Lore Bendgens va néixer a Alemanya en 1940 i viu a Sencelles des de fa 14 anys. Ha tengut una vida molt interessant que més que en una entrevista, la podria relatar en un llibre.

En primer lloc, podries contar-nos una mica sobre tu?

El meu pare era de Rússia i la meva mare de les muntanyes de Harz a Alemanya. Vivíem a Cuxhaven a 130 Km d’Hamburg, que és on el riu Elba flueix cap al mar del Nord. Va ser un refugi per als vaixells per tant amb gran risc de bombardejos, així que vam haver de fugir a casa de la meva padrina a les muntanyes. El 1946, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial vam tornar a Cuxhaven.

No puc dir que he gaudit d’una infància agradable. Vaig haver de ser responsable des de molt jove, perquè als sis anys ja havia de tenir cura de la meva mare que havia sofert lesions greus per culpa d’una bomba durant aquella guerra. Va estar ajaguda a l’hospital durant dos anys i com que no hi havia ningú que em pogués atendre, també hi vaig viure tot aquest temps. Era el meu treball ser el ‘sol’ per a tothom

Sembla que aquest paper t’ha quedat aferrat, ja que ets un “sol”!

La meva mare era una excel·lent esquiadora i també sabia pilotar avions planejadors. Era molt valenta i exigent. Era difícil tenir una mare així, perquè era de moral massa estricta.

El 1948, ella es va tornar a casar amb una persona horrible, i és per això que vaig escapar d’ells quan tenia només 12 anys. Ja sabia que jo m’hauria de cuidar de jo mateixa, perquè ningú es cuidava de mi i a més era filla única.

Vares ser molt valenta per fugir tan jove.

El primer pas per allunyar-me de la ciutat on vaig néixer va ser traslladar-me a Hamburg, on als anys 50 hi vaig treballar durant un temps. Vaig aprendre a fer de decoradora a una botiga de moda, una decoradora d’aparadors. La meva cap va ser molt famosa, sempre tenia visitants coneguts un rere l’altre: com en Gustav Gründgens (director de teatre), n’Antje Weissberger (actriu), sobretot famosos del món del cinema i el teatre. Així que molt aviat em vaig acostumar a tenir contacte amb persones VIP, i em va agradar moltíssim aquest ambient.

Quan vaig marxar d’Hamburg, em vaig traslladar a Londres, ja que havia sentit que allà no necessitava registrar-me per residir-hi. En aquella època era important per a mi, perquè la meva mare m’estava cercant i no volia que ella sabés on vivia.

Ets més aviat rebel, idò?

Sí, per això vaig anar a Londres, era molt jove, però sabia exactament el que volia fer. Sempre he tengut clar el que vull fer i també el que no vull fer amb la meva vida. Sí, sabia que era la meva única oportunitat de guanyar els meus propis doblers, no haver de preguntar a ningú per res. Així ha estat tota la meva vida, som molt independent.

A Londres vaig fer tot el treball que vaig poder trobar i vaig acabar en el servei domèstic per a la noblesa. Tenien el seu castell o mansió a una finca del país i necessitaven personal domèstic quan arribaven a Londres. A aquesta casa de Hampstead (una barriada d’alta categoria de Londres) hi vaig conèixer Lord canceller de la reina, la tia de la reina i Lady Michaelis, la milionària. Hi havia canelobres a la paret i un jardiner venia cada dia per fer magnífics arranjaments florals, va ser increïble!

Segur que això era tota una experiència!

El canceller de la reina va suggerir que em presentàs a treballar a Balmoral, on la Reina Elizabeth II passava els seus estius. Jo estava a punt de fer-ho, però va coincidir amb el moment de conèixer el meu marit i ja després embarassada del nostre primer fill, així que no vaig hi anar, ni tampoc a ca ma mare! També tenc una filla meravellosa anomenada Nele, que és fotògrafa del diari Mallorca Zeitung. Ella és la meva estrella.

El meu marit era un artista i somiava més que treballava o cuidava la família, així que ho havia de fer tot jo: dur el sou a casa i tenir cura de tot.

Per tant, quan finalment et vas establir amb el teu marit i els teus fills, va ser això a Londres o Düsseldorf?

El meu marit va ser el primer artista a rebre una beca per a l’escultura després de la guerra. Ens vam conèixer per primera vegada a Anglaterra i després vam anar a Düsseldorf perquè encara ell estava estudiant a l’acadèmia d’allà. El meu treball va ser tornar a fer de decoradora, ara al teatre. Mira, aquí tenc una foto de la Guia del Teatre de Düsseldorf dels ‘60.

El meu marit va morir l’any 1978 i estava tan molesta que vaig decidir anar a Nova York per intentar apartar els meus trists pensaments. Allà hi vaig conèixer n’Andy Warhol i vaig anar al famós club Studio 54. Com a persona normal, mai hi hagués pogut entrar, però sí amb la seva companyia. Crec recordar que vaig sortir com a figurant en algunes de les seves pel·lícules.

Creus que passar tots aquests anys vivint lluny del teu propi país ha canviat les teves idees?

