Pareix que humor i mort són dos conceptes llunyans, quasi antagònics, i fins i tot que és de mal gust juntar-los. Però no sempre és i ha esta així.

A vegades, inclús per iniciativa del propi afectat, és un mecanisme de defensa per enfrontar-se al dolor de la separació.

Realment humor i mort son oposts?

Hi ha una película interessant. “Mi vida sin mí”, dirigida per Isabel Coixet. A una escena el metge informa a la malalta que sols li queden dos mesos de vida i li sugereix que pot demanar una segona opinió. La malalta contesta: per qué? Per qué me diguin el mateix però mirant-me als ulls?

A una revista anterior vaig escriure damunt epitafis que vaig trobar graciosos i que són mostra de que fins i tot a les làpides una breu resenya ens mostra com era aquella persona en vida i com vol que se la recordi. L´escriptora nord-americana Dorothy Parker va fer escriure a la seva làpida: “Aquí hi ha les cendres de Dorothy Parker, disculpau la pols”.

Havien passat les festes d´Agost i en Pep de Aubenya que en aquells dies vivia amb la seva família a una casa humil devora l’església de Sencelles, al voltant de la plaça de Son Morey, necessitava anar el proper dijous a Inca a vendre verdura i fruita de la finca que conrava a devora el torrent. A la finca l’anomenaven Biniaumara ja que així es deien totes les de la contrada.

Estaven a finals de setembre de l’any 1652 i les notícies que arribaven d’una pesta que havia entrat per Sóller eren preocupants.

Ell recordava que quan era al·lot el seu avi els contava a ell i als seus germans que distintes epidèmies havien assolat Palma i tots els pobles de l’illa. Fent memòria intentà posar amb ordre aquells esdeveniments que l’avi havia recollit en un dietari amb aquella lletra que només ell podia desxifrar.

Recordava com el primer any de la conquesta, es a dir, l’any 1230, va tenir lloc una “gròssa pèste” com a conseqüència de la gran quantitat de cadàvers que quedaren sense enterrar, tot i que ni havia que deien que lo que va passar va ser pesta bubònica.

Segurament en la historia del nostre estimat poble mai s´havia parlant tant de la plaça. Avui me deman: perqué és tan sensible i rellevant aquest espai?

Quan anavem a escola de petits era molt habitual fer redaccions explicant que era per cada un de noltros una cosa concreta. Que és per tú el teu poble? I els teus amics? I la teva familia? O el més interessant, que són per tú les vacances?

Amb aquest breu article vull reflexionar damunt aquest espai que a vegades tenim oblidat però que avui està en boca de tothom.

Som mediterranis i per tant hereus de les cultures grega i romana. Ens agrada sortir i sens dubte el lloc on tots ens trobam i, mai millor dit, on millor ens trobam és a la plaça de la vila. Inevitablement tenim que anar a la plaça. Lloc de festa, centre neuràlgic de la vila, lloc que està sempre en boca de tots.

Girant l´ullada cap enrera, si miram cap a Grecia i Roma els espais públics de la polis grega i del foro romà eren el més important per la sencilla raó de que estaven a l´abast de tots els ciutadans. Si hi havia un lloc accesible i vital per a ells era la plaça central de la ciutat: l´àgora o el foro. Vertaderament era un espai obert on els atenencs o els romans es reunien per tractar varietat de temes.

Aquest terme grec, àgora, encara avui té un gran prestigi i valor com a sinònim de lloc de reunió a un espai obert, de lliure accés, on es practica el diàleg i la reflexió i en el qual es fomenta la tolerancia i l´integració de tots els asistents.

Ja fa un parell de revistes vaig escriure un article que amb el títol de” Ayre empestat” me refería a tot aquell conjunt de malalties que antigament no s´identificaven exactament com avui i que com ara tenien com a comú denominador afectar a molta gent i causar un alt nivell de mortandat.

Fullejant la revista L´Ignorancia a la que qualque vegada ja he fet menció, vaig trobar a les revistes dels anys 1884 i 1885 referència a les epidemies que arrasaren Mallorca i concretament a una que en aquells anys afectava seriament a la gent i que anomenaven pesta o també cólera.

