Revista de Sencelles

Si abans xerràvem de cultura gegantera amb Sa Reviscolada, ara parlarem sobre un altre element important de la nostra cultura popular, sa fira de Sencelles, que es celebra cada tercer diumenge de maig.

El diccionari català-valencià-balear defineix una fira com “el mercat més important que l’ordinari, celebrat en lloc públic i en dies assenyalats, que generalment són de festa a la localitat on es celebra”. Si a aquesta paraula tan nostrada hi afegim el verb fer, ens dona com a resultat el títol del present article, que fa referència a una locució que significa fer tracte, entendre’s, obtenir la compra, venda o barat d’una cosa.

Una fira es pot concebre com un mercat extraordinari, de caràcter anual i periòdic, on productors, intermediaris (mercaders, negociants i marxants) i compradors duen a terme intercanvis de bestiar, productes del camp, llauna i fang, teixits...celebrades en lloc públic en dies assenyalats que són de festa major al poble on es celebra. Antigament, eren considerades fires majors el Dijous Bo d’Inca (la fira de les fires o la fira de Mallorca. Gabriel Janer Manila, al llibre Les festes llunyanes, ens diu que la tradició de fer fira els dijous a Inca es remunta al temps dels àrabs. El punt de partida de les fires inqueres és la festa de Sant Lluc. A aquesta gran fira hi havia tota casta de divertiments, com cucanyes, trencadissa d’olles, muntanyes russes o teatre de teresetes, a més de mercaders d’animals de bestiar, de cabestre, muls somerins, ovelles mallorquines, someres...Els infants també podien trobar joguines, cavalls de cartró, cuinetes, carros de fusta o pilotes de goma) i la Fira de Llucmajor i, a la primavera, les fires de primer diumenge de maig de Sineu i tercer diumenge de maig de Manacor.

Durant l’edat moderna, les viles mallorquines organitzaren bona part dels afers comercials, entre els quals hi tenien cabuda les fires i mercats. L’economia s’ordenava entorn a una agricultura de subsistència, fonamentada en el conreu dels cereals, la vinya i l’olivera, activitats que, per la seva precarietat en termes productius, afavorien que periòdicament es produïssin caresties alimentàries entre la població. Aquesta situació motivà que des de diferents consells de la Universitat, òrgans rectors de les localitats mallorquines i configurats per institucions com el batle, els jurats o consellers, s’organitzés l’administració i proveïment dels productes necessaris com carn, peix, oli, sal i cereals.

Un llunyà día de 1974 “Mestre Joan Rei”, en aquells dies escolà major de la Parròquia de Sencelles me va dir una frase que va quedar gravada dins la meva memòria.

“Me sens Toniet, Sencelles es el poble més important del mon.

Perquè mestre Joan?

Molt senzill, perque a Sencelles hi ha Papes i Bisbes, i també, Reis i Reiets”.

I si ho penseu bé, tenia tota la raó.

–Hola! Li donam la benvinguda al xat del Servei Lingüístic de … Soc na Nataixa. En què us puc ajudar?

–Bon dia. Soc en Cosme Oliver. Vull registrar una paraula nova.

–Genial! De quina es tracta, Sr. Oliver?

–És “sencellerisme”. I ja tenc la definició llesta per l’estil de com faria un lexicògraf que, d’altra banda, vaja quina ocupació més bella, tan digna i prou higienitzant! I no en diguem ja dels etimòlegs, oh! …Al cas: en sentit extens quedaria així: “element, físic o immaterial, que identifica la personalitat particular dels habitants de Sencelles”. També podria ser d’aquesta altra guisa: “moviment defensor promotor del fet peculiar senceller”. Què me’n diu? Li agrada el compost “defensor promotor”, Nataixa? No em digui que no llueix…

–Ja veniu amb els deures fets! “Sencellerisme”... És un mot gaire reivindicat?

–Ho serà.

–S’usa als mitjans de comunicació o a les xarxes socials?

–Tot és posar-s’hi.

–És un localisme, per tant, entenc?

–Dins l’universal.

–No interessa doncs.

Eren la 1h. de la matinada del 18 de març, d’aquell nefast any pandèmic, quan de sobte sona el telèfon i era la meva germana Laura: ...“Si el volem veure, hi hem d’anar ara, sinó no ens ho deixaran fer perquè demà ja se li estarà fent l’autòpsia. Han de saber si ha mort de Covid”. Feia tres dies que el govern de l’estat havia decretat el rigorós confinament, que sols na “Titona” com animal de companyia i els treballadors “essencials”, podien esquivar i passejar per uns carrers inusualment deserts. Enfront de la por, a poc a poc la societat civil es començà a organitzar, per mirar de cosir innocents proteccions pels nostres estressats, herois sanitaris. En aquell moment, però, no entenguérem l’abast de tantes corredisses per part de l’hospital a hores intempestives, en lloc d’esperar què a primera hora del matí ens acomiadéssim, com cal, del pare. El fet és que la falta de protocols clars ens va facilitar bastant, a mi i a ma filla Elisabet, el poder emprendre la tasca de recordar la figura i l’art de Pere Pavia, que morí el 18 de març de 2020 a Caubet.

Espavilades per la noticia, en haver-se’m espasat un poc l’efecte del somnífer, vaig posar tot el meu seny en la conducció, des de Sencelles cap a l’hospital de muntanya, decidides a trobar-nos amb els germans (menys en David l’il·lustrador Bonobo que viu a Portugal), per veure en quin estat ens havia deixat el pare, i vam tenir la sort de poder constatar de que fou plàcidament - tot i haver estat canviat de planta, i de veure les darreres persones d’aquells dies, emmascarades o vestides com investigadores de la NASA - al seu rostre no hi havia dubte, havia partit tranquil.

Quan ja sortíem de l’habitació, on a certa distància el vam poder veure uns instants, se’m va acudir demanar a una infermera per les seves pertinences, que després de dubtar- ho un moment, em va dir: “si te pareix bé podem fer una cosa te les ficaré dins dues bosses de fems, una dins l’altre i t’ho endús a casa, però no l’obris fins que per telèfon et confirmem que no hi ha Covid a l’hospital” i així ho vam fer. Com la contacontes “Rondallaire”, que vaig ser, em va semblar la petició d’una jaieta (fada bona) i veient el malson planetari, que tot allò va arribar a ser, sempre he recordat aquella persona de bona fe, que a falta de res més, va confiar tant en les casolanes proteccions improvisades - que ingènuament ens feien sentir més segurs - com en que una ciutadana mantindria la paraula donada, de sols obrir el bolic que li confiava, en cas de rebre la resposta de que al seu interior no hi habitava el dimoni del Coronavirus.