Del món fins a Sencelles

N’Andreu Alfaro Fayyad va néixer a Ciutat l’any 1988 de pares estrangers i fa casi tres anys que viu a Sencelles amb sa seva família.

Mos pots contar un poc de tu?

Vaig néixer a Mallorca, ma mare era d’Egipte i mon pare era d’Argentina. 

Quan tenia devers 20 anys, gràcies a es contacte inesperat d’una persona, vaig descobrir que tenc cinc germanastres repartits arreu del món. I era que revisant es llibre de família quan va morir ma mare, que vaig descobrir que mon pare era argentí i no mallorquí, com sempre havia pensat. 

Ma mare em va criar tota sola. Feia poc que havia arribat a Mallorca quan vaig néixer, no xerrava castellà perquè abans vivia a Londres, així que sa meva llengua materna és s'anglès. Poc a poc, a mesura que jo aprenia castellà, ella l’anava aprenent també. Vivíem a Sa Teulera, Gènova, on no es sentia molt xerrar en mallorquí, però realment a casa xerràvem anglès. Vaig tenir infància normal vaig estudiar a San Cayetano, un col·legi típic d’aquí.

Es meus padrins vivien al Caire i tenia contacte amb sa meva família d’allà cada mes amb una telefonada en anglès. Cada estiu hi anava, m’encantava perquè es padrins em deixaven fer tot allò que volia, anar a ses piràmides, a es mercats, a es museus. Sa cultura allà és molt intensa, hi ha molta gent per tot i molt de renou. És un país de contrasts forts, començant per ses olors. Me'n record que en sortir a es carrer hi havia xots penjats sense pell, es caps estesos per allà, pastissos dolços plens d’abelles per allà deçà…  Sembla que no hi ha una classe mitjana, o ets ric o ets pobre, o tens o no tens. Si donaves un dólar de propina, semblava una fortuna.

Me'n record un any en concret quan anàvem en ses piràmides. Allà es turistes poden fer una volta en camell. En realitat és una trampa perquè et duen més lluny per poder cobrar-te més. Estava damunt es camell i justament em volien allunyar; no xerrava àrab i tenía por. Per sort es meu padrí pogué explicar que érem egipcis, així que no em varen allunyar. Es desert és preciós, m’encanta s’ambient misteriós que té, és una experiència molt guapa. Ma mare també era sempre molt misteriosa.

Feia molta calor al Caire però si feies vida a es carrer no ho notaves tant. Si havies d’anar a qualque banda, anaves en cotxe amb s’aire condicionat i per tot arreu també n’hi havia, perquè realment fa una calorada. Llavors vaig anar creixent i no em feia tanta il·lusió fugir durant tot s’estiu perquè aquí tenia es meus amics.

Després ma mare es va casar amb un advocat mallorquí i a partir d’aquest moment, vaig començar a conèixer coses mallorquines. Vivint a Gènova, no conexía sa vida com es fa aquí a Sencelles. Es nostro menjar era més ben dit internacional, res de frit o pancuit. No he viscut sa Mallorca autèntica fins ara.

Fa molt que has arribat a Sencelles?

En s’estiu del 2019 ens vàrem mudar aquí, ens vàrem casar i anar de viatge de noces fora i en tornar ja era s’hivern. Aquí sa gent sembla que hiverna perquè no vérem gaires festes. Després va arribar sa pandèmia així que no poguérem fer gaire vida de poble. Idò a ses festes com “es sopar de carrer” encara no hi hem pogut assistir. Per sort, quan ens estàvem mudant mos vàrem topar amb sa festa Embala’t - hi havia moltes taules i mos varen fer lloc. Són coses que em fan molta il·lusió, viure s'essència d’aquí. Viure sa reforma de sa plaça també!

És molt guapo poder dir que es meu fill és d'aquí, tenc s’il·lusió de dir que és senceller. És curiós com es poble t’enganxa, coneixes a sa gent i ja et saluda, i poc a poc vas fent. Veus es veïnats i et xerren i fan cas a es nin, i quasi tothom ja sap on vivim. Crec que es mallorquí és una persona molt tancada que et costa arribar-li però un pic ho fas, t'agafa i ja no t'amolla. Realment si tu li dones sa confiança també te la donen, al final som animals socials.

