I així ascendesc a la regió de les serralades de gel i m’hi perd per a sempre.
F. Kafka

Un momentet. La cap d’estudis acaba una cosa i estarà amb tu tot d’una. Espera al passadís, ok?

Quan ajusta la porta, fa clec i queda tancat defora. Fa fred, fa sol i fa estrany.

N’Ot du el mòbil estret a la mà. El guarda a la butxaca. No li ha fuit, no el pot usar, i s’hi aferra com un nàufrag.

Què ha estat, Ot? Una altra vegada n’Ot. Ahir vaig comunicar-los que se n’anaven a casa tres dies. Pobre al·lot, s’hauria de saber defensar d’aquells caps de fava. Telefonaré als teus pares per això de la sanció... Ell els segueix el joc, el vacil·len, i hi, hi!, ha, ha!, és clar, es pica... Dius que a primera hora te l’han liada, Ot…?

N’Ot és capaç de sentir alhora el que diuen i pensen les persones. Són dues veus superposades, talment un doblatge nefast. No sap com. N’ha après. I desconfia de tothom.

Perdona, Ot…

Un alumne al fons del passadís fot manotades enlaire i increpa algú de dins l’aula. Una docent surt a enraonar-hi, visiblement molesta per la fanfarronada adolescent. La cap d’estudis hi arriba. M’ha dit que no em graduaré mai, aquesta flipada!, i m’ho estic currant un ou! Amb respecte, Rai, ja ho saps... Jo t’he dit que per acabar l’ESO, has de saber estar a classe… Pffffff… Quin conyàs! Que se l’endugui o petaré...! Tots me miren, bro!, soc el putoamo! Eh! Tio, tu què mires!? Deixa’ls fer, Rai; has escoltat la professora…? Amollarà una altra trola... I és que ella l’ha de tallar abans que es posi borde i no boti… M’estàs dient mentidera? Si els altres sempre tenen la culpa, vol dir que tu mai… A on vas? T’estam parlant!

De l’altra punta percep aquesta barreja de cridòria i pensaments. Perquè a tothora el sent, n’Ot, onsevulla, un rum-rum de veus ràndom que no afluixen. I de nit, al llit, és horrorós: com més li parlen, més nerviós es posa de no entendre res. Jinya un poc. Sembla un tarat. I quan li comença el foquet al pit, acaba que tan sols alena amb un filet d’aire. Fins que quasi s’oblida de respirar. Els vespres que es queda viciant a full fins a la mala hora –al Fortnite, al Call of Duty, al Mario, tant és–, acaba sobat KO, amb els ulls que li couen i el volum dels auriculars a tota pastilla. Almenys no escolta cap murmuri. Moltes nits ja només pot ser així, estès com un paper arrugat.

Però el pitjor és que et despertis de matinada. Les veus han callat, sí, però et xiulen les orelles i no és aguantador. Més d’un dia me les hauria arrabassades. De fet, un pic ho vaig aconseguir. I tot en silenci, va molar, de chill, però mazo rar... I a l’endemà, m’havien tornat a sortir. Quin fake!

N’Ot guaita al pati. Cal adobar el trespol perquè les arrels dels arbres el cruixen i la gent hi ensopega. Així es donà a conèixer: travelada el primer dia, el friqui quasi es trenca els pinyos i riallotes. I des d’aleshores. Els nins que me putegen no m’han hostiat mai. Van en pla xungo, això sí. Jo els insult si es passen... Després me la sua si rajen de mi. Acaba que es cansen de veure que em faig el mort, literal, com una somereta del bonjesús, a la meva bola. Pas d’aquests pringats. Tanmateix no els puc caure tan malament, a n’Adri, a en Lluís i a en Jairo. Perquè no soc ni massa alt ni massa baix; ni estic prim ni gras. No em veig blanquet però tampoc morè. Duc ulleres, com tothom. Em pentín amb flow, vestesc facherito, no soc un empollon ni un motivat ni estic empanat... No m’hauria d’haver retxat tant quan els vaig dir què nomia i ells varen imitar l’ase: «i-ooooot! i-ooooot!» Encara m’ho diuen, cansinos... Jo faig el nom de l’avi alemany i com que me l’estimava molt... Fou una broma, ja ho sé, però...

