El 12 de juliol de 1936 acabaren unes maniobres militars a Àfrica. Durant el dinar que els comandaments estaven celebrant la majoría de militars començaren a cridar CAFÈ, CAFÈ !!!; un que estava present demanar al Tinent Coronel Yagüe, en aquells moments el màxim grau present, perqué ja volien el café si encara estaven al primer plat. Va respondre que CAFÈ era l´acrònim de Camarades Amunt Falange Espanyola. Aquesta anécdota en els dies previs a l´inici de la guerra civil es una bona mostra de l´ambient que es respirava entre les tropes que després s´aixecarien el 17 de juliol contra el Govern de la República.
Aquest article vol contar el drama humà d´un senceller que va viure i sofrir en primera persona aquells tres anys de guerra a distints camps de concentració primer a la zona republicana i després a la nacional. Em refereixo al meu tío Gabriel Vallés Oliver germà del meu pare.
El primer que m´ha vengut al cap es com afrontar aquest tema i si m´apurau fins i tot la legitimació per escriure i reviure desde un caire humà un fet tan dolorós ja que morí com a consequencia de les penalitats que sofrí. L´història s´ha construit a partir de la correspondència personal entre la familia i el presoner. Cap de les persones que visqueren aquest drama estàn avui entre nosaltres. Tots ells eren germans del meu pare i quan llegia les cartes l´unic que em venia al cap era l´angunia i l´ansietat que tengué la meva familia, amb especial els meus padrins pel sofriment i la manca de notícies del seu fill.
Tenc a dir que ja fa anys quan vaig tenir en les meves mans tota aquella documentació el primer que vaig creure mes adient era cremar-la. El sofriment és un acte personal, jo diría íntim fins al punt que no saps si tens dret a posar-ho en comú amb la resta de gent. El cert es que vaig pensar que en aquests anys on s´ha escrit molt durant la guerra civil vaig creure que era oportú donar a conèixer una història real, d´una persona normal, veí del poble, un jove amb les seves inquietuts i ilusions que tingué la mala sort d´estar en distints moments en el lloc equivocat en el moment equivocat, es l´unica legitimació que trob. Va aconseguir, quan fou lliberat, tornar al seu estimat poble on va morir al poc d´arribar. L´unic que duia damunt era un rosari de fil fet amb les seves mans i que amagava al doblec del vestit de presoner. Era tot el que tenia després de tres anys de captiveri i treballs forçats, la resta pell i ossos que el dugueren a la tomba.
Tot el que està escrit està acreditat en la documentació que he trobat. A nivell oral pocs testimonis i records, el sofriment i el final foren tan tràgics que poques vegades es recordava dins la família aquest fet.
El meu tío va ser cridat a files l´any 1935 i fou destinat a Menorca a una batería d´artillería. De les cartes que anava enviant a Sencelles es veu que el servei militar era del més normal, tot i que del textes es dedueix un ambient enrarit i preocupant fins al punt que a qualque carta comenta que convé anar alerta amb les paraules escrites per tal d´evitar problemes. Estava en concret a Sant Lluís a una guarnició de 80 soldats, molts d´ells mallorquins. Es veu que li agradava molt el futbol ja que sovint demanava que li enviassin l´Sport. Jugava a futbol amb l´equip d´artillería i es veu que s´implicà molt quan una selecció de Mallorca anar a jugar contra la de Menorca, deia:
“fui a ver la selección mallorquina, todos los mallorquines quedaron defraudados, porque al menos creíamos que ganarían y el resultado fue de 2 a 1, los que jugaron mejor fueron Gregorio del Atlétic, Albella y Pocoví. Dos minutos después de haber empezado se retiró Felipe; y Guzmán en la primera parte no se ganó ni siquiera el agua, claro que los nuestros les ganan a jugar, porque en la segunda parte les daron (sic) una lección de juego que todo el mundo se convenció que eran superiores, y además los de Menorca juegan bastante sucio….” (30 de maig de 1936).
Les cartes que rebía de Sencelles mostren una vida del més normal tot i que també es relaten enfrontements polítics dins el poble i l ´Ajuntament. Així m´ha cridat l´atenció la votació que tingué lloc per tal que a ca ses Monges es deixàs de fer escola. Guanyà la continuitat de l´escola per 5 vots a 3. Del poble es conten notícies que tenen que veure amb famílies com Ca´n Rata, Ca´n Puig, Ca´s Paneré, Ca´n Guapo, Ca´n Liento, Ca´n Vinyes, Son Sales, Ca´n Tano, Ca´n Flo, a més es parla de gent com en Joan “es ruberter”, en Nadal “es murero”, en Miquel “Guapo”, en Pedro “Ferreró”,… En concret de Nadal “es murero” que participà en una carrera a Menorca, diu:
“la carrera ciclista la ha ganado un mallorquín que era del pueblo de Sancellas, ganó la carrera que era de 90 kilómetros por mucha ventaja nuestro paisano Nadal “es murero”. Ganó una copa de plata y nueve primas que había” (16 d´abril de 1936).