Vaig néixer a Nancy, França, el 1959. Mon pare era francès de mare noruega i ma mare noruega. Passàrem els primers anys prop de Nancy, abans de mudar-nos a Eivissa devers l'any1966. Tot d’una vam viure a la zona anomenada de les Cases Barates, que ara ha tornat un lloc espantós, però en aquella època era agradable. I allà vam estar fins al divorci dels meus pares.

Vaig passar gairebé un total de 25 anys a Eivissa, vaig estudiar a diferents escoles, primer a una escola de monges, després a l’escola pública, la Graduada, també a una escola anglesa durant un any... però allò va ser un desastre.

Els meus pares es van divorciar al cap de 2 anys després d’arribar a l’illa, idò ma mare i les tres nines marxàrem en un Seat 600 fins a Madrid a passar-hi sis mesos. Ma mare se sentia molt malvinguda pels madrilenys, per això vàrem anar cap a Barcelona i, a partir d'allà, tot comença lentament a tenir una mica de rutina. Allà hi vàrem estar 5 anys i vaig estudiar al lycée français.

Tornàrem a Eivissa perquè ma mare ho enyorava molt, era a l'època dels famosos hippies i tot això, era genial. Però jo mai vaig provar res de drogues, etc., no no no! Ma mare m'ho va prohibir a causa de la meva malaltia, l'epilèpsia.

Al cap de 24 anys de tanta anada i tornada entre Madrid, Barcelona i Eivissa, vaig marxar a Barcelona el 1985 farta d’Eivissa, tothom em coneixia i jo volia fer la meva pròpia vida, és normal. Em vaig posar a treballar en un gimnàs i altres cosetes, fins que va tornar ma mare una vegada haver venut la casa d’Eivissa. Teníem una super casa a Montecristo, a prop de Sant Rafel, que havia dissenyat un conco meu arquitecte de Noruega, germà de ma mare.

El canvi va ser brutal, a Eivissa teníem veïnats gitanos i jugàvem amb ells. Hi havia una senyora estrangera, una pintora, que vivía al costat i record que sempre em demanava la meva opinió sobre les seves pintures, i jo només tenia 7 anys. Qualsevol cosa bonica, tant la música, l'art, la pintura, m'atrauen. Em qued impressionada amb una cosa bonica.

Al principi a Barcelona visquérem en el barri Robert Bassas i va venir la meva tia a ajudar a ma mare perquè hi havia molta feina, les nines érem encara molt petites. Ma mare havia de treballar i es va muntar un taller de confecció de pantalons que nomia Long Leg. Era a l’època en què cap dona duia pantalons a Espanya. Va vendre molt a El Corte Inglés, li anava molt bé.

Com era al teu país d'origen, que sería França no? perquè no has viscut mai a Noruega?

Érem a Pont-à-Mousson a 60 km de Nancy. Allà hi havia una refineria de petroli si no m'equivoc. Mon pare tenia una fàbrica amb un cosí seu però les coses no van anar bé. Mon pare no era un gran home de negocis i es va quedar sense res.

Jo era molt petita però em record d'una cosa terrible. Vivíem en una casa petita al costat de la fàbrica i un dia es va incendiar. Després vam anar a viure en una casa que compartíem amb el cosí i la seva família i va acabar la cosa fatal.

Sheela va néixer a Nova York i va créixer tant al South Bronx com a Boston. És molt coneguda tant aquí com a l’estranger pel seu talent com a cantant.

Ens podries contar una mica sobre tu mateixa?

Vaig néixer als Estats Units, però hi ha moments en què em sent més alemanya que nord-americana, ja que vaig viure a Alemanya durant 25 anys, que és una gran part de la meva vida. Em vaig mudar a Mallorca fa 15 anys, tot i que la primera vegada que vaig venir aquí va ser de vacances, fa uns 20 anys.

Segons la meva padrina, la meva família prové dels indis americans, els cherokees. La meva padrina té els pòmuls alts, molt bonica. Crec que algun dia hauria d’investigar l’arbre genealògic, ja que actualment no és massa difícil.

Quan era molt jove, tot i que viatjàvem molt pels Estats Units, per a mi era una gran cosa anar del Bronx a Boston cada estiu, ja que es troba a més de 300 km. També de vegades viatjàvem al sud, a Carolina del Nord i del Sud i també a Filadèlfia.

Sempre m’agraden les aventures perquè m’agraden els canvis i els extrems. Prefereix viure al camp com ho faig ara que a una gran ciutat. El que vull dir és que sempre vaig amb el flux de la vida, així és. Així que ara visc aquí, però qui sap, en el futur potser podria viure a Catalunya, per  Espanya o per un altre país.