Faltaven deu minuts per acabar la prova quan l’ha entregada. Ha demanat per anar a la sala de professors. Aquells tres se’n catxondejaven d’amagat quan sortia. El de biologia li ha dit que tornàs abans que no soni el timbre. Així que n’Ot desfà el camí cap a la seva aula, perquè no es vol topar amb tothom que davalla a l’esplai, que crida, que corre, que empeny i que riu, que mastega amb la boca oberta, que té algú a qui explicar coses.

Arriba al tercer pis. Les classes de segon. Des d’allà observa el pati, els arbres, les línies despintades d’un camp de futbol sala i d’un de bàsquet. N’Ot aixeca la mà i entre el polze i l’índex comprimeix la distància que sol trescar fins al seu racó al fons. On torna invisible. Acluca un ull i alça la porció d’espai vers el cel. Tot torna blau. Tot s’eixampla i respira fondo.

Bang-bang-bang! La campana repica amb violència, just darrere n’Ot, just damunt d’ell. L’estridència dura un res, i en aturar-se, li han quedat les orelles plenes del mateix zumzeig que ens omple l’oïda quan som davall l’aigua. L’entorn emmudeix de sobte, i s’adona que no és la calma el que l’ha pres, sinó la por i el vertigen. Pànic. Les orelles esclaten, xiulen, li gisquen. Sap que ningú més no sent el xiulet, avui més agut que mai, quasi com un esgarip de siurell sostingut, insuportable. Es du els dits al tendrum de les orelles, i es tapa i destapa frenèticament els forats, a veure si així el xiulet minva. Es mira els palmells i té les puntes dels dits blaves. S’espolsa les orelles, se les grata, potser hi té un animaló. I com més va, més van tenyint-se les ungles i les mans, i després els avantbraços, de blau. Quin cringe! Tothom ja és al passadís. De segur que du la cara plena de morques blaves. Es treu el mòbil per mirar-se. I li esclata al rostre l’arxiu de fotos, vídeos i mems de tanta befa i lulea que li han fet. La cap d’estudis ja ho ha vist. Els seus pares ja ho han vist. I ells, per què hi han tornat?

N’Ot es fa minúscul, un botonet, un pesolet, fins que es pot asseure sobre del mòbil, que comença a surar i va lliscant, amb ell damunt, cavalcant-hi a una altura propera als dos metres, pels passadissos i les estances de l’escola. Demana ajut, i com més auxili crida, més s’eleva, més s’envola, traçant una ascensió helicoidal. I per amunt s’ha dit, fins que és capaç de veure tot el pla… la serra… i el puig Major nevat.

Fa sol, fa fred i fa estrany. Morirà congelat. Però tot és clar i tot és net. La llum el travessa i no hi ha res que l’angoixi. D’allà, no és més que una boleta que no sap parar quieta i la seva ment acaba rodolant cap on l’ombra sempre s’estufa. I es precipita de nou. Tothom passa per davant n’Ot, arrufat, amb el coll tibat pels sanglots que van i venen. És en terra, amb la cara enfonsada entre les cames mal recollides. S’ha cobert el cap amb les mans per amagar com li tremola la barra i el gemec sord que l’engalaverna.

A mitjan caiguda, una rafegueta de vent l’ha emparat per retornar-lo al tercer pis. El profe de naturals i alguns alumnes es posen a la seva alçada. Ot? Ei, crack, on eres? Em fa pal escoltar ningú perquè seguesc emparanoiat. No me mouré, perquè de fer-ho, tombaré, i a vosaltres, us veuré en blanc i negre. No sent cap veueta que em taladri per dins. Bones vibres. Tan sols em parles. Me mires, em veus. En poder, «Per què ho fan?», demanaré. I em dius que tot això deu ser molt heavy, que a tu també et va passar, que no té aturall.

Pere Bergas