El dia abans de Tots Sants vaig complir amb el ritual d´anar al cementiri a dur flors als avantpassats que allà descansen amb pau.

Pensava amb la gran diferencia que hi ha entre, per exemple, enguany i els anys quan erem nins i també anavem al cementiri. Me vull referir a la temperatura que feia un temps i la que fa ara. Record que en aquells anys per Tots Sants estrenavem s´abrig o es “tabardo”, com deia es meu padrí. Vos puc ben assegurar que feia un fred que feia sedes. S´altre dia anava amb calçons curts i camiseta. De fet en el moment que estic redactant aquest article fa una temperatura de 22 graus i som les 5 de l´horabaixa.

Fent la volta de rigor un pensa en quina quantitat de gent que hem conegut ja ens ha precedit al lloc d´on ningú no torna. Penses amb aquell que va partir massa jove o amb aquell altre que va complir el seu cercle vital. Idò, heu de creure, que anava caminant i vaig trobar-me amb una padrina que feia una volta amb el net i com no parlarem del temps. Vaig exclamar que tot i estar a ses portes de novembre encara podíem estar a la fresca. El jove me va mirar amb cara d´esglai i tot d´una vaig entendre que això de seure a la fresca li sonava a xinés.

Seure a la fresca era sens dubte una tradició avui pràcticament perduda en un temps on la televisió era testimonial (dues cadenes i magres) i evidentment ni sospites del que era internet, whatsapp, tik tok, facebook, ….. En aquell temps hi havia dues coses molt importants: els veïnats i la paraula.

Segurament en la historia del nostre estimat poble mai s´havia parlant tant de la plaça. Avui me deman: perqué és tan sensible i rellevant aquest espai?

Quan anavem a escola de petits era molt habitual fer redaccions explicant que era per cada un de noltros una cosa concreta. Que és per tú el teu poble? I els teus amics? I la teva familia? O el més interessant, que són per tú les vacances?

Amb aquest breu article vull reflexionar damunt aquest espai que a vegades tenim oblidat però que avui està en boca de tothom.

Som mediterranis i per tant hereus de les cultures grega i romana. Ens agrada sortir i sens dubte el lloc on tots ens trobam i, mai millor dit, on millor ens trobam és a la plaça de la vila. Inevitablement tenim que anar a la plaça. Lloc de festa, centre neuràlgic de la vila, lloc que està sempre en boca de tots.

Girant l´ullada cap enrera, si miram cap a Grecia i Roma els espais públics de la polis grega i del foro romà eren el més important per la sencilla raó de que estaven a l´abast de tots els ciutadans. Si hi havia un lloc accesible i vital per a ells era la plaça central de la ciutat: l´àgora o el foro. Vertaderament era un espai obert on els atenencs o els romans es reunien per tractar varietat de temes.

Aquest terme grec, àgora, encara avui té un gran prestigi i valor com a sinònim de lloc de reunió a un espai obert, de lliure accés, on es practica el diàleg i la reflexió i en el qual es fomenta la tolerancia i l´integració de tots els asistents.

Quasi com la cançó un “senyor damunt un ruc” la tabaquera que sols Déu sap don vingué va créixer damunt la fita.

Tots aquells que l any 2022 heu passat pel carrer Bons Aires haureu vist una planta molt curiosa que inexplicablement va néixer i va créixer lliteralment damunt una pedra, o més ben dit damunt una fita. En total va viure aproximadament cinc mesos.

A la composició fotogràfica que il·lustra aquest article veureu com en Jaume Perelló, artista de la fotografia, ha recollit de manera gràfica el naixement, creixement i accidents de la tabaquera que vengué a bé obrir-se camí a la vida damunt la fita que hi ha a la vorera de ca nostra al carrer Bons Aires. Aquesta fita es la que marcava els llindars de l’antiga finca de Son Pou.

Han estat sis mesos d’una aventura que com es deia a la pel·lícula Juràssic Park ens demostra que la vida sempre s’obri camí.

Si hi ha un tema que sempre fa riure a tothom es el pet. Defineix Francesc de B. i Moll pet com a “ventositat expel.lida per l´anus amb soroll. Tres maneres hi ha de fer vent per darrera: pet, bufa i biula”. Biula, mot poc conegut vol dir segons el mateix Moll “ventositat sibilant”, es a dir, que siula.

Record de quan tenía temps per llegir que ja els autors clàsics empraven aquest tema per fer riure l´audiència. Famós va ser l´enfrontament entre Aristófanes i Sócrates que duit fins al extrem va fer que que el primer intentás ridiculitzar a Sócrates a compte dels pets.

Així en la seva obra “Els núvols” deia que el tró es un pet dels núvols.Com que els núvols estàn tan estrets i junts uns damunt els altres quan freguen fan que troni. Per demostrar-ho demanava al seu interlocutor si després de menjar fins a reventar no començava a tenir mal de ventre. Els budells començavan a tronar, primer feien poc a poc “papax, papapax!!!”, i tira a tira anava augmentant “papapapapax!!!!” i al mateix passava quan donava de cos, “papapapapax!!!!”. Així deia que si tu que ets tan poca cosa fas això, imagina es renou i trons que fan els núvols així como son de grossos.

Pareix que humor i mort són dos conceptes llunyans, quasi antagònics, i fins i tot que és de mal gust juntar-los. Però no sempre és i ha esta així.

A vegades, inclús per iniciativa del propi afectat, és un mecanisme de defensa per enfrontar-se al dolor de la separació.

Realment humor i mort son oposts?

Hi ha una película interessant. “Mi vida sin mí”, dirigida per Isabel Coixet. A una escena el metge informa a la malalta que sols li queden dos mesos de vida i li sugereix que pot demanar una segona opinió. La malalta contesta: per qué? Per qué me diguin el mateix però mirant-me als ulls?

A una revista anterior vaig escriure damunt epitafis que vaig trobar graciosos i que són mostra de que fins i tot a les làpides una breu resenya ens mostra com era aquella persona en vida i com vol que se la recordi. L´escriptora nord-americana Dorothy Parker va fer escriure a la seva làpida: “Aquí hi ha les cendres de Dorothy Parker, disculpau la pols”.

Havien passat les festes d´Agost i en Pep de Aubenya que en aquells dies vivia amb la seva família a una casa humil devora l’església de Sencelles, al voltant de la plaça de Son Morey, necessitava anar el proper dijous a Inca a vendre verdura i fruita de la finca que conrava a devora el torrent. A la finca l’anomenaven Biniaumara ja que així es deien totes les de la contrada.

Estaven a finals de setembre de l’any 1652 i les notícies que arribaven d’una pesta que havia entrat per Sóller eren preocupants.

Ell recordava que quan era al·lot el seu avi els contava a ell i als seus germans que distintes epidèmies havien assolat Palma i tots els pobles de l’illa. Fent memòria intentà posar amb ordre aquells esdeveniments que l’avi havia recollit en un dietari amb aquella lletra que només ell podia desxifrar.

Recordava com el primer any de la conquesta, es a dir, l’any 1230, va tenir lloc una “gròssa pèste” com a conseqüència de la gran quantitat de cadàvers que quedaren sense enterrar, tot i que ni havia que deien que lo que va passar va ser pesta bubònica.