Del món fins a Sencelles

Va néixer a Ciutat de Mèxic el 13 de juliol de 1982.

Ens vols explicar com és que has arribat aquí?

La vida sempre m'ha posat a diferents llocs per aprendre diferents lliçons. És justament així que m'ha portat a Sencelles ja fa dos anys i mig i tenir l'experiència de ser pare. Fa uns tres anys, a Platja del Carme, Mèxic, on vaig residir durant molt de temps, vaig conèixer una bella dona, na Pascale. Justament teníem projectes similars de vida en aquell moment. Som professor de ioga de meditació i aleshores estava practicant amb un dels meus grans mestres a una escola de ioga molt bella que es diu Casa Ananda. Allà mateix ens vàrem conèixer.

Això era l'any 2019. Just després va començar la pandèmia, el 2020, i ens vàrem quedar confinats a una petita caseta a Playa del Carmen, a Riviera Maya. Podíem escapar-nos perquè estava a prop de la platja. Partíem a trenc d’alba per rebre el sol i quan sabíem que venia la policia, ens amagàvem i tornàrem a casa. Gaudírem d’una experiència molt bella de coneixement mutu sense saber la magnitud de la pandèmia. Precisament fou aleshores que la meva companya quedà embarassada i contribuí encara més a aquella explosió d’emocions. Com que la situació econòmicament era més aviat difícil a la zona on estàvem, na Pascale va suggerir que el millor seria mudar-nos a Mallorca. Ella havia viscut molt de temps a Eivissa i també aquí, conexia l'illa perque els seus pares viuen a Sencelles des de fa molt de temps. Arribàrem el mes de juliol de 2020 quan tot estava tancat per causa de la pandèmia, tanta sort que vivíem al camp on la vida era molt tranquil·la.

A finals de 2020 nasqué la nostra filla, n’Alía Sri Narayani, al mig d'un hivern fred amb neu a les muntanyes. Així se'm va iniciar una altra època de la vida, la de ser pare. Ha estat una benedicció i al mateix temps un repte de força, de crear una nova vida i una connexió en una terra nova per a mi. Amb l'arribada de la petita, enyorava tenir a prop la meva família (ma mare, mon pare, el meu germà) però amb la pandèmia i el fet que el meu país és tan lluny, era impossible tenir-los aquí.

El que veig i el que m'agrada molt dels mallorquins, és que són molt familiars. Però l’enyorança dels meus pares i família a Mèxic perdura. És una experiència molt completa estar a Mallorca i sobretot aquí a Sencelles. Que de sobte dic, uau! Visc en un petit poble on tot és molt tranquil, on tot va al seu ritme i al qual m'he hagut d'adaptar. Aquesta experiència mallorquina em dóna la serenitat de dir que tot va bé.

Sheela va néixer a Nova York i va créixer tant al South Bronx com a Boston. És molt coneguda tant aquí com a l’estranger pel seu talent com a cantant.

Ens podries contar una mica sobre tu mateixa?

Vaig néixer als Estats Units, però hi ha moments en què em sent més alemanya que nord-americana, ja que vaig viure a Alemanya durant 25 anys, que és una gran part de la meva vida. Em vaig mudar a Mallorca fa 15 anys, tot i que la primera vegada que vaig venir aquí va ser de vacances, fa uns 20 anys.

Segons la meva padrina, la meva família prové dels indis americans, els cherokees. La meva padrina té els pòmuls alts, molt bonica. Crec que algun dia hauria d’investigar l’arbre genealògic, ja que actualment no és massa difícil.

Quan era molt jove, tot i que viatjàvem molt pels Estats Units, per a mi era una gran cosa anar del Bronx a Boston cada estiu, ja que es troba a més de 300 km. També de vegades viatjàvem al sud, a Carolina del Nord i del Sud i també a Filadèlfia.

Sempre m’agraden les aventures perquè m’agraden els canvis i els extrems. Prefereix viure al camp com ho faig ara que a una gran ciutat. El que vull dir és que sempre vaig amb el flux de la vida, així és. Així que ara visc aquí, però qui sap, en el futur potser podria viure a Catalunya, per  Espanya o per un altre país.

Vols dir que no estàs establerta permanentment aquí?

