Hilda Murugi Murua és de Nairobi, Kenya. Viu a l’illa des del 2004 i es va traslladar a Sencelles fa quatre anys.

Podries explicar-nos una mica sobre Kenya, el teu país d’origen?
Kenya és un país molt bonic, conegut a tot el món especialment per tots els animals, però no és l'únic que és preciós. Tenim una cultura molt rica, ja que hi ha 42 tribus diferents i un total de 12 dialectes. De manera que es tracta d’una barreja de colors, aliments, costums i tabús diferents i cada tribu que viu a diferents racons del país té les seves pròpies maneres de ser. Per exemple, les tribus dels llacs són principalment pescadors que viuen dels peixos, mentre que els de la muntanya viuen de les seves verdures i una mica dels seus animals. Quan es reuneixen, no es poden entendre si utilitzen les seves pròpies llengües maternes de manera que es comuniquen en suaheli, que és la nostra llengua nacional.

Suaheli és una barreja d'africans, àrab i portuguès, fet que no molta gent té al corrent. El portuguès va arribar amb en Vasco da Gama a la costa de Kenya cap a finals del segle XV, en el moment del tràfic d’esclaus. Encara queda una petita part de la costa que parla portuguès.

Els àrabs es van barrejar amb els africans i es va produir el suahili. Així doncs, aquest és el llenguatge que tots fem servir per comunicar-nos entre tribus diferents, cas contrari no ens entendríem.

El meu pare és d’una tribu, la meva mare fou criada per una altra, l’Embu, amb la qual he crescut. Vaig estar molt amb la meva padrina i també la meva tia materna. Així que dic que som Embu, perquè és l'idioma que parlem amb fluïdesa i és la nostra cultura.

La meva padrina és productora de cafè. Ara als 81 anys encara treballa, tot i que ja no en cultiva massa. S’aixeca a les 4 del matí per munyir les vaques i després baixa pel vessant fins a la seva granja. Talla herba fresca de napier per alimentar els animals o troncs de plàtan que fan pinso molt sa. Després torna carregada amb el que ha recollit.

El clima de Kenya és variat, a la primavera fa calor seca a Nairobi, devers 27ºC. La gent pensa que perquè els kenians tenen la pell fosca els agrada la calor, però això no és cert. Però la calor que tenim aquí a Mallorca només passa a la costa de Kenya, on a prop de la mar és molt humit. Allà camines dos minuts i quedes xopa de suor. D'on prové la meva padrina, mai no ho he sentit que superi els 28ºC. Quan fa calor, a la gent no li agrada i es mostra preocupada, ja que aquesta regió es troba en una zona amb fam i, per descomptat, les plantacions són importants. Si ets a prop del desert o de les muntanyes, a l'hivern fa una temperatura més fresca, a vegades fins a 15 ºC pel centre del país, però el promig és més temperat, ennuvolat i amb pluja.

En quin moment de la teva vida vas decidir allunyar-te de Kenya?
No em vaig allunyar de Kenya voluntàriament. Originalment volia anar a estudiar, però les coses no anaven com tocava i la meva mare no se'n desfeia. Com passa a molts països del tercer món, per ser la més gran vaig agafar la responsabilitat d’ajudar els pares. No ens podíem permetre l’escola i jo tenia un germà i una germana més petits, érem tres fills. Guany de 8 anys a la meva germana i ella de 2 al meu germà.

Vaig decidir buscar una feina d’au pair a l’estranger, per internet a un cibercafè, em costà un xel·lí. Crec que només vaig posar "Espanya, Àustria i Alemanya". Al cap d’uns mesos, una senyora em va contactar i digué que era de Mallorca. A la meva mare li encanta l’atles i juntes vam provar de localitzar l’illa al mapa, però no ho vam aconseguir perquè és tan petita! Finalment després de preguntar-li ens va explicar que es trobava a l’est de la península ibèrica.

Vist que ella estava buscant algú que pogués parlar anglès, vam mantenir el contacte i així va ser com vaig acabar aquí el 2004. Vaig estar amb la seva família dos anys i fou una experiència interessant i em va permetre ajudar a ca meva. Al final no vaig tornar a l'escola, però vaig tenir diverses feines i ja fa 16 anys que som per aquí.

