És ben bé un sencellerisme.

–Ha ha ha ha!

–I en tercer lloc, la figura de sor Francina Aina Cirer Carbonell, sencellera majúscula nascuda a les portes de la contemporaneïtat, quin “sencellerisme” ens encomana encara avui dia? La coneixes?

–No, no tenc el gust.

–Doncs així li reconeixes el sencellerisme. A la benvinguda que ens brindà el senyor Joan Florit, músic i estudiós folklorista, a plaça el vint-i-set de febrer d’enguany, dia en què es commemora el traspàs de la monja, vengué a dir que tenim la sort de saber encara per què se la venera. Perquè recordam la dona que va ser. I hi estic ben d’acord. ¿Ens enlluerna tan sols el seu proisme i gratuïtat d’una manera superficial, o anam una mica més enllà i efectivament la seva curolla ens amara i guia el nostre quefer diari? Si no és com això darrer, la devoció deixa de ser inspiració activa i esdevé admiració passiva. Almenys per a mi. Siguem o no creients, la personalitat de la tia Xiroia –que és així com també se la coneix–, o allò que l’ha trascendida i que ens n’ha arribat, pot ser exemplar, com un far sempre encès al llarg del temps.

–N’ets ben devot, veig.

–No ben bé. És una altra cosa... Quins altres elements són “sencellerismes”? ¿La gastronomia, les festes, la història (i la que ens van descobrint els senyors Jordi Llabrés o J. Florit Horrach, entre d’altres?), els llocs –com el “patinador” de plaça–, les entitats, el territori, el clima, l’idioma…? O les llegendes! Vegeu-ne l’aplec a Contarelles. Rondalles, llegendes i tradicions de Sencelles (Fundació Mn. Bartomeu Oliver i Amengual, 2017). Així què? Paraula inclosa?

–Ups! Acab de fer una consulta. Hi ha un problema. Hi ha una coincidència fonètica amb un altre mot: “sensellarisme”.

–Un cas d’homofonia!

–“Sensellarisme” encara no figura al diccionari. Fa referència a “la situació d'una persona que no disposa de les mínimes condicions d'habitatge que permeten viure amb dignitat” (Termcat, 27/01/2021). O sigui, un derivat de “sensellar”, paraula tampoc present al diccionari. I estretament relacionada amb “sensesostre”.

–Ambdues, paraules invisibles. Com la gent que s’aixopluga sota aquest concepte. I ara què feim?

–Em sap greu. Hi havies posat molta il·lusió.

–...

–Te’n vas, Cosme?

–Tanmateix… Per què?

–...Bé, tenc una paraula alternativa. “Sencelleritat”.

–Bona!

–Ja ho sabia.

–…Ara m’hi fas pensar. Com deu ser no saber on dormiràs anit? Ni tan sols si tendràs res per sopar? O si ningú dels que t’envolten és prou de fiar? Amb aquests maldecaps, no rumies sobre foteses identitàries.

–Els sensellar viuen en aquest estrès diari, agreujat per problemes de salut, agressions aporofòbiques, i per una xarxa social que fa temps es va esfumar –i en cas de ser dona, exposada a episodis de violència masclista–. Ho he extret d’una nota de premsa que anunciava un estudi sobre el fenomen (diari.uib.cat, 15/04/2025). Per al col·lectiu, tenir dret a l’habitatge no és només una qüestió de justícia social, sinó també de dret a la salut: salut mental. Perquè és només des d’una llar pròpia –com a la cambra de Virgínia Woolf– que hom pot bastir la seva humanitat autònomament. Així que a l’equació de la manca d’habitatge digne que afecta gran part de la classe treballadora, cal incloure-hi els expulsats del sistema.

–I quina resposta s’hi dona?

–Com que no se’n traurà cap benefici, no s’hi cerca cap solució definitiva. Com amb els vells. D’entrada, cal posar nom a aquest fracàs social i econòmic.

–Indignar-se? Compadir-se’n? Actuar? Confiar? Sensellarisme, sencellerisme… Correspondències curioses.

–Quedes, doncs, i parlam una estona més?

–No estàs cansada, Nataixa?

Pere Bergas