Article redactat a partir d´una comunicació que vaig presentar a les III Jornades d´Estudis Locals de Sencelles.

Sens dubte una de les mostres més curioses i més arrelades dins la cultura popular de cada poble és tot un conjunt de refranys, cançons breus, gloses, malnoms que tenen com a finalitat posar de manifest la voluntat del habitants d´un poble d´afirmar-se en valor positiu enfront dels naturals de llocs propers, a qui es fa referència de forma negativa, burlesca i sovint satírica.

Aquest conjunt de creacions folklòriques creades per una persona en un moment determinat han acabat sent acceptades per tota la col·lectivitat que a força de repetir-les les ha assumides com a pròpies.

Una constant es que habitualment el menyspreu es envers d’una localitat propera. Exemples que ens venen a tots al cap son les relacions entre Sencelles i Costitx, Sineu i Lloret o Muro i Llubí, per referir-nos a pobles propers. Aquesta manifestació d’etnocentrisme, suposa valorar de manera més positiva el propi grup o poble, les seves particularitats i els seus èxits, que els d aquells que en són diferents, i més quan es fa referència als veïns.

Per obrir boca ja que hem parlat de les “bones relacions” Muro/Llubi una mostra d’aquest despreci la trobam en aquesta glosa d´un llubiner referint-se a Muro, però que com constatarem es pot emprar per qualsevol poble ja que tenien cura de posar el nom del poble en primer lloc:

“A Muro és tot lo millor que hi ha dins els cristians:

Genetes i protestants, gent de forca i presó,

Que en fer un processó de carabasses fan sants.

Si hi perdia es germà, sa dona i els infants no aniria a cercar-los”.

O el famós “Lloret llogaret” que tantes vegades diuen el sineuers i que segur que heu escoltat.

Sí que l'etnocentrisme, com a fenomen social, també té les seves raons: implica la distinció entre la pertinença o no a el mateix grup, manté la cohesió social (lleialtat, cooperació, sentit de poble, solidaritat i defensa mútua) i la cultura del grup . En aquest sentit, tot grup social i cultural és, d'una manera o altra, etnocèntric. Entre noltros ens barallem però ens ajuntem quan hi ha un enemic comú.

I ja que parlam de pobles veïns que millor fer referència a les “bones” relacions amb els nostres veïnats: Costitx i Biniali.

Segurament una part dels lectors heu identificat la jerarquia d´aquestes paraules que un temps no tan llunyà eren habituals a fora vila. Queden més qualificatius com senyor, senyora, mestre, mestressa, mossèn,…. que queden pendents per un altre article.

Diu una cançó popular mallorquina que “si és senyor que duga guants; i si és amo, mocador; i si és fill de conrador, que tenga calls per ses mans”.

Però qui era cadascú d´ells i quin paper jugaven dins la fora vila d´aquells anys que no obliden era la base de l’economia i de la societat i que, tot sigui dit, estava molt jerarquitzada.

Amo era aquell home que cultivava una possessió rústica i que pagava renda al propietari. Per tant el senyor era el propietari de la possessió i en realitat l´amo no era més que aquell que la tenia arrendada. Els senyors cobraven dels amos la renda de la terra i al mateix temps controlaven els dos productes bàsics de l´economia de l´illa: es blat i s´oli. Curiosament, aquest qualificatiu se seguia emprant inclús quan l´amo ja no la tenia llogada i, moltes vegades, hem conegut com ha perviscut durant generacions dins el malnom d´una persona (es fill de l´amo de Son Bordils o es net de l´amo de Sa Porrassa). Els més antics tenien molt clar si aquell o altre era descendent d´amos o de senyors. Avui ens pot parèixer ridícul, però un temps era molt important i molt clarificador del que ara diem status social.

No oblidem que els que podíem qualificar com a pagesos, que no eren sinó petits propietaris d´unes quantes quarterades de terra, intentaven sobreviure amb el que conraven. De fet moltes vegades, principalment els anys en que la collita era magre, era habitual perdre les seves terres i automàticament passaven a ser jornalers dels grans propietaris.

Un llunyà día de 1974 “Mestre Joan Rei”, en aquells dies escolà major de la Parròquia de Sencelles me va dir una frase que va quedar gravada dins la meva memòria.

“Me sens Toniet, Sencelles es el poble més important del mon.

Perquè mestre Joan?

Molt senzill, perque a Sencelles hi ha Papes i Bisbes, i també, Reis i Reiets”.

I si ho penseu bé, tenia tota la raó.

