estiuenca

Vaig ser llençada en una vorera, fora posar-hi esment. Durant uns instants, durant el vol de l’abandó, em vaig precipitar feta una bola. O una cosa per l’estil. Però tan bon punt vaig tocar en terra, escarrufada, vaig perdre la forma esfèrica en un calfred electritzant. I llavors vaig romandre estesa en una no-forma ingràvida i encarcarada que es va anar badant. Per instint, com seguint un atavisme inevitable. Primer, aviat, en un seguit de contraccions irregulars i incontrolables, acompanyades d’uns petets de traca minúscula; després, més espaiadament. Cada plec em va anar desfermant. Ara un; ara l’altre. Ara un; després, al cap d’un poc, o un poc més i tot, l’altre. Amb dramatisme. Un per un, vaig acabar assumint la meva naturalesa estranyament llisa i morta. Meam, morta no ben bé, perquè si no, no us estaria parlant... I viva, diria que tampoc en cap moment. Així que diguem que soc més o menys lluenta... o un tant lliscant... i arrugada. Unes arrugues que, per cert, a hores d’ara i al llarg de tot el meu periple, he anat perdent.

Deixa’t anar de tanta volta. Soc una bossa de plàstic, d’aquestes que comprau mig plenes de patates fregides... o de blat de les Índies? Ni me’n record, de l’ingredient principal... Acompanyat, això sí, d’oli de palma, substàncies aromatitzants, potenciadors del sabor i additius de tota casta... Soc lliscant al tacte, i tant!, sota una pel·lícula d’engrut i pols avui, després de rodolar pel carrer de principis de juliol ençà. I lluenta per dins encara ara, oliosa només en un primer moment. Perquè en haver-se’m menjussat tota la fritura que contenia, vaig ser repudiada. Fora cap mirament. Però lluny d’angoixar-me o de sentir cap nàusea, el buit dins meu ha esdevengut l’oportunitat des d’on començar a existir. Així que la meva condició gentil i feliç m’ha permès de descobrir el món i meravellar-me’n.

La coloraina i tipografia estridents que eren el meu atractiu han anat menyscabant fins a esdevenir figura’t quins tons més fats i quins traços més borrosos. ¡Quina ràbia em feia anunciar un moneot que es feia dir Matxito Pantera, com a reclam d’aquesta menja ultraprocessada! Ecs! Era com un gargot que hom es fa tatuar en un moment d’ofuscament i desesper... Ara, per sort, el passeig mig difuminat. I pas més desapercebuda. Entre papers, fullaca i d’altres envasos de plàstic com jo, de tipologia i qualitats diverses. I si ningú de vosaltres m’ha descobert, almenys no ha fet cap gest vague de provar de vinclar-se per recollir-me i abocar-me al groc. Perquè de graneres i pales, si n’he vista cap, no han mirat gens prim. Vull dir que no han arribat pels racons ni m’han fet a prop... Conec el meu destí -dipositar-me en una paperera-, però què voleu? Vosaltres m’heu creat, vosaltres m’heu d’eliminar. O reciclar. O reduir. O re... posau-hi el verb que més ràbia us faci. Me’n fot. Soc el REflex de la vostra civilització. Soc d’un sol ús. Soc conscient de la meva caducitat. Soc com tot. Com tot el que sabeu crear. Ja ho veurem si acab a Son Reus, en una abocador incontrolat o desfet en bocineus ínfims dins els vostres budells. Com que m’evitau, jo vaig de les meves, au!

Us en contaré tres que m’han passat aquest estiu. La primera feta va tenir lloc en deixar la garangola que m’acollí des del principi, a Glosador. Hi havia sojornat ben bé dues setmanes, acompanyada d’una llauna de beguda energitzant, dos mocadors usats i un cartó suat. Com dic, em vaig deixar anar d’esma i em vaig topar, no ho diríeu mai, amb un ca. Un de blau. Un ca blau. I que no lladrava. Què me’n direu? Jo diria que d’una blavor entre el trentè i el trenta-cinquè grau en un cianòmetre, poc més o menys... Tant se val, era poc més que inútil, i bell, i complet. M’hipnotitzà. Tot ell, menudet, en bloc. Però ens entenguérem. Això fou davant una cotxeria sense número, entre el centre de salut i els quatre cantons del Rafal. El ca que no lladra feia inventari d’escopidors, aquestes pedres tallades al marc de baix de les portasses. Quantes en queden a la vila? La funció d’aquestes pedres, llises i generalment arrodonides, ovoides, o almenys amb una cara inclinada, era repel·lir, o «escopir», el carro un tros lluny dels caires d’un portal si hi passava més que arran: la roda, en trepitjar l’escopidor, rebotava fent cruixir i tremolar els engranatges del carro. Però així es redreçava la trajectòria i s’acabava la maniobra sense haver fet malbé res. El que més greu sabia al ca blau que no lladra era veure portasses d’on s’havien arrabassat aquestes peces, amb nocturnitat i traïdoria; com uns queixals serrats a tall de trespol. El malfraig estava fet.