Aquesta vida normal va canviar radicalment quan el 17 de juliol d´aquest mateix any de 1936 començà la guerra civil i el meu tío, que com he dit estava a Menorca, fou detingut i sotmés a consell de guerra. Jo personalment de tota la documentació que tenc no he vist cap motiu, polític segur. L´unic que crec foren motius religiosos ja que ell havia estat fins a l´incorporació a files el president de la Congregació Mariana de Fills Catòlics de Sencelles i pel que pareix aquest fet era conegut dins el quarter, igualment el fet de que un germà seu fos capellà podría haver influit. Pens que la correspondència que mantengué amb la familia i els amics de Sencelles li van dur consequències nefastes ja que ell en tot moment va ser sincer i contava i demanava per les coses que en aquells moments el preocupaven. De fet a un parell de cartes s´interesa per les festes de la Venerable i Santa Agueda, en aquells dies de caire estrictament religiós.
El resultat del consell de guerra fou la reclusió al barco-pressó Atlante. De fet els dies 18 i 19 de novembre de 1936, 75 presoners que compartien presidi amb el meu tío foren afussellats al port de Mahó i al Castell. Ell salvà la vida tot i que sembla que la fam, la insalubritat de la bodega del barco on estava recluit, l´hacinament, la falta de ventilació, acabaren passant-li factura i la seva salut es va deteriorar. D´aquestes dates les úniques notícies que tenía la família eren les comunicacions creuades mitjançant la Creu Roja Internacional.
El captiveri es perllongà fins que a principis de l´any 1938 va ser traslladat al camp de concentració de Montjuic a Barcelona, en concret al Poble Espanyol. El motiu era que els presoners lluitassin en primera línea a la “Batalla del Ebro”, front que va ser decissiu en el desenvolupament de la guerra civil. Durant aquest temps també va estar a un camp de treballs forçats segurament aprop de Lleida, ja que era habitual traslladar presoners a camps de treball ja que pareix que Montjuic estava per damunt de la seva capacitat. Aquests presoners construiren la carretera que uneix la Bassella i la Seu d´Urgell. Les condicions de vida durant aquest temps foren molt dures i la mortandad va ser molt alta. Igualment totes les comunicacions que hi ha d´aquesta etapa son mitjançant la Creu Roja Internacional, totes elles sota censura militar i amb un màxim de 10 paraules.
A finals d´octubre de 1938 en combat al front de l´Ebre va ser capturat o aconseguir pasar a les files nacionals, es un fet que no queda clar a la documentació. Realment es fa difícil determinar el fet concret ja que no oblidem que lluitava amb les tropes republicanes i vestia l´uniforme republicà. El fet real es que va ser traslladat al camp de concentració nacional de “Prisioneros y Evadidos” de Medina de Rioseco a Valladolid. Aquest camp de concentració era en l´argot de la guerra un “campo de clasificación” ja que hi empresonaven tots aquells que havien lluitat contra el nacionalistes en espera de clarificar amb quina situació estava cada un d´ells. Pel que he pogut deduir també era habitual l´afusellament d´aquells que eran considerats enemics declarats del nacionalistes. Sí que es segur que també l´hacinament era un vertader problema. Era un camp amb capacitat per 750 presoners i pràcticament mai va baixar dels 4.000 Pareix que en moments puntuals va ser destinat a un batalló de càstig, es a dir, a treballs forçats.
El cert es que es pogué possar amb contacte amb la família de Sencelles que per tots els medis posibles intentà demostrar que ell no havia lluitat amb el republicans per propia voluntat. Inclús l´Ajuntament de Sencelles envià distintes comunicacions a les autoritats militars per intentar el seu alliberament. A més hi havia el fet que altres dos germans estaven també al front de guerra. Pareix que el seu estat de salut era molt dolent, tenia tuberculosis, estava demacrat i amb els ossos com a consequencia de l´empresonament i les males condicions de captiveri principalment al barco Atlante.
Lamentablement va tenir que acabar la guerra perque fos alliberat i pogués tornar a Sencelles on morí als pocs dies d´arribar l´any 1939. No pogué superar el seu delicat estat de salut.
Aquesta història real i testimoniada per la correspondència creuada entre la família i el meu tío dona idea del sofriment i les penalitats d´una persona que sense cap tipus de justificació va sofrir un llarg i dolorós captiveri. Crec que l´unic consol que tingué va ser tornar al seu estimat poble i morir enrevoltats dels seus. Segurament fins al darrer moment va cercar el sentit del que havia passat i l´absurd d´un sofriment que va acabar amb la seva vida.
Vull acabar amb unes paraules del poeta irlandés William Butler Yeats amb motiu de la tragèdia que representaren per al món i molt especialmente per Europa les dues grans guerres mundials: “ girant, girant dins l´engulidor que neix; les coses s´esbuquen; el centre no aguanta; l´anarquía total es desencadena dins el món, la maror de sang puja, i per tot arreu la ceremonia de la inocència es ofegada. Que veus tu en el futur ? “
In memoriam Gabriel Vallés Oliver.
Antoni Vallés Perelló
