(*) Aquest és l’epitafi que hi ha a la tomba d’un actor.
El dia dels morts de l’any passat en Jordi Llabrés organitzà una de les seves sempre il·lustratives visites guiades. En concret tingué lloc al Cementeri de Sencelles. Visitar aquest lloc sempre és reconfortant. Passejant per les seves vies recordes tanta gent que has conegut, que has estimat. És moment de records, de tot el bé que feren aquelles persones que avui descansen en pau.
Sempre he pensat que és un lloc que s’ha de veure amb vida, quantes històries ens conten les làpides i quins vincles s’estableixen en la memòria, en un esforç per evitar la mort definitiva. En el nostre cementeri, com a la majoria de Mallorca, les làpides es limiten a posar el nom del difunt. Que jo sàpiga únicament ni ha una a la part antiga que diu “Que la tierra te sea ligera”. És la locució llatina “Sit tibi terra levis” que ja era utilitzada en el mon romà precristià. Pareix que altres epitafis que estaven a làpides de la part antiga ja no es conserven.
 |
Els epitafis ja d’antic eren escrits per honrar el difunt i d’una manera molt breu fer pensar com era aquella persona en vida i conservar la seva memòria. Per allò de no posar-nos transcendents, l’altre dia va caure a les meves mans un article que recull epitafis realment graciosos i curiosos i que mostren fins on pot arribar la imaginació del difunt (si ho deixa encarregat) o la majoria de vegades del seus familiars “estimats”. Aquests són els que més m’han cridat l’atenció:
“Aquí descansa la meva dona, freda com sempre”. Evidentment escrit pel vidu a la tomba de la dona.
“Senyor, esper que la rebis amb la mateixa alegria que jo l’enviï“. Aquest segur que el va comanar el gendre per la tomba de la sogra.
“Tanta pau trobis com tranquil·litat deixes“. Igual.
“Al meu espòs, mort després ‘un any de matrimoni. La seva esposa amb agraïment”. Sense comentaris.
“A la fi!“. Genial!
“Veis com era ver que tenia mal“
“Vaig necessitar tot una vida per estar aquí“. Obvi.
“ Vos deia que aquest metge no era de fiar “
 |
I per acabar, ja que estam en temes funeraris, em ve al cap una història que segur molts de voltros heu sentit contar ja que va tenir com a protagonista una persona que durant molts d’anys visqué a Sencelles. Un temps quan una persona es moria hi havia la costum de vetlar el mort. Els familiars més propers passaven la nit a la casa del difunt amb el cos present. Idò heu de creure que un bon dia una persona se’n va a veure Sant Pere. Justament no tenia familiars directes i la família, per allò de que no quedàs el difunt tot sol, va llogar uns joves que volgueren vetlar el difunt.
Arriben a la casa i per sopar els havien deixat llonganissa, botifarrons, pa i vi. D’aquest es veu que més del recomanable. Dit i fet. Els familiars parteixen i queden aquells jovenots per passar el vespre. Un bon sopar i vi a rompre…
El matí quan arriba la família es troba l’estampa. Tots amb un bon gat i el mort dins la cuina, dret, penjat d’una estaca amb un enfilall de botifarrons pel coll i un botifarró a la boca.
Com bé vos podeu imaginar el tema acabà d’aquella manera...
Toni Vallés Perelló
