som pagès de segona mà i em sé de cor
la cartografia dels sembrats de creure en tu

Joan Miquel Chacón

«Tenc el meu dimoni fermat allà dedins. Ara fa temps que no es belluga ni em fa l’ullet. Crec que tan sols n’és una carcassa el que en trobaràs. Tanta de sort. La vols fotografiar, també?» L’amo en Rafel em convida a passar. La nostra trobada fins aleshores ha transcorregut entre la conversa mansa de sempre i el silenci tartamut de les meves ràfegues de fotos en accionar la càmera. Ja estàvem avisats que aniria així. La finca al camí de Son Campaner, la guarda d’ovelles, el seu ca, l’ametllerar a punt d’estellar, l’amo en Rafel, la seva franquesa, la transparència i la bondat... Sé que soc capaç de fotografiar-ho tot.

Vaig conèixer l’amo en Rafel en una de tantes eixides meves per foravila a la cerca d’una bona foto. Una orquídia silvestre, un liquen regalimós, una casa esbucada, un tronc entorcillat... En tenc targetes de memòria plenes, de coses com aqueixes. Però la confiança que lentament ens ha anat lligant, com en un festeig lent i ben apamat, m’ha empès a treballar d’una manera diferent amb ell. Respectuosa, tendra, sincera. Dedicar una sessió de fotos exhaustiva, no només a l’amo en Rafel, sinó a tot el seu món, és un deure abans de l’ensulsiada definitiva del nostre camp –per bé que conserv la fe en una inversió descomunal de doblers i planificació, d’amor, coratge i sacrificis per transformar-lo, perquè al final viure’n encara valgui la pena–.L’amo en Rafel és l’individu calcigat per la terra; jo, l’escalivat pel tracte amb adolescents, famílies i estàndards d’aprenentatge. Ell, pagès, precari i essencial; jo, funcionari, pagès de segona mà, mans balbes i desterrat.

M’he interessat, com sempre faig, per com es troben ell i els seus, li he bravejat com de polida mena la finca, fora cap esboldrec ni ullastre que destorbi la solidesa de la paret seca voltant voltant, i he fet quatre joguets a en Truc, que m’ha escomès un parell de pics fins a retre’s als meus peus, amb el pit en terra i el cul amunt, mou-que-mou la coa. I li he donat els molts-d’anys; no fa vuit dies que ha estat la seva onomàstica. Però en lloc d’asseure’ns com solem fer a la clastra en unes cadires d’aquelles plegadisses de platja, li he demanat que segui en una de les soques dels ametllers que ha serrat. Ens enrevolten rabasses, més troncs, estelles i branques, llenya que servirà per escalfar-se en l’hivern, el bestiar necessàriament sacrificat davant l’avanç implacable de la xilella. Pens en tots els ametllers que he hagut de coronar –i finalment tomar– a ca nostra; pens en els meus pares i en tots els nostres avantpassats.

«Espera, ara torn». L’amo en Rafel fa una estona s’ha retirat sol dins la casa. Segurament traurà alguna cosa per beure o per menjar, he pensat. No n’és gens, de sorrut, l’amo en Rafel; al contrari, és bonhomiós i afable. Però el seu caràcter reservat fa que em segueixi sorprenent quan té un detall d’hospitalitat així. Perquè m’emociona que un home, a les portes de l’ancianitat, m’hagi acollit tan bé sempre que el vaig a trobar. Aquesta vegada ha tengut un sortida singular; divertida potser. Entranyable, millor. «Au, ja m’he mudat. He de sortir bé a les fotos!» I m’ho diu amb decisió, mirant a lluny, fent la mitja. S’ha canviat la roba de fer feina per una de més curiosa, apunta ell, i tanmateix, als meus ulls, igualment apedaçada: s’ha posat un polod’un verd més que rostit, uns texans gastats que li van balders, i les botes velles d’un net seu excursionista. Això sí: d’ús insubornable, gasta el mateix capell de palla i un gaiato. Li llanç una floreta. Sap que avui és el protagonista de la meva revista. Començ a disparar.