La següent va tenir lloc a la piscina municipal. Imaginau-ho. La nineria de l’escola d’estiu va marxant del lloc. Deuen ser les dotze, dotze i mitja. L’espai va recobrant certa tranquil·litat després d’una estona de crits, corredisses i esquitxos, capficos, jocs feixucs i un cert acaramullament de gent dins i fora de l’aigua. Amb això que hi accedeix un individu vestit de negre de cap a peus, amb gaiato. Els infants més menuts que abandonen el recinte se’l miren amb recel. Algun gira el cap per tal de fer-lo fora del seu camp visual i, fora amollar la mà del monitor, emprèn una correguda lleu i insegura. L’home va vestit amb sotana. La resta de banyistes i desvagats sobre les tovalloles a la gespa no treuen els ulls de la dissonància que camina pels voltants de la piscina. Ja ha arribat a la part fonda. Alt i magre, malgrat depassar la vuitantena, avança ben dret i falaguer amb passetes curtes. S’atura devora mi, devora una paperera, i hi guaita. Des de baix, el que em crida més l’atenció són uns ullerots de muntura negra i gruixada, subjectats amb un cordill elàstic que li enrevolta el cap. Li són enormes, com grosses té les orelles i el nas imponent. Aquí i allà li descobresc la pal·lidesa de la pell tacada per l’edat, encara que són les galtes, flàccides i eixutes, el testimoni més evident de la decrepitud humana. Què hi farem… Ja fa una estona que rebosteja per dins el fems fins que en treu un tassó de plàstic, pinçant-lo només amb dos dits grogosos, amb més de mitja dotzena d’abelles que el recorren insistentment; les que salten al buit, hi dibuixen traços breus amb el seu cos fosc i pelut. És un anar i venir constant d’insectes que assagen d’accedir al cul golós del recipient, d’un dit de suc de fruita. Satisfet, el capellà reprèn el camí de la sortida, amb el braç que mena les abelles allargat davant d’ell. Amb aquell sol, tira tira enfila el passatge que du el seu nom, devora el pavelló. Aprofitant el buf de l’embat, el seguesc. El zumzeig fa que no li perdi el rastre. Acab al pati de les escoles, amb ell. Però no és tot sol. És amb uns altres mestres, que es miren unes caseres que volen instal·lar a Can Bril.

Amb una altra bufada de vent em vaig plantar a Bons Aires. I hi vaig quedar prostrada davant una mena de tòtem futurista que consta d’un panell negre que s’encén amb números verds i vermells, just damunt un disc blau amb fletxa blanca, a una alçada humana estàndard -des de baix, qualsevol altura esdevé èpica-; aquest comptador led va alimentat per una placa solar, just coronada per un mirall de lent bombada. Doncs bé, trobareu els ocells que nien a la teulada de dalt barallant-se amb la seva pròpia imatge reflectida a l’esmentat mirall. És clar, com que es posen sobre la placa, que deixen ben concagada per cert, estan de batussa sempre amb la seva pròpia distorsió per tal de foragitar l’invasor: ells mateixos. No se n’adonen, de la ridiculesa. Esgarrapades i regalims sobre la superfície de l’espill testimonien les bregues. Què us en diré? A mi em fa pensar que de vegades l’enemic més implacable és un mateix. Però també que, convertir l’altre, que és de la mateixa espècie, en un monstre, a fi de desfigurar-lo, és molt bèstia. Tot és fruit de la malvolença i l’egoisme. Però és un aprenentatge nou. Gràcies a vosaltres, humans.

No hi ha res que sigui senzill. Per ara, vaig a descansar on s’està tan bé, a l’ombra del lledoner de plaça, aquest arbre robust que ha de romandre dempeus molts d’anys encara. Tants, esper, com els que em queden a mi abans de la desintegració.

Pere Bergas Llabrés