Com han estat els primers anys per aquí?
El primer any va ser molt dur, el segon et quedes entebenada. No podia tornar de cap manera amb la butxaca buida amb la difícil situació que teníem a casa. Es va tractava de quedar-me aquí i seguir endavant. Jo havia estat filla única durant molts anys, m’havia criat amb la meva padrina, la meva tia i els meus cosins. Tot i això sempre estava sola, així que he après a gaudir de la meva pròpia companyia, a viure distanciada. Tot plegat no treu que hagi tengut dificultats, perquè quan vius a un país estranger vols que hi hagi algú que parli el teu idioma.

Crec que el primer any que vaig ser au pair va ser el més difícil: el xoc cultural, el menjar, l’idioma, però els tres fills de la família d’acollida van ser molt simpàtics, dos nins i una nina. Parlaven un dialecte austríac, alemany i català i després vaig arribar jo amb el meu anglès. Quan volien alguna cosa, també eren els meus professors i parlaven molt lentament, m’estiraven i m’indicaven el que volien, tenien paciència. Així que després dels primers sis mesos sovint teníem frases amb els tres idiomes!

Després d'això, ja al tercer any, vaig treballar en gestió immobiliària, on la directora era anglesa i això ajudava amb el dia a dia.

Els primers sis anys no van ser fàcils perquè no vaig veure la meva família, només vaig poder parlar per telèfon. Et preocupes quan algú et diu que algú està malalt, etc., tot i que per sort mai va ser res greu. Ara hi torn més sovint.

El 2018 vaig tenir el privilegi de convidar la meva mare. Va ser pel seu 59è aniversari, mai no havia viatjat fora de Kenya. Ella es va divertir de veres i es va meravellar de la tranquil·litat que podia haver als carrers del poble. Va dir: "No hi ha gent?" En un carrer principal d'un poble de Kenya, hi ha persones amb estands que criden mentre venen les seves verdures i hi ha cotxes per tot arreu. Aquí si surts al migdia és molt estrany que no hi hagi ningú per enmig. Després es va sorprendre de la quantitat de gent que surt a la nit. Ella deia que sou gent nocturna, com els ratpenats! Li encantaven els paisatges, per la qual cosa quan torni voldria veure’ls a l’estiu.

Com vas trobar la benvinguda al teu nou poble? La gent et va ajudar?
Com que ja venia d’un altre poble de Mallorca, sabia que la gent no és de donar benvingudes, sinó que es mostra més bé prudent. És com si esperen per comprovar si realment et quedaràs o bé has vingut només de passada.

Amb els anys he conegut les dones del carrer on visc, hem sortit a prendre una copa o alguna cosa per menjar i els veïns del costat són de gran ajuda.

No reprovo que els sencellers siguin cautelosos. A l’Àfrica d’on venc, la gent fa xerrades amb qualsevol persona que troba, parla del clima, dels animals o de qualsevol tema. Quan has caminat 100 metres per la carretera, has saludat i has parlat amb unes 15 persones, i possiblement no en coneixes cap d’elles!

No em vaig trobar mal acollida, però trob que és una llàstima que els sencellers s’estorbin tant a apropar-se. Una persona nouvinguda arriba a desistir, sense haver entès el que no està fent bé i així, quan de cop i volta em fan cas, ja no sé com he de reaccionar.

No em sent incòmoda vivint a Sencelles. He viscut a Cala d’Or i a Bunyola i, sens dubte, puc dir que he fet més coneguts i estic més relaxada aquí que cap dels altres llocs.

Quina va ser la teva primera impressió de Sencelles?
Estava una mica preocupada, perquè semblava un lloc molt tranquil i proper. Per què he vingut aquí?

Com he dit, havent vist en els llocs anteriors com era la gent de cautelosa, em vaig preguntar si entraria a una gàbia de lleons. Però em vaig adonar que la gent només continua amb la seva vida.

M'agrada el camp i veig el poble des de la terrassa de ca meva. Puc veure Inca, Binissalem i Costitx, m'encanta això! Fins i tot puc veure les campanes just al davant d’on visc, però estaria bé que no sonassin cada mitja hora tota la nit!