Si a l’anterior revista de Sa Sella parlàvem de una tradició com es seure a la fresca que cada vegada més es va perdent, avui amb aquesta paraula tan singular que encapçala l’article vull recordar una tradició que definitivament s’ha perduda.

Vaig sentir contar a la meva mare que era un fet habitual que els veïnats compartissin s’os des cuixot una vegada ja no quedava lliteralment més que s´os. Sí, ho heu llegit bé, s´os anava de veïnat amb veïnat per una cosa tan transcendental com donar gust a les llenties o a qualsevol tipus de cuinat. Realment si ho penseu bé aquest os es indestructible, llevat que un ca gros l’agafi i en tot el temps del mon (que habitualment té) li doni barram i més barram. De fet aprofitant aquesta indestructibilitat i que dona un gust especial a s´aguiat de llenties els veïnats més propers el compartien.

Hi ha una dita ben mallorquina que diu que des porc s’aprofita tot i podríem afegir, en aquest cas que ens ocupa, que s’aprofitava un parell mallorquí de vegades.

El que resulta més curiós es que aquesta paraula que no havia sentit mai i que es recull en el diccionari Alcover amb dues variants saboria i saborall fa referència com no a sabor i, en concret, la variant saborall, la més propera al que ens ocupa, segons Alcover significa “ossos o xulla de porc que es fiquen una estona dins l´olla de cuinat per donar-li sabor” i era habitual a pobles com Mancor, Porreres i Santanyí. A Sencelles li varem donar un protagonisme propi i es va substantivar amb saborino fent referència a s´os des cuixot i a la tradició de compartir-lo per donar gust a s´aguiat. Es a dir, era amb nom propi s´os que es compartia entre els veïnats.

Si a un article anterior ens referíem a senyors, amos, majorals o mossos i al paper que tenia cada un d’ells dins la societat, avui parlarem dels distints grups socials i el seu paper dins l’estructura social, principalment durant els segles XV a XIX. Recordeu que dèiem que la societat antigament era molt classista i la gent donava molta importància al que avui anomenaríem “status” social i a l’origen que tenia cadascú que pràcticament predeterminava el seu paper dins la societat.

Segur que a vegades heu sentit expressions com “aquest pareix de ses Nou Cases”, “no són com noltros”, “no són dels nostros”, “aquest és un botifarra”,”és un malmesclat”, “és un emporcat”,… a vegades com veis paraules dures, que fan mal i que tenen que veure, enllaçant amb el títol de l’article, amb el parentesc que tenia cada persona.

Tot aquest tema té sentit si partim del pressupost d’una estructura social molt tancada on era determinant a quin estament pertanyia cada un. L’origen social de cada persona condicionava el seu devenir dins la societat d’aquells segles. Inclús, per exemple, era difícil que un pagés es cassàs amb una ciutadana o dins Ciutat que un cataliner es cassàs amb una palmesana.

Anem per parts fent una aproximació a una qüestió que ara ens pot semblar fora de context però que fins fa dos segles era el que determinava quin lloc tenia cadascú.

El dia abans de Tots Sants vaig complir amb el ritual d´anar al cementiri a dur flors als avantpassats que allà descansen amb pau.

Pensava amb la gran diferencia que hi ha entre, per exemple, enguany i els anys quan erem nins i també anavem al cementiri. Me vull referir a la temperatura que feia un temps i la que fa ara. Record que en aquells anys per Tots Sants estrenavem s´abrig o es “tabardo”, com deia es meu padrí. Vos puc ben assegurar que feia un fred que feia sedes. S´altre dia anava amb calçons curts i camiseta. De fet en el moment que estic redactant aquest article fa una temperatura de 22 graus i som les 5 de l´horabaixa.

Fent la volta de rigor un pensa en quina quantitat de gent que hem conegut ja ens ha precedit al lloc d´on ningú no torna. Penses amb aquell que va partir massa jove o amb aquell altre que va complir el seu cercle vital. Idò, heu de creure, que anava caminant i vaig trobar-me amb una padrina que feia una volta amb el net i com no parlarem del temps. Vaig exclamar que tot i estar a ses portes de novembre encara podíem estar a la fresca. El jove me va mirar amb cara d´esglai i tot d´una vaig entendre que això de seure a la fresca li sonava a xinés.

Seure a la fresca era sens dubte una tradició avui pràcticament perduda en un temps on la televisió era testimonial (dues cadenes i magres) i evidentment ni sospites del que era internet, whatsapp, tik tok, facebook, ….. En aquell temps hi havia dues coses molt importants: els veïnats i la paraula.