Vaig néixer a Nancy, França, el 1959. Mon pare era francès de mare noruega i ma mare noruega. Passàrem els primers anys prop de Nancy, abans de mudar-nos a Eivissa devers l'any1966. Tot d’una vam viure a la zona anomenada de les Cases Barates, que ara ha tornat un lloc espantós, però en aquella època era agradable. I allà vam estar fins al divorci dels meus pares.

Vaig passar gairebé un total de 25 anys a Eivissa, vaig estudiar a diferents escoles, primer a una escola de monges, després a l’escola pública, la Graduada, també a una escola anglesa durant un any... però allò va ser un desastre.

Els meus pares es van divorciar al cap de 2 anys després d’arribar a l’illa, idò ma mare i les tres nines marxàrem en un Seat 600 fins a Madrid a passar-hi sis mesos. Ma mare se sentia molt malvinguda pels madrilenys, per això vàrem anar cap a Barcelona i, a partir d'allà, tot comença lentament a tenir una mica de rutina. Allà hi vàrem estar 5 anys i vaig estudiar al lycée français.

Tornàrem a Eivissa perquè ma mare ho enyorava molt, era a l'època dels famosos hippies i tot això, era genial. Però jo mai vaig provar res de drogues, etc., no no no! Ma mare m'ho va prohibir a causa de la meva malaltia, l'epilèpsia.

Al cap de 24 anys de tanta anada i tornada entre Madrid, Barcelona i Eivissa, vaig marxar a Barcelona el 1985 farta d’Eivissa, tothom em coneixia i jo volia fer la meva pròpia vida, és normal. Em vaig posar a treballar en un gimnàs i altres cosetes, fins que va tornar ma mare una vegada haver venut la casa d’Eivissa. Teníem una super casa a Montecristo, a prop de Sant Rafel, que havia dissenyat un conco meu arquitecte de Noruega, germà de ma mare.

El canvi va ser brutal, a Eivissa teníem veïnats gitanos i jugàvem amb ells. Hi havia una senyora estrangera, una pintora, que vivía al costat i record que sempre em demanava la meva opinió sobre les seves pintures, i jo