“Aleshores vaig veure un cavall cendrós, el qui hi muntava tenia per nom La Mort, i el seu Reialme el seguía. I els donaren potestat sobre la quarta part de la terra per a matar amb espasa, fam i pesta…” (Llibre del Apocalipsi).

Fa uns anys me vaig entretenir fent l´arbre genealògic del meu primer cognom: Vallés. Al marge de que suposa una feinada i es fácil embullar-se descobreixes aspectes realment curiosos de la branca familiar. Me va cridar molt l´atenció, fent referència al títol de l´article, que en concretes generacions es repetien els noms dels fills i filles; així, per exemple, hi ha dues Catalina Aina, dues Margalida Aina o dos nins Jaume en una mateixa generació. El motiu era sencill i al mateix temps possava de relleu un fet dramàtic, l´elevada mortalitat com a conseqüència de les pandèmies que arrasaren Europa els segles XVI a XX.

Els que ens ha tocat viure aquest any 2020 i que segur que ningú pensava ni en els pitjors malsons mostra no només la fragilitat humana, sino que recorda un fet que ha estat una constant en els segles anteriors i que només haviem sentit per la tradició oral del nostres avis: la pesta o les epidemies de grip que delmaren l´humanitat i que d´una manera directa afectaren a la nostra illa i al nostre poble, Sencelles. Tothom segur que ha sentit parlar de l´any 18 com l´any del grip.

Aquest article vol ser una aproximació a les distintes epidemies que a partir dels segles XIII a XX han marcat l´història d´aquesta terra. En concret m´he centrat en la pesta de 1652 i l´epidèmia de grip de 1918 ja que varen ser les més importants per la mortalitat de la gent afectada. A partir de les poques dades que he pogut trobar, més referides a Mallorca que a Sencelles, he intentat fer aquest article que es una aproximació a un tema que segur que mereix ser estudiat en més profunditat.

Temps enrera a les malalties infeccioses ja fos la pesta, la verola o la grip se les coneixia genèricament com a morbo o morbe. Alcover ho defineix com “malaltia infecciosa, i especialmente la contagiosa o epidémica”. D´aquest nom surten, després en parlarem, les figures del guarda del morbo que era l´oficial encarregat de vigilar per impedir l´entrada i propagació de malalties infeccioses i el metge del morbo que era l´encarregat d´assistir als malalts de la morberia i en general de les malalties infeccioses. Hi ha que destacar que el nom “grip” data de 1772 i respón a una traducció feta pel francés Sauvage del terme alemany “gruppen” que significa tremolar de fred.

Cercant per ca nostra papers vaig trobar uns breus guions de monòlegs que quasi no es poden tenir en les mans de gastats que estàn.

Vaig recordar fa molts d´anys una entrevista que fèrem amb en Pere Renyina a n´en Toni Placa i ens contà aquells anys màgics de teatre a Ca´n Garrover. Entre els actors hi havia el meu tio Biel que malauradament va morí com a consequencia del seu internament a un camp de concentració durant la guerra civil. En Toni Placa encara es recordava de quan ell feia teatre i l ´habilitat que tenia per aquest art. Altre gent també m ´ho ha contat. Es veu que tenia manya per els monòlegs (avui tan de moda) i que els espectadors s´ho passaven del millor.

Sens dubte, jo el primer, crec que molts no ens resignam a haver perdut un lloc on els nostres padrins, pares i nosaltres mateixos visquerem moments inolbidables. Sempre será aquell centre on les coses temporals es podien disoldre per revelar una meravella, la màgia del teatre, de la ilussió, d´aturar per un moment les preocupacions del dia, de somiar. El lloc on tot s´aturava i sols per un instant tots reiem junts i ens sentiem poble. El lloc on les persones creien que no passava res, però que amb els temps es convertien en personatges principals de la vida (quants de sencellers feren de Ca´n Garrover el centre de la seva joventut, de les seves alegries?).