Com vas afrontar la llengua?
Puc entendre la llengua mallorquina al voltant d’un 50% segons quin poble, tot i que realment em costa llegir-la. Llegir no és el més senzill per a mi, sobretot el text formal, però me’n desfaig. A Bunyola mai vaig entendre una paraula, mentre que a Santa Maria m’anava millor. Allà solia cuidar una senyora gran que tenia demència, només parlava el que li venia del natural, és a dir, el mallorquí.

Vaig arribar a xerrar l’espanyol sense haver anat a classes. El mallorquí és una història completament diferent.

Trobes el menjar i les tradicions molt diferents als del teu país d’origen?
I tant! Per exemple, a moltes cases de Kenya el menjar és molt tribal, de manera que si viviu a prop del llac i sou pescadors, el vostre menjar es basarà en el que pescau. Si sou agricultors el menjar es basarà en els cultius d’aquella zona.

Vaig créixer amb una gran varietat culinària, hi ha molta influència índia i àrab amb moltes espècies. Vaig viure molt a ca la meva padrina i torrava molts tipus de moniatos. En tenia de color groc brillant, que no eren gens dolços. Després uns altres de pell blanca molt embafosos i tres vegades més dolços que els de color taronja d’aquí. De manera que per esmorzar els havíem de menjar acompanyats d’una tassa de te. La padrina solia cuinar-los al foc de llenya entre tres pedres, no tenia gas ni res per l’estil. També hi rostia plàtans verds. Aquestes pedres encara hi són, daten de quan va néixer la meva mare, tot i que a poc a poc es van desgastant.

Quan la padrina tenia tots els néts allà, solia posar els moniatos a les cendres calentes durant la nit perquè al matí següent ja fossin a punt per esmorzar. També feia altres plats, és clar: japatis, arròs picant amb verdures, carn o puré de patates amb pèsols de jardí, blat de moro blanc tret de la panotxa, fulles tendres de carbassa, que és la verdura més deliciosa que hi ha!

Per contra a ca ma mare, que és una cuinera meravellosa i que viu a Nairobi, estava més modernitzat: teníem pa, mantega, cereals, ous... molta influència britànica, fins i tot baked beans. Així i tot era més feliç esmorzant a ca la padrina, per a mi els moniatos eren el millor!

Què trobes a faltar del teu país d’origen, tan diferent del Mediterrani?
Trob a faltar la sensació de divertir-me que tenen els africans. Sé que la gent surt i pren les seves “cañitas” i tot això, ho entenc, però si veus africans asseguts en grup a algun lloc, riuen, canten, fan música, hi ha alguna cosa que jo no trob per aquí.

Aquí diuen "Anem a prendre una cervesa" i és literalment això. Per contra, a Kenya quan diuen el mateix gairebé es converteix en festa durant dues hores. Si en començar tens fred, aviat t’ha fuit i només has estat asseguda, xerrant i rient. Això és el que trob a faltar.

A més, sobretot quan surts als pobles i algú somriu, encara que no el coneguis pots fer broma i riure, fins i tot amb desconeguts sense que se’ls ofengui, tot és més fàcil.

Allà la gent mira poc el rellotge, viuen feliços, de manera que si volguéssiu les feines fetes puntualment, estarieu contiuament frustrats. Per a mi, quan hi vaig tornar, em molestava un poc, però llavors em vaig adonar que era jo qui havia perdut el fil, així que només em quedava conformar-me.

Tornaries a viure a Kenya?
M’ho he preguntat moltes vegades. El problema que tenc ara és que som bastant jove i estim molt el meu país. Vaig venir aquí només un any després d’haver acabat la secundària. Vivia a un internat i cada tres mesos solia estar dues o tres setmanes ajudant a casa. També tenia un parell d’amigues en la mateixa situació. Quan vaig marxar no havia tengut molta connexió, no em vaig dedicar a la meva pròpia nació, així que, quan hi torn, de vegades em sent una mica perduda. La gent d’allà ho nota i diuen que quan fa temps que vius fora els teus trets facials canvien.