Vols dir que no estàs establerta permanentment aquí?

A la meva vida, sí, però el que vull dir és que no tenc por de fer les maletes i anar a establir-me a un altre lloc si ho hagués de fer. No t’equivoquis, m’encanta Mallorca i per ara no pens anar enlloc.

En el passat vaig viure durant molts anys en un poble de pescadors de Negombo (Sri Lanka). Hi vaig estar molt contenta, però estava massa lluny de la meva família i de tot. Va ser una experiència fantàstica però no tenia cap sentit quedar-m’hi per sempre. M’interessa tota la filosofía de l’Ayurveda i la practic aquí quan puc. Massatges, olis, menjar, etc., tenint en compte el tipus de persona. [L'Ayurveda és una antiga tradició mèdica de l'Índia, segons la qual la "salut perfecta" es defineix com "un equilibri entre cos, ment, esperit i benestar social"]

Julia Fischer-Bernard va visitar Mallorca per primera vegada el 1977, viu a l'illa des de fa més de 20 anys i finalment va arribar a Sencelles el 2016. És la propietària de 'Senseless', una interessant galeria d'art del poble, i té moltes històries per contar.

Vaig néixer el 1973, així que estic a la meitat de la meva vida, almenys això esper! Vaig néixer a Alemanya, tot i que no hi he viscut mai. Els meus pares es van mudar als Països Baixos, on vivíem en una barca al riu. Després ens vam mudar a Bèlgica, on hi ha tres idiomes oficials. Quan vaig començar l’escola, vivíem a la zona de parla alemanya. Després ens vam traslladar a la part de parla francesa, de manera que vaig tenir la resta de la meva formació fins i tot la universitat en francès. Vaig estudiar idiomes, turisme i gestió d’esdeveniments.
Als nou anys vaig començar a visitar Mallorca amb freqüència perquè mon pare es va mudar a l’illa per casar-se amb una fantàstica mallorquina; ja fa 38 anys que estan casats. Així que aquí em sento molt a casa. Al llarg dels anys he vist molts canvis i record Portals Nous sense port ni platja d’arena.
Quan vaig acabar els meus estudis a Bèlgica, vaig decidir bruscament traslladar-me a Mallorca, sense tenir en ment cap pla concret, excepte que només sabia que seria feliç aquí. Vaig treballar en diverses professions (un banc, una agència immobiliària, una clínica privada), sempre en càrrecs relacionats amb les relacions públiques. I vaig descobrir, contràriament al que havia pensat, que no hi havia massa traductors a l’illa, per tant vaig decidir obrir la meva pròpia agència de traducció. Això fa uns quants anys i estic contenta de dir que segueix funcionant.
El Port d’Andratx va ser la meva llar durant els següents 12 anys i és completament diferent de Sencelles. He de dir lo feliç que estic de mudar-me a Sencelles, ja que crec que és el millor lloc en tota l’illa.

Per què vas escollir Sencelles?
En realitat quan vaig trobar la casa on ara visc, cercava una casa per als meus pares. Tot i això, van preferir Esporles, així que vaig decidir que seria per a mi. Aquí està ple de sorpreses, no com al Port d’Andratx, on hi vas i esperes veure el millor del món, però tot és més superficial i de cara a la galeria. Acaba essent frustrant.
M’ha agradat residir allà, però preferesc de molt Sencelles. M’encanta la barreja de gent d’aquí, la gent és ben educada. Quan aparc el cotxe en tornar cap a casa, em trob amb els veïnats xerrim-xerram pel camí i moltes vegades puc tardar 20 minuts a arribar, però quan arrib a la porta estic completament contenta.

Na Cris va néixer l’any 1981 de mare irlandesa i pare mallorquí.

Ens pots contar un poquet de tu i com vares arribar a Sencelles?

Anteriorment, per sa feina des meu home, hem viscut a Palma, Madrid, Saragossa i tres anys a Melilla. Per raons de sa meva antiga feina, hem viatjat molt per tot el mon, a part de viatjar per plaer plegats.

Fa 13 anys que vàrem comprar aquesta casa, a fora vila de Sencelles, perquè es volíem fer un canvi de vida i viure al camp, a la natura. En aquell moment, era jugador professional al Bàsquet Inca i volíem una casa per aquesta zona. Ja n’havíem vist moltes però quan vàrem veure aquesta, inclòs amb ses barreres tancades, ens vàrem enamorar d’ella. Tenia un aspecte bastant abandonat amb herbes altes per tot, però era sa casa que cercàvem. Per això l’hem anomenada “Somnis”, perquè era com un somni.