A la meva vida, sí, però el que vull dir és que no tenc por de fer les maletes i anar a establir-me a un altre lloc si ho hagués de fer. No t’equivoquis, m’encanta Mallorca i per ara no pens anar enlloc.

En el passat vaig viure durant molts anys en un poble de pescadors de Negombo (Sri Lanka). Hi vaig estar molt contenta, però estava massa lluny de la meva família i de tot. Va ser una experiència fantàstica però no tenia cap sentit quedar-m’hi per sempre. M’interessa tota la filosofía de l’Ayurveda i la practic aquí quan puc. Massatges, olis, menjar, etc., tenint en compte el tipus de persona. [L'Ayurveda és una antiga tradició mèdica de l'Índia, segons la qual la "salut perfecta" es defineix com "un equilibri entre cos, ment, esperit i benestar social"]

Na Mariana Marcela Pitteri Balle va néixer a General San Martín, província El Chaco, l'Argentina.

Viu a Mallorca des de 2004 i fa 7 anys que va obrir un pizzeria-restaurant a Sencelles.

Som filla d'immigrants, vaig venir aquí des de l'Argentina. Primerament els meus padrins paterns se'n van anar d'Itàlia cap allà. I la meva mare juntament amb tota la seva família partiren de Son Sardina el 1942. Agafaren l'últim vaixell que sortia cap allà. Els meus padrins materns tenien una botiga al carrer Passatemps de Son Sardina, i encara continua allà amb el mateix nom, es diu Can Clar. En aquella època les coses eren difícils respecte a la política i tot allò, aleshores van decidir marxar cap a l'Argentina, els meus padrins amb els seus cinc fills. Allà van començar de zero. Ma mare aleshores tenia sis anys i com a resultat la seva manera de ser i de parlar va ser més argentina que una altra cosa. Tot i això, tota la família entre ells parlaven mallorquí.

Després dels anys, quan era aquí i quan ella va venir, va intentar a parlar el seu mallorquí antic de llavors, li feia vergonya perquè no era exactament el mateix d'anys enrere el 1942. Va trobar que havia canviat molt des de llavors. Per això ella va continuar parlant en espanyol.

Ta mare et solia parlar en mallorquí de petita?

No, però la meva padrina em cantava, me'n record de les cançons: coqueta coqueta, oliet oliet…

Jo escoltava el mallorquí però mai no ho vaig aprendre, tampoc el parlaven tan sovint. Més que res, ho feien entre ells quan volien dir coses d’amagat! I res, aquell va ser una mica l'origen de l'origen. Jo venc de família d'immigrants. I la meva padrina vivia a l'Argentina però a la seva ment només era recordar Mallorca. Varen anar a viure a una zona que era força hostil, un poble pioner que començava. La veritat és que eren temps de vida dura. Jo tenia molt bona relació amb la meva padrina i em va explicar coses de Mallorca, fins i tot rebíem postals de l’illa, felicitacions de Nadal. Jo veia les platges i escoltava les històries i es va transformar en un somni. Havia de conèixer Mallorca!

Na Cris va néixer l’any 1981 de mare irlandesa i pare mallorquí.

Ens pots contar un poquet de tu i com vares arribar a Sencelles?

Anteriorment, per sa feina des meu home, hem viscut a Palma, Madrid, Saragossa i tres anys a Melilla. Per raons de sa meva antiga feina, hem viatjat molt per tot el mon, a part de viatjar per plaer plegats.

Fa 13 anys que vàrem comprar aquesta casa, a fora vila de Sencelles, perquè es volíem fer un canvi de vida i viure al camp, a la natura. En aquell moment, era jugador professional al Bàsquet Inca i volíem una casa per aquesta zona. Ja n’havíem vist moltes però quan vàrem veure aquesta, inclòs amb ses barreres tancades, ens vàrem enamorar d’ella. Tenia un aspecte bastant abandonat amb herbes altes per tot, però era sa casa que cercàvem. Per això l’hem anomenada “Somnis”, perquè era com un somni.

De petites, ses meves dues germanes i jo solíem venir a una caseta de camp que tenia es meu pare a Biniali. Però no va ser fins que vàrem saber que emprant es camí vell de Muro, aquesta caseta és molt a prop d’on vivim ara. És una zona molt tranquil·la, és preciós s’entorn des Pla de Mallorca. Fins que no havia arribat aquí, no havia apreciat tant sa seva bellesa… m’encanta poder sortir-hi a caminar.

