Quan només tenia cinc anys anàrem a viure a la casa que els meus pares havien comprat al carrer Son Francinaina.
No record molt bé qui, com a regal de benvinguda em va regalar una moixa que visqué molts d‘anys i va esser un animal molt estimat per mi.
La qüestió és que era un animal que deien molt fruiter, és a dir, sempre tenia moixets i d’una ventrada en venia una altra i era un no aturar. Si he de dir la veritat vaig regalar moixos a mig Sencelles.
Idò heu de creure que a una ventrada de quatre moixets sortiren uns animals preciosos i com que estaven amb noltros eren de lo més ximples i dòcils, llevat d’un que era la pesta. Ja de petit era més dolent que lo que tiren, s’enfilava per tot, rapinyava, no hi havia manera d’agafar-lo, era com dic, terrible.
Jo ja els havia regalat tots i només em quedava aquesta espècie de tigre en miniatura.
Un bon dia un home que no record molt bé qui era em demanà si em quedava cap moix, clar que sí!, li vaig dir. Però ha de ser ximple, digué. No passeu gens de pena, és bon al·lot com ell mateix, li vaig contestar. D’aquí una setmana el veniu a cercar. I ja tenim el problema armat.
Jo pensa que pensa com ho havia de fer o per ser sincer com havia d’agafar el moix i posar-lo dins un sac sense que allò fos lo més parescut a una rentadora que centrifuga.
Bé vaig pensar, fins dissabte ja cavil·laré qualque cosa. Quan començava a fer bon temps, ja des del principi d’estiu tots els veïnats sortíem a la fresca. Ens ajuntàvem amb can Sinto, cas Bergant, Binifat, sa Talaia, Madò Ferrerica i noltros mateixos. Quins records d’aquelles estones! Després de sopar trèiem la cadira rodona o un balancí i a contar coses que feien que les vetlades fossin de lo més entretingudes. Vos assegur que no enyoràvem la televisió per res. Jo que era molt petit escoltava i reia molt amb històries que fins i tot avui em transporten a un temps màgic. Jo aquella setmana justament tenia el cap a un altre món i amb un problema mal de resoldre: com col·locar aquell moix “tan ximple“. Curiosament un vespre va pegar per xerrar de medicaments i pastilles. Com vos podeu imaginar quasi tothom anava de don Nadal a la farmàcia i viceversa. Que si pastilles per la tensió, pel sucre, per la circulació, per dormir, … En aquell moment assegut damunt la vorera es va il·luminar el meu cap: pastilles per dormir!. Li don en es moix una pastilla per dormir abans de venir-lo a cercar, quedarà completament torrat, l’agaf, el pos dins el sac i segur que quan sigui a la seva nova casa s’adaptarà bé i problema resolt. Dit i fet.
Vaig anar a Madò Vileta i li deman si dissabte podia donar-me una pastilla per dormir perquè la prengués el moix. A primera hora hi vaig i, per allò de què en moments puntuals tenim un poc de coneixement, dic que crec que bastarà mitja que es moix es molt petitó. Tenia les pastilles damunt el pinte de la xemeneia i me’n donà mitja.
Ja me teniu capolant la pastilla i posant-la dins un tros de sobrassada i mitja hora abans de què aquell bon home vengués a cercar l’animal li don. La menjà sense cap problema i jo me’ nvaig seure esperant a veure que passava. Els qui heu visc la pel·lícula de la nina de l’Exorcista entendreu el que vos contaré. Als 10 minuts els pels del moix es començaren a posar drets, la coa dreta com un garrot de granera, els ulls que pràcticament li sortien de les òrbites, va començar a pegar bots al mateix lloc com si està posseït. I uns meulos, això és molt mal d’explicar. Imaginau que posau el moix dins el microones a màxima potència i en el mateix temps li engrunau la coa amb la porta. O bé imaginau que de cop i resposta una innocent nina de primera comunió es transforma amb na Rita Barberà amb un atac de caloret. No sé, pensau una cosa similar i fareu curt.
 |
Vos puc assegurar que em vaig assustar, assustar. No sabia què havia de fer. I clar arribà aquell home amb el sac. Segurament era un poc sort perquè li vaig dir que no havia pogut agafar l’animal i que quan pogués li duria. Però els meulos se sentien de Biniali. Amb això que torn en el corral i no ho creureu: el moix havia desaparegut. Cerca qui cerca, fins i tot a cals veïnats, la cisterna, el clot negre i res de res. Vaig arribar a pensar que el moix s’havia volatilitzat, però això era impossible.
Com que no entenia res vaig a veure Madò Vileta i li deman quina pastilla m’havia donat. Em diu, mira damunt el pinte encara hi l’altra mitja dins la capsa, mireu tu mateix.
Agaf la capsa i vaig quedar blanc, havia donat en el moix mitja pastilla per la circulació. No era la de dormir.
Passaren quatre dies i no ho creureu va comparèixer l’animal. Caminava com si trepitjàs ous, estava com a escaldat i mirava com aquells animals que van cap a l’escorxador. Tot d’una es va deixar tocar i talment un xot de cordeta.
Me’n vaig pitant a cercar aquell home i li dic que vengui quan vulgui a cercar el moixet. El se’n dugué amb la mà sense cap sac.
Sempre que el veia em deia el mateix: mai havíem tengut un animal tan ximple!
I un bon dia em digué però hi ha una cosa molt rara, no li agrada la sobrassada. Jo sempre li contestava el mateix, es veu que de petit el degueren escalivar amb la sobrassada!
Toni Vallés Perelló