Jo mateixa ho he experimentat, crec que és perquè estam xerrant un idioma diferent a la nostra llengua materna.
Sí, realment em sent una mica desconnectada i perduda, perquè estic intentant imposar les maneres que he après aquí i em frustro perquè allà no funcionen. Vull que el transport vagi més ràpid, no vull embussos. El sistema encara és antiquat, amb discriminació cap a les dones. Això em lleva un poc les ganes de voler tornar a casa veient aquesta diferència de comportament.

Un pic que hi vaig tornar vaig visitar la padrina, on viu és tan tranquil! Li vaig dir a ma mare: "Si alguna vegada torn, serà a aquest lloc" i va quedar molt sorpresa. Perquè allà hi ha serenitat i tranquil·litat, com la que trob aquí.

La meva mare, beneïda sigui, va dir que si mai decidís de no tornar, ella no em culparia gens.
Record que una vegada quan la visitava va veure com estava jo de perduda. Fins i tot havia oblidat com creuar les carreteres; aquí, el trànsit prové de l’esquerra o de la dreta, ja saps com has de mirar abans de creuar, però allà el trànsit prové de tot arreu i has de mirar vint pics abans de decidir creuar. De vegades hi havia tant de trui que gairebé em quedava paralitzada. Era com una persona blanca que tornava a la selva, en un altre món paral·lel. Tot i això m’encanta del meu país: he obert els ulls sobre com és de bell i no puc creure que no el conegui encara prou bé.

Per tant ara no diria que sí per tornar viure a Kenya, sobretot perquè acabo de rebre la nacionalitat espanyola, però potser a mesura que envelleixi no m'importaria tenir un petit lloc on tornar-hi.

Tens una anècdota sobre la diferència de cultures amb el teu país?
Em va passar una cosa curiosa que em va fer adonar-me de quant temps he estat fora i que em sent més estrangera allà que no aquí. Vam anar al mercat amb el meu germà i la meva germana i volíem comprar alguns ornaments per emportar cap aquí. A l’Àfrica has de negociar el preu, el venedor va posar 1000 i el meu germà va callar, però jo vaig obrir la boca per dir "És massa". Aleshores el venedor digué "Són 2000".

Em va sorprendre i vaig replicar: “Vares dir que 1000!" i respogué "Però ets blanca, ja t’ho pots permetre!"
Vaig dir “perdona?”

De sobte em vaig adonar que també havia perdut l’accent. El curiós va ser que després vaig decidir parlar en la meva llengua materna i ell encara no em creia. Va dir que "encara ets blanca, algú t'ha ensenyat, estic segur que tens doblers". Per descomptat, el meu germà i la meva germana s’esclataven de riure. Al final, ens allunyàrem i ens aturàrem a la parada següent on el meu germà digué fermament: "només assenyala el que vulguis i jo negociaré la compra".

Hi ha algun lloc de Sencelles que t’agradi de debò?
M'agrada estar al camp, he descobert diversos camins per poder caminar una bona estona, és realment bonic. M'encanta sentir els picarols de les ovelles, fins i tot els he gravat.

Què t’agrada fer en el teu temps lliure, si en tens?
Ho creguis o no, és la cuina i la pastisseria. M'agrada experimentar, de vegades cuin i m'enduc menjar a casa d’alguns amics de quan treballava al supermercat de Portals. Realment són com la meva segona família i fan de conills de rata per provar els meus plats. També m’entretenc amb els cossiols de la meva terrassa. Si tengués un tros de terra sembraria per poder menjar.

També m’apassiona llegir llibres però no els guard perquè ocupen molt d'espai, llavors els intercanvïi amb altra gent. Llegesc en anglès, però ara hauria d’intentar començar a llegir una mica més en castellà. M'agrada llegir alguna cosa una mica espiritual però no religiosa, o divertida, però alguna cosa que m’obliga després a fer servir el meu cervell. Vos recoman Los Huesos del Maestro, és un llibre preciós basat en una història real.

Veig totes les festes des del meu terrat. No estic involucrada en cap associació, tot i que vaig anar a classes de ioga, que va ser molt agradable. Hi vaig conèixer moltes persones però malauradament la professora va deixar aquest mon. De tant en tant, em junt amb les senyores del carrer, però a part d’això, no m’he involucrat en res més.

Vols afegir alguna cosa?
M’agradaria que els mallorquins fossin més somrients, m’agradaria molt això!

Jane Frances Sutcliffe