De petites, ses meves dues germanes i jo solíem venir a una caseta de camp que tenia es meu pare a Biniali. Però no va ser fins que vàrem saber que emprant es camí vell de Muro, aquesta caseta és molt a prop d’on vivim ara. És una zona molt tranquil·la, és preciós s’entorn des Pla de Mallorca. Fins que no havia arribat aquí, no havia apreciat tant sa seva bellesa… m’encanta poder sortir-hi a caminar.

Vares néixer a Irlanda?

Ses meves germanes varen néixer a Irlanda però jo vaig néixer aquí a Mallorca. Passàvem els hiverns a Palma i cada estiu anàvem a passar-lo a Irlanda amb els padrins, oncles i cosins perquè hi havia molt bona relació. Així que el cor està un poquet dividit. Tenc una germana a Irlanda i quan hi vaig a s’estiu, al moment que he d’agafar s’avió per tornar, plor. Es meu cor es sent de ses dues bandes. Però sa qualitat de vida que hi ha a Mallorca i sa tranquil·litat, son molt importants. És molt més fàcil estar a sa natura i anar a sa platja. Aquest darrer any m’he proposat nedar cada mes a la mar.

Tenim sa sort de tenir-ho tot aquí: tens muntanya, tens mar, ho tens tot. Hi ha coses molt interessants a Palma i culturalment també.

Hilda Murugi Murua és de Nairobi, Kenya. Viu a l’illa des del 2004 i es va traslladar a Sencelles fa quatre anys.

Podries explicar-nos una mica sobre Kenya, el teu país d’origen?
Kenya és un país molt bonic, conegut a tot el món especialment per tots els animals, però no és l'únic que és preciós. Tenim una cultura molt rica, ja que hi ha 42 tribus diferents i un total de 12 dialectes. De manera que es tracta d’una barreja de colors, aliments, costums i tabús diferents i cada tribu que viu a diferents racons del país té les seves pròpies maneres de ser. Per exemple, les tribus dels llacs són principalment pescadors que viuen dels peixos, mentre que els de la muntanya viuen de les seves verdures i una mica dels seus animals. Quan es reuneixen, no es poden entendre si utilitzen les seves pròpies llengües maternes de manera que es comuniquen en suaheli, que és la nostra llengua nacional.

Suaheli és una barreja d'africans, àrab i portuguès, fet que no molta gent té al corrent. El portuguès va arribar amb en Vasco da Gama a la costa de Kenya cap a finals del segle XV, en el moment del tràfic d’esclaus. Encara queda una petita part de la costa que parla portuguès.

Els àrabs es van barrejar amb els africans i es va produir el suahili. Així doncs, aquest és el llenguatge que tots fem servir per comunicar-nos entre tribus diferents, cas contrari no ens entendríem.

El meu pare és d’una tribu, la meva mare fou criada per una altra, l’Embu, amb la qual he crescut. Vaig estar molt amb la meva padrina i també la meva tia materna. Així que dic que som Embu, perquè és l'idioma que parlem amb fluïdesa i és la nostra cultura.

La meva padrina és productora de cafè. Ara als 81 anys encara treballa, tot i que ja no en cultiva massa. S’aixeca a les 4 del matí per munyir les vaques i després baixa pel vessant fins a la seva granja. Talla herba fresca de napier per alimentar els animals o troncs de plàtan que fan pinso molt sa. Després torna carregada amb el que ha recollit.

El clima de Kenya és variat, a la primavera fa calor seca a Nairobi, devers 27ºC. La gent pensa que perquè els kenians tenen la pell fosca els agrada la calor, però això no és cert. Però la calor que tenim aquí a Mallorca només passa a la costa de Kenya, on a prop de la mar és molt humit. Allà camines dos minuts i quedes xopa de suor. D'on prové la meva padrina, mai no ho he sentit que superi els 28ºC. Quan fa calor, a la gent no li agrada i es mostra preocupada, ja que aquesta regió es troba en una zona amb fam i, per descomptat, les plantacions són importants. Si ets a prop del desert o de les muntanyes, a l'hivern fa una temperatura més fresca, a vegades fins a 15 ºC pel centre del país, però el promig és més temperat, ennuvolat i amb pluja.