Sí, sempre estava preparada per començar de bell nou. No fugia si les coses es posaven difícils, però tenc la necessitat de poder dir “això pertany a la meva vida i això no!”. Vaig passar només 18 mesos a Nova York i vaig tornar a Düsseldorf. Llavors vaig decidir treballar per compte propi i començar a una botiga d’art i antiguitats, al final vaig fer feina en tres a la vegada. Sempre he estat involucrada en tot tipus d’art. En una botiga, tenia quadres del segle XIX, era una famosa galeria al Königsallee de Düsseldorf.

Encara que jo era molt feliç amb aquesta feina, les pintures del segle XIX no eren el meu art preferit, tot i que cada període té una qualitat pròpia. Quan li vaig preguntar al cap si podia tenir alguna comissió de vendes, ell es va negar, dient que seria una forma nord-americana de fer negocis, però no la seva. Així que com que jo era la que donava els guanys de la botiga, vaig dimitir.

Vares arribar a obrir la teva pròpia botiga?

No, vaig treballar per a una altra botiga d’antiguitats i vaig organitzar nombroses exposicions per a artistes holandesos o alemanys. El propietari deia que jo era meravellosa, així que em van donar un cotxe i em pagaven totes les despeses. Això va ser molt important per a mi.

Què va fer que decideixis venir a Sencelles?

Un pic vaig venir de vacances per visitar la meva filla, que ja vivia a Mallorca, hi ha viscut des de fa més de 25 anys. Aleshores vaig veure un anunci al diari que deia “Es lloga estudi a finca antiga a Sencelles”, així que vaig anar a visitar-lo i quan ho vaig veure, vaig dir “és per a mi!”. Tot i que era de lloguer vaig invertir molt per reformar-la. Tenc un bon contracte i puc viure allà tota la meva vida. Crec que és meravellós saber on pertanys.

Idò et sens d’aquí, Sencelles és el teu poble?

Sí, definitivament ho és.

Com vares trobar la benvinguda al teu nou poble? Et varen ajudar en aquell moment?

Al principi em van mirar de manera molt escèptica perquè no vaig anar acompanyada d’un home i jo vivia sola. I encara més quan anava al bar i estava dreta a la barra sense un company masculí. Hi havia dones assegudes a la taula mirant-me. Ah, no va ser fàcil! Però els meus veïnats em van ajudar molt.

Quina va ser la teva primera impressió de Sencelles? I com ho trobes ara?

Un poble acollidor, amb gent molt agradable i això és el que encara hi trob.

Com va ser la teva integració en referència a l’idioma, la gastronomia i una cultura diferents?

No va ser fàcil, és clar, però no m’importava, només faig el que crec que és correcte. Mai tenc dificultats amb altres persones.

Per tant, la llengua no era una barrera per a tu?

No gens ni mica tot i que si hagués estat més jove hagués après a xerrar en mallorquí. Faig un somriure i tot va bé.

Què t’agrada més d’aquest poble?

M’agrada la gent, i per descomptat el paisatge. Quan pas pels camins i veig les muntanyes, el meu cor s’omple de goig!

Creus que hi ha coses que es podrien millorar?

Crec que tot està bé, m’agrada com fan les coses aquí. He sentit que la plaça serà redissenyada, però no estic segura si això serà bo perquè hi haurà menys trànsit que arribi al poble i, possiblement, les empreses patiran.

Què enyores del teu país, tan diferent del Mediterrani?

Res. No el trob a faltar gens.

Tornaràs al teu país?

No, mai. Potser podria anar a un altre.

Quines diferències culturals destacaries?

Aquí em sembla que no ens informen correctament, per exemple un restaurant tanca sense avís previ i tampoc saps quan es tornarà a obrir. La manca d’informació és bastant increïble.

Quin és el teu dia a dia a un lloc tan diferent dels teus orígens?

Estic en el paradís. Sí, és meravellós i els meus veïns són fantàstics. La meva altre veïnada és na Nini Quetglas, alguna vegada has sentit parlar d’ella? Va fundar la galeria d’art Pelaires de Palma. Tenim molt en comú, Déu definitivament m’ha enviat aquest àngel!

Ens pots contar un anècdota curiosa?

És una mala història. Quan tenia 60 anys vaig anar de viatge amb tren i motxilla per Rússia, Xina, l’Índia, Tailàndia i a l’illa de Ko Samui. Mentre estava a l’Índia, em varen robar la meva bossa i la cartera. No va ser un moment fàcil sense doblers ni passaport, però me’n vaig saber desfer.

Quin és el racó de Sencelles que t’agrada més i per què?

M'agrada molt Can Pep, perquè és molt molt bonic. Quan entres per la porta, et topes amb una agradable sensació de la història passadda.

Participes a les festes sencelleres?

Sí, és clar que ho faig. Sempre m’interessa la cultura local i la gent.

Com a estrangers, com trobes que podem ajudar als mallorquins per protegir la seva identitat?

Crec que hem d’ajudar-los a trobar la seva independència, igual que amb els catalans, és el mateix.

Hi ha molta gent que ve a instal·lar-se aquí, tant estrangers com de la península, que no troben necessari fer-se amb els sencellers...

Jo necessit connectar-me amb la població local. Per això sovint parl amb na Nini Quetglas. Una dona molt combatent contra el règim franquista. Em sembla que els mallorquins s’haurien de fer valer més, no es defensen prou per si mateixos, deu ser degut al seu passat, perquè molts han estat oprimits durant l’època franquista.