Així al número 264 de l´any 1884 baix el títol de “Sa Pesta” es diu lliteralment: “Ses males noves aviat se saben, per lo mateix, supós que tots ja sabeu à l´hora d´ara qu´es còlera es dins Fransa y que va amb aument. Si es esporádich ó si es asiátich; si l´hey han duyt de la Xina ó si es nat dins Toló mateix, res hem de mesté sebre de tot axó sino que´l tenim próp y que es bo de dú ferm; per lo mateix no trobam gens de mes tot quant fan ses Autoridats per evitá que el mos dugan.

Han posat corantena à tothom que vé de per allá. Ben fet. Jo´n posaría a n´es partes telegráfichs y tot, que no mos diuen mes que lo que volen que sapiguem…”

Com podeu veure la similitut amb tot el que està passant ara es asombrosa, fins i tot quan diu que no ens diuen tota la veritat. Ja es feien critiques molt dures a les autoritats que com ara ens enganen. El mateix article diu: “mos gordam bé de sa pesta des cos, pero d´aquesta altre còlera de s´enteniment, d´aquesta febre amarilla de monedes grògues, d´aquest bubó que mos rohega es có, d´aquesta pigota que mos amaga sa vergoña de sa cara, no importa que mos ne gordem” i arriba a dir que es còlera no es tan temible, lo dolent es que el que ens diuen “atacant sa part bona de sa societat per corromprerla més depressa”. Això ho varen escriure fa 137 anys i pareix d´ahir mateix.

Si hi ha un tema que sempre fa riure a tothom es el pet. Defineix Francesc de B. i Moll pet com a “ventositat expel.lida per l´anus amb soroll. Tres maneres hi ha de fer vent per darrera: pet, bufa i biula”. Biula, mot poc conegut vol dir segons el mateix Moll “ventositat sibilant”, es a dir, que siula.

Record de quan tenía temps per llegir que ja els autors clàsics empraven aquest tema per fer riure l´audiència. Famós va ser l´enfrontament entre Aristófanes i Sócrates que duit fins al extrem va fer que que el primer intentás ridiculitzar a Sócrates a compte dels pets.

Així en la seva obra “Els núvols” deia que el tró es un pet dels núvols.Com que els núvols estàn tan estrets i junts uns damunt els altres quan freguen fan que troni. Per demostrar-ho demanava al seu interlocutor si després de menjar fins a reventar no començava a tenir mal de ventre. Els budells començavan a tronar, primer feien poc a poc “papax, papapax!!!”, i tira a tira anava augmentant “papapapapax!!!!” i al mateix passava quan donava de cos, “papapapapax!!!!”. Així deia que si tu que ets tan poca cosa fas això, imagina es renou i trons que fan els núvols així como son de grossos.

(cens d´una escriptura de compravenda d´una finca del terme de Sencelles).

Josep va dir al poble:

--Avui us he comprat, a vosaltres i les vostres terres, per al faraó. Aquí teniu la llavor per a sembrar els camps. Al moment de la collita, en donareu una cinquena part al faraó, mentre que les altres quatre parts seran per a vosaltres: us serviran per a sembrar els camps i per a alimentar-vos, vosaltres, les vostres famílies i els vostres infants.

 Ells van respondre:

--Ens has salvat la vida. N'hi ha prou, senyor, que ens concedeixis el teu favor; nosaltres acceptem de ser esclaus del faraó.

 Josep va promulgar una llei, vigent encara avui, segons la qual una cinquena part de les collites de les terres d'Egipte ha de ser per al faraó. Tan sols les terres dels sacerdots no pertanyen al faraó.

Aquest fragment del llibre del Gènesi me permet introduir un tema del que segur que molts heu sentit parlar i que fa referència a institucions que estàn o millor dit han estat molt arrelades a la nostra terra.

L´anomenat alou i el cens enfitèutic son dues institucions jurídiques que com podeu veure ja apareixen a la Biblia amb una data que podem situar entre els anys 1750 a 1550 abans de Crist.

Però, que són realment les figures del cens enfitèutic i l´alou.