Mentre ell no hi ha estat, he plantat una escala. Des de dalt domín l’escena. I es tal com l’havia somiada: perquè la foto que li vull fer se’m revelà talment, somiant-la. I desvetllant-me de sobte, vaig ser capaç de retenir-la. Ara, a través del visor de l’objectiu, vaig enfocant la foto imaginada:el color d’almangra tèrbola de la terra, les formes capritxoses i fosques de la fusta, el destí incert de somnis, curolles i maldecaps tatuats a la pell colrada… I la llum. La llum mantegosa del sol del capvespre, de costat, suau i calitjosa que perfila els relleus, però que amoroseix les ombres i fa que els colors no siguin agres. És un gran angular de tot plegat, de la calavera, la memòria i la natura.

«Mira el veïnat. Va arrabassar els ametllers com jo i hi ha sembrat garrofers. I ara, què? Tothom va fer el mateix i un sac de garrofes ja no val res. Tot són modes. I passarà el mateix amb les oliveres, ja ho veuràs...» va pontificant l’amo en Rafel. Jo vaig a la meva, però no el deix d’escoltar. Sembla una estrella de rock veterana, savi, descregut i altament sensible. «Amb la vinya no serà igual, mentre puguem exportar vi. Les filles em fan broma; diuen que aquí mateix puc muntar agroe… agroco… agroecoexperiències, es diu així? …Què? Te’n rius? Eh! Idò que em faria d’or, amb tant de guiri. Perquè tot el món coneix Mallorca. Tothom hi vol venir. A tu què te pareix? …Però no ho crec, que hi capiguem tots. El diari posa que totes les cases noves que s’han fet dins enguany, són de luxe. Ell i no es posen d’acord, al congrés o al parlament, no ho sé, en si un estranger amb doblers ha de poder comprar o no una casa tot d’una que arriba. La reformarà si fa falta, però la vol per viure-hi? Ca! Per vendre-la o llogar-la a algú com ell! I serà una roda, perquè això arrossegarà tothom a fer el mateix negoci, ves! I els mallorquins? Au! A dins una barraca… Però mentrestant nosaltres, que no hem llogat i venut –sobretot malvenut– a qui ha vengut amb la bossa plena? Ens hem pensat ser els més vius… L’únic responsable és el dimoni de la fonda avarícia… És clar que cadascú fa el que vol amb allò seu, em diràs… Ho entenc. Però tot el que veus fa part d'una manera d’estar al món que ha pres tort perquè no hi veim un pam enllà. I entenent que això no és de ningú, sinó de tots… Tots haurem de fer un pensament o està fet de nosaltres… Que no és hora d’aturar?» He hagut de fer una pausa per pair el que m’acaba de contar.

«Ara et mostraré una cosa…» I ens dirigim a la caseta. No hi he entrat mai. El picaroleig de la cortina de cadeneta en passar el portal sembla un senyal màgic de trànsit. M’esper trobar una sala sòbria, amb els estris habituals d’una caseta a foravila. Taula i cadires; un calendari i pintures de mala qualitat o no-res penjant a les parets; cuineta, escurador i escudeller senzills; artilugis de ferro i antigalles de test, qualque xapeta, qualque càvec, uns galivans... En haver-se’m avesat la vista a l’interior, no només hi descobresc l’anterior, sinó també una paret forrada de pòsters de grups de rock dur, d’entre els quals destaca una fotarra del líder de Motörhead, fumant, mirant per la finestra acomodat als darreres d’una limusina. I al bell mig de l’estança, una màquina escurabutxaques fermada amb una cadena sota pany. Me l’assenyala i em diu que a dins habita un diable que ens pot corcar l’ànima a tots. «El puc desfermar en voler. Però el tenc així, per recordar-me que amb segons què, val més no jugar-hi». I m’acaba allargant una embosta de figues en un platet perquè me les endugui. «Jas! Són les darreres!» assegura.

És com contemplar el vol de pedra d’una papallona dins una vitrina: ja he atrapat la meva foto –i la meva pena, que esdevé rara de tan bella.