Revista de Sencelles

En aquest article farem referència a les diferents sortides que han fet els nostres gegants fora del municipi, ja que han anat a Santa Maria (Nit de Sa Bubota, 2023), Calvià (I Mostra de Gegants, 2020), Santa Margalida (IV Exposició de Gegants i Figures Festives de Mallorca, 2023), Manacor (Exposició Gegants de Manacor i altres municipis, 2023) i Sant Lluís (10 anys de Joan Flametes, 2026).

Atès que el passat dissabte 25 d’abril va ser la primera sortida dels gegants i capgrossos de Sencelles fora de l’illa, faré una especial menció del viatge cultural a l’illa veïna de Menorca.

Just després d’haver aterrat a terres menorquines, la comitiva sencellera es va dirigir a Sant Lluís per montar els gegants i caparrots, i deixar-ho tot preparat per a la sortida, que va tenir lloc l’horabaixa. Seguidament, Víctor Pons ens va fer una ruta cultural pel municipi santlluïser, i ens va contar quatre curiositats, com la història dels gegants, la dominació francesa o l’origen del topònim Es Cós (on es feien les carreres de cavalls).

Un infant espia d'amagat el padrí com s’ensabona a l'aviada. Tot just va en calçons blancs. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; i si riu... avui, el cel ha estat tot lo dia tapat. No ha fet cap gota. Fred, sí; un poc de vent, i peresa com de claror trista. El nin que es mira estranyat aquell ritual d'estalvi i precarietat al corral soc jo. I l’ancià, al capdavall, tan sols es fa la toaleta habitual a l'estil ancestral tot disposant, però, de bany complet a casa. És el cos del vellard el que realment m’incomoda i me meravella. Perquè és pàl·lid, ossut i decrèpit. I perquè va mig despullat.

En un altre moment, un adolescent, observat per un nin més petit –l’al·lot d’abans, també jo–, prova de fer anar una escopeta de balins i de fer diana en els pots de llauna que usa el padrí per rentar-se –cal no tudar aigua, i el que cap dins la ribella i en aquests pots, n’és la mesura a bastament–. Tots dos –el bergant més gran i el polissó que soc jo– estam ansiosos de fer anar l’arma, però acabam decebuts sempre de sentir aquella mena de pet colgat en accionar el gallet i comprovar que el balí s’ha perdut pel fons, per entre el fullatge dels tarongers. És per mor del canó del fusell, que sabem que és tort. Ens provam a veure qui dels dos té més bona punteria; tots dos tenim amics caçadors, nins o adolescents com nosaltres, que entre la innocència i la bestiesa, ens han contagiat aquesta febre per l’art del camuflatge, la caça i l’estratègia –fins allà on record, no ferírem mai cap gorrió.