Persona etimològicament ve del teatre clàsic de Grècia i de Roma. Els actors sortien amb una màscara que servia per donar ressó a les paraules, servia per aumentar el to de les seves veus,té origen en el verb “personare” i d´allà va evolucionar per anomenar els actors i després la resta de persones. Idò avui per un instant possem-nos la màscara i cridem fort i fent-mos resó del que hem perdut, però mai oblidem aquest espai màgic.

Sens dubte conservar els aliments en bones condicions o al manco el màxim temps possible sempre va ser un repte. Quan encara no s´havia inventat l´electricitat la gelera era més per conservar la fredor dins un espai tancat que no per generar fret.

De fet les primeres geleres, quasi germanes de la que teniu a la fotografía, es fabricaren devers l´any 1850 i eren, tal com veis, un armari de fusta aillat per dins que es carregava amb gel, que poc a poc s´anava fonguent de tal manera que l´aigua freda circulava per uns conductes de plom que donavan fredor a l´interior del moble.

El gel venia de la serra de tramuntana, de la neu que es recollia i compactava a les anomenades “cases de neu”, procés que es feia a final d´hivern i principi de primavera. A l´estiu es tallaven els blocs de gel que es transportaven durant la nit perque no es fonguéssin cap al pla per tal que dur-los a les cases particulars.

Curiosament en el moment que s´inventaren aquestes “geleres” es deien “cases de gel” o també “pingüinos”. No va ser fins a partir de l´any 1950 quan es van començar a comercialitzar les geleres o neveres tal com avui les coneixem lligades a l´electricitat.

Com podeu veure aquesta gelera funcionava amb el gel que es depositava al compartiment superior de l´esquerra. La porta tancava hermèticament per tal de conservar el màxim temps possible la fredor i com a mostra d´enginy també hi ha una petita aixeta per poder beure aigua fresca.

Tenia molts d´avantatges: si s´anava l´electricitat seguía funcionant perfectament, tenía garantía per 20 anys (avui impensable) i l´autonomía era important (podies dur-la a la caseta a foravila, sota la figuera a l´estiu, a la revetla,….)

Aquesta gelera que està a ca nostra la compraren els meus padrins de Ca´n Merris l´any 1925.

Toni Vallés Perelló

Devia tenir 14 o 15 anys quan l´Ajuntament em va dir per fer-me càrrec de la biblioteca de Sencelles.
Era un lloc especial on els llibres es pot dir que estaven a un segon pla.
Estava situada a la Plaça, on ara hi ha l´Ajuntament. Primer a la banda dreta i després a una sala més gran a l´esquerra, si ho recordau hi ha havia unes grans finestres per les quals es podia accedir peus plans a les dues sales. Posteriorment es va traslladar a Can Garau i estava, entrant a mà dreta, a una sala gran que amb la reforma es va esbucar.
A la biblioteca teníem tots tipus de jocs, còmics, revistes i finalment, llibres. Els primers llibres eren del fons bibliogràfic de l´Escola de Sencelles. Eren uns llibres amb les tapes negres, bàsicament amb castellà i de novel·la. En català hi havia molt poca cosa, record les rondalles, alguns títols de les Illes d´Or i res més.
Jo per dir-ho d'una manera gràfica guardava i al principi, amb el pocs llibres que hi havia, fèiem el que podíem. Era més un lloc de trobada, d'esbarjo, que una biblioteca tal com avui l´entenem. Però, sincerament, no hi havia res més.

En un moment donat el Consell Insular mitjançant el Centre Coordinador de Biblioteques va assumir la xarxa de biblioteques municipals, incloent la de Sencelles. Em ve a la memòria que el primer dia que vengué el responsable del Consell reconegué que aquesta biblioteca era un altre mon. Realment era atípica. Pòquer, set i mig, truc, parxís, dames, ...
Idò heu de creure, i pensar i creure, que un dia d'hivern molt cru, d'aquells que fa un fred que afaita, per allò d'encalentir un poc el cos i al mateix temps aliviar-lo ens passà pes cap d'encendre pets. És una cosa molt senzilla, únicament fa falta una capsa de mistos i evidentment petetjera.

