El genet
I així ascendesc a la regió de les serralades de gel i m’hi perd per a sempre.
F. Kafka
Un momentet. La cap d’estudis acaba una cosa i estarà amb tu tot d’una. Espera al passadís, ok?
Quan ajusta la porta, fa clec i queda tancat defora. Fa fred, fa sol i fa estrany.
N’Ot du el mòbil estret a la mà. El guarda a la butxaca. No li ha fuit, no el pot usar, i s’hi aferra com un nàufrag.
Què ha estat, Ot? Una altra vegada n’Ot. Ahir vaig comunicar-los que se n’anaven a casa tres dies. Pobre al·lot, s’hauria de saber defensar d’aquells caps de fava. Telefonaré als teus pares per això de la sanció... Ell els segueix el joc, el vacil·len, i hi, hi!, ha, ha!, és clar, es pica... Dius que a primera hora te l’han liada, Ot…?
N’Ot és capaç de sentir alhora el que diuen i pensen les persones. Són dues veus superposades, talment un doblatge nefast. No sap com. N’ha après. I desconfia de tothom.
