Un infant espia d'amagat el padrí com s’ensabona a l'aviada. Tot just va en calçons blancs. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; i si riu... avui, el cel ha estat tot lo dia tapat. No ha fet cap gota. Fred, sí; un poc de vent, i peresa com de claror trista. El nin que es mira estranyat aquell ritual d'estalvi i precarietat al corral soc jo. I l’ancià, al capdavall, tan sols es fa la toaleta habitual a l'estil ancestral tot disposant, però, de bany complet a casa. És el cos del vellard el que realment m’incomoda i me meravella. Perquè és pàl·lid, ossut i decrèpit. I perquè va mig despullat.

En un altre moment, un adolescent, observat per un nin més petit –l’al·lot d’abans, també jo–, prova de fer anar una escopeta de balins i de fer diana en els pots de llauna que usa el padrí per rentar-se –cal no tudar aigua, i el que cap dins la ribella i en aquests pots, n’és la mesura a bastament–. Tots dos –el bergant més gran i el polissó que soc jo– estam ansiosos de fer anar l’arma, però acabam decebuts sempre de sentir aquella mena de pet colgat en accionar el gallet i comprovar que el balí s’ha perdut pel fons, per entre el fullatge dels tarongers. És per mor del canó del fusell, que sabem que és tort. Ens provam a veure qui dels dos té més bona punteria; tots dos tenim amics caçadors, nins o adolescents com nosaltres, que entre la innocència i la bestiesa, ens han contagiat aquesta febre per l’art del camuflatge, la caça i l’estratègia –fins allà on record, no ferírem mai cap gorrió.

Ambdós –l’adolescent, que és el germà gran del nin, i el nin, que soc jo– comparteixen l’espant i la mudesa un pic a l’any. Perquè s’escarrufen de sentir els giscos del porc quan el maten, i com, en un no res, sota l’aplom frenètic d’uns braços i d’unes mans de ferro, la víctima esdevé lluenta i blanca pel frec intens del foc i de la pedra. I de l’aigua que escalda, l’aigua mateixa de quan ens banyam. Després, feim el cor fort, el meu germà i jo, en veure la mansuetud traïda de l’animal en el caparrot del porc, que reposa dins un cossi, en una basseta de sang, aguantant la mirada morta de la vida. «Les dents blanques i els ulls foscos». Tot sigui per la supervivència del clan. (Anys després, comprenc el meu calfred en llegir com en Simon, el caganiu malaurat, es resisteix a contemplar el Senyor de les Mosques al capdamunt d’una estaca. Fins que li parla. Als seus peus, «un munt de budells era una taca negra de mosques que feien un zum-zum com una serra, negres, d’un verd iridescent i innombrables».)

Qui no ha passat pel seu propi ritus iniciàtic? Tot el que he explicat fins ara ho ve a ser. I és ben vera. Tant com el que em va passar després. Espantar els coloms del campanar a escopetades el dia de Pasqua també era una altra mena d’iniciació. Cert. I en prengueren part els meus amics uns quants d’anys seguits. Ells; jo, no. Se saludava així l’encontre entre el Ressuscitat i la Mare, el ritual de la cura: la Cura de les cures. Però això ja és una altra història…

Jo en vaig tenir tot un altre, dic, de ritual d’inici, i en vull parlar. Ara ho escric amb mans gelades, com de mort. Record romandre quietíssim a la gatzoneta, suant com un porc, quan jugava a cabanyes pel pinar d’una rota que ca nostra tenim a fora vila, entre Sencelles i Costitx, passat Es Morull. Comptava amb dotze anys potser. De dins una mata, de sobte vaig afinar damunt una paret un caçador que talaiava si es movia res que li indicàs la presència d’una salvatgina despistada pel redol on jo era de feia una estona. Érem a cinc metres un de l'altre, però jo romania ocult als seus ulls, com en Patufet sota una fulla de col que descobreix aterrit com s'hi atansa el bocot d'un bou afamat. Hauria disparat sobre mi, n'estic segur, fora veure'm, si m'hagués mogut o hagués trencat cap branqueta per un trepig en fals. En vaig apartar la vista per esdevenir, què sé jo!, invisible, o descompondre’m i reaparèixer sa i estalvi a Liorna. L’amenaça durà uns instants, però es feu eterna l’espera, jo diria que més aviat espessa, un escena densa que encara arrosseg com un bloc a la memòria. Quan l’home davallà la paret i desaparegué a la garriga veïnada de Son Calussa, vaig esperar una bona estona encara perquè s’allunyàs –l’estona suficient per tornar gran, perdre la juguera i pensar en la mort–. Aleshores vaig córrer tot quant les cames em varen donar fins a la caseta on hi havia els pares. No he dit mai res a ningú d’aquest encontre, la meva catàbasi i jo. Fins ara que em llegiu.

Una altra cosa fou la capbussada del meu germà, tot sol, fora voler i fora saber nedar, al safareig en aquesta mateixa rota. Ell sí que n’era, de petit… Degué despertar a la vida de cop, com enrampat i xop, certament massa nin per a cap iniciació. Tot d’una, mon pare, que tan sols sentí el capficó accidental mentre trullejava amb les mans plenes de morques per sullà, s'hi llançà vestit. Després, davant la foganya, embolicat de cap a peus dins una tovallola, el meu germà no digué paraula. Ni plorà ni gemegà. En arribar a casa, però, es va desfer en un plany desconsolat, hores i hores en braços de ma mare. Jo encara no era nat, però m’ho han contat tantes vegades, que us puc descriure perfectament l’esglai i la fredor esgarrifosos dins l’aigua verda, mansa i transparent.

Pere Bergas Llabrés