El 12 de juliol de 1936 acabaren unes maniobres militars a Àfrica. Durant el dinar que els comandaments estaven celebrant la majoría de militars començaren a cridar CAFÈ, CAFÈ !!!; un que estava present demanar al Tinent Coronel Yagüe, en aquells moments el màxim grau present, perqué ja volien el café si encara estaven al primer plat. Va respondre que CAFÈ era l´acrònim de Camarades Amunt Falange Espanyola. Aquesta anécdota en els dies previs a l´inici de la guerra civil es una bona mostra de l´ambient que es respirava entre les tropes que després s´aixecarien el 17 de juliol contra el Govern de la República.

Aquest article vol contar el drama humà d´un senceller que va viure i sofrir en primera persona aquells tres anys de guerra a distints camps de concentració primer a la zona republicana i després a la nacional. Em refereixo al meu tío Gabriel Vallés Oliver germà del meu pare.

El primer que m´ha vengut al cap es com afrontar aquest tema i si m´apurau fins i tot la legitimació per escriure i reviure desde un caire humà un fet tan dolorós ja que morí com a consequencia de les penalitats que sofrí. L´història s´ha construit a partir de la correspondència personal entre la familia i el presoner. Cap de les persones que visqueren aquest drama estàn avui entre nosaltres. Tots ells eren germans del meu pare i quan llegia les cartes l´unic que em venia al cap era l´angunia i l´ansietat que tengué la meva familia, amb especial els meus padrins pel sofriment i la manca de notícies del seu fill.

Tenc a dir que ja fa anys quan vaig tenir en les meves mans tota aquella documentació el primer que vaig creure mes adient era cremar-la. El sofriment és un acte personal, jo diría íntim fins al punt que no saps si tens dret a posar-ho en comú amb la resta de gent. El cert es que vaig pensar que en aquests anys on s´ha escrit molt durant la guerra civil vaig creure que era oportú donar a conèixer una història real, d´una persona normal, veí del poble, un jove amb les seves inquietuts i ilusions que tingué la mala sort d´estar en distints moments en el lloc equivocat en el moment equivocat, es l´unica legitimació que trob. Va aconseguir, quan fou lliberat, tornar al seu estimat poble on va morir al poc d´arribar. L´unic que duia damunt era un rosari de fil fet amb les seves mans i que amagava al doblec del vestit de presoner. Era tot el que tenia després de tres anys de captiveri i treballs forçats, la resta pell i ossos que el dugueren a la tomba.

El que anomenam la corema o quaresma són les aproximadament set setmanes que van des del carnaval al dia de Pasqua.

Avui parlar de la corema no té res a veure amb un temps no tan llunyà on s’observaven amb gran rigor dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesús va dejunar en el desert.

Tots els que ja tenim una edat hem viscut aquest temps respectant d’una manera estricta per exemple el no menjar carn, principalment els divendres. Fins i tot record com el Divendres Sant, que era el dia que fèiem les panades, havíem d’esperar que fossin les dotze per poder gaudir d’un plat que pràcticament només es menjava per a Pasqua. Ara de cap a cap d’any hi ha panades i tot el que a un li pugui venir en gana.

Fins i tot, perquè tenguem idea de l’observança estricta de no menjar carn, Alcover senyala que a la pagesia mallorquina les dones escuraven les olles amb gran esment, fent-les ben netes perquè no hi quedàs gens de substància de carn.

En relació a tot aquesta qüestió record que jo era molt petit quan l’amo en Tomeu de can Conet, que vivia aferrat a ca nostra, em contà una anècdota que li va passar a ell quan era un al·lot pucer.