Vares néixer a Irlanda?

Ses meves germanes varen néixer a Irlanda però jo vaig néixer aquí a Mallorca. Passàvem els hiverns a Palma i cada estiu anàvem a passar-lo a Irlanda amb els padrins, oncles i cosins perquè hi havia molt bona relació. Així que el cor està un poquet dividit. Tenc una germana a Irlanda i quan hi vaig a s’estiu, al moment que he d’agafar s’avió per tornar, plor. Es meu cor es sent de ses dues bandes. Però sa qualitat de vida que hi ha a Mallorca i sa tranquil·litat, son molt importants. És molt més fàcil estar a sa natura i anar a sa platja. Aquest darrer any m’he proposat nedar cada mes a la mar.

Tenim sa sort de tenir-ho tot aquí: tens muntanya, tens mar, ho tens tot. Hi ha coses molt interessants a Palma i culturalment també.

N’Andreu Alfaro Fayyad va néixer a Ciutat l’any 1988 de pares estrangers i fa casi tres anys que viu a Sencelles amb sa seva família.

Mos pots contar un poc de tu?

Vaig néixer a Mallorca, ma mare era d’Egipte i mon pare era d’Argentina. 

Quan tenia devers 20 anys, gràcies a es contacte inesperat d’una persona, vaig descobrir que tenc cinc germanastres repartits arreu del món. I era que revisant es llibre de família quan va morir ma mare, que vaig descobrir que mon pare era argentí i no mallorquí, com sempre havia pensat. 

Ma mare em va criar tota sola. Feia poc que havia arribat a Mallorca quan vaig néixer, no xerrava castellà perquè abans vivia a Londres, així que sa meva llengua materna és s'anglès. Poc a poc, a mesura que jo aprenia castellà, ella l’anava aprenent també. Vivíem a Sa Teulera, Gènova, on no es sentia molt xerrar en mallorquí, però realment a casa xerràvem anglès. Vaig tenir infància normal vaig estudiar a San Cayetano, un col·legi típic d’aquí.

Es meus padrins vivien al Caire i tenia contacte amb sa meva família d’allà cada mes amb una telefonada en anglès. Cada estiu hi anava, m’encantava perquè es padrins em deixaven fer tot allò que volia, anar a ses piràmides, a es mercats, a es museus. Sa cultura allà és molt intensa, hi ha molta gent per tot i molt de renou. És un país de contrasts forts, començant per ses olors. Me'n record que en sortir a es carrer hi havia xots penjats sense pell, es caps estesos per allà, pastissos dolços plens d’abelles per allà deçà…  Sembla que no hi ha una classe mitjana, o ets ric o ets pobre, o tens o no tens. Si donaves un dólar de propina, semblava una fortuna.

Me'n record un any en concret quan anàvem en ses piràmides. Allà es turistes poden fer una volta en camell. En realitat és una trampa perquè et duen més lluny per poder cobrar-te més. Estava damunt es camell i justament em volien allunyar; no xerrava àrab i tenía por. Per sort es meu padrí pogué explicar que érem egipcis, així que no em varen allunyar. Es desert és preciós, m’encanta s’ambient misteriós que té, és una experiència molt guapa. Ma mare també era sempre molt misteriosa.

Feia molta calor al Caire però si feies vida a es carrer no ho notaves tant. Si havies d’anar a qualque banda, anaves en cotxe amb s’aire condicionat i per tot arreu també n’hi havia, perquè realment fa una calorada. Llavors vaig anar creixent i no em feia tanta il·lusió fugir durant tot s’estiu perquè aquí tenia es meus amics.

Després ma mare es va casar amb un advocat mallorquí i a partir d’aquest moment, vaig començar a conèixer coses mallorquines. Vivint a Gènova, no conexía sa vida com es fa aquí a Sencelles. Es nostro menjar era més ben dit internacional, res de frit o pancuit. No he viscut sa Mallorca autèntica fins ara.

Fa molt que has arribat a Sencelles?

En s’estiu del 2019 ens vàrem mudar aquí, ens vàrem casar i anar de viatge de noces fora i en tornar ja era s’hivern. Aquí sa gent sembla que hiverna perquè no vérem gaires festes. Després va arribar sa pandèmia així que no poguérem fer gaire vida de poble. Idò a ses festes com “es sopar de carrer” encara no hi hem pogut assistir. Per sort, quan ens estàvem mudant mos vàrem topar amb sa festa Embala’t - hi havia moltes taules i mos varen fer lloc. Són coses que em fan molta il·lusió, viure s'essència d’aquí. Viure sa reforma de sa plaça també!

És molt guapo poder dir que es meu fill és d'aquí, tenc s’il·lusió de dir que és senceller. És curiós com es poble t’enganxa, coneixes a sa gent i ja et saluda, i poc a poc vas fent. Veus es veïnats i et xerren i fan cas a es nin, i quasi tothom ja sap on vivim. Crec que es mallorquí és una persona molt tancada que et costa arribar-li però un pic ho fas, t'agafa i ja no t'amolla. Realment si tu li dones sa confiança també te la donen, al final som animals socials.

Vaig néixer a Nancy, França, el 1959. Mon pare era francès de mare noruega i ma mare noruega. Passàrem els primers anys prop de Nancy, abans de mudar-nos a Eivissa devers l'any1966. Tot d’una vam viure a la zona anomenada de les Cases Barates, que ara ha tornat un lloc espantós, però en aquella època era agradable. I allà vam estar fins al divorci dels meus pares.

Vaig passar gairebé un total de 25 anys a Eivissa, vaig estudiar a diferents escoles, primer a una escola de monges, després a l’escola pública, la Graduada, també a una escola anglesa durant un any... però allò va ser un desastre.

Els meus pares es van divorciar al cap de 2 anys després d’arribar a l’illa, idò ma mare i les tres nines marxàrem en un Seat 600 fins a Madrid a passar-hi sis mesos. Ma mare se sentia molt malvinguda pels madrilenys, per això vàrem anar cap a Barcelona i, a partir d'allà, tot comença lentament a tenir una mica de rutina. Allà hi vàrem estar 5 anys i vaig estudiar al lycée français.

Tornàrem a Eivissa perquè ma mare ho enyorava molt, era a l'època dels famosos hippies i tot això, era genial. Però jo mai vaig provar res de drogues, etc., no no no! Ma mare m'ho va prohibir a causa de la meva malaltia, l'epilèpsia.

Al cap de 24 anys de tanta anada i tornada entre Madrid, Barcelona i Eivissa, vaig marxar a Barcelona el 1985 farta d’Eivissa, tothom em coneixia i jo volia fer la meva pròpia vida, és normal. Em vaig posar a treballar en un gimnàs i altres cosetes, fins que va tornar ma mare una vegada haver venut la casa d’Eivissa. Teníem una super casa a Montecristo, a prop de Sant Rafel, que havia dissenyat un conco meu arquitecte de Noruega, germà de ma mare.

El canvi va ser brutal, a Eivissa teníem veïnats gitanos i jugàvem amb ells. Hi havia una senyora estrangera, una pintora, que vivía al costat i record que sempre em demanava la meva opinió sobre les seves pintures, i jo només tenia 7 anys. Qualsevol cosa bonica, tant la música, l'art, la pintura, m'atrauen. Em qued impressionada amb una cosa bonica.

Al principi a Barcelona visquérem en el barri Robert Bassas i va venir la meva tia a ajudar a ma mare perquè hi havia molta feina, les nines érem encara molt petites. Ma mare havia de treballar i es va muntar un taller de confecció de pantalons que nomia Long Leg. Era a l’època en què cap dona duia pantalons a Espanya. Va vendre molt a El Corte Inglés, li anava molt bé.

Com era al teu país d'origen, que sería França no? perquè no has viscut mai a Noruega?

Érem a Pont-à-Mousson a 60 km de Nancy. Allà hi havia una refineria de petroli si no m'equivoc. Mon pare tenia una fàbrica amb un cosí seu però les coses no van anar bé. Mon pare no era un gran home de negocis i es va quedar sense res.

Jo era molt petita però em record d'una cosa terrible. Vivíem en una casa petita al costat de la fàbrica i un dia es va incendiar. Després vam anar a viure en una casa que compartíem amb el cosí i la seva família i va acabar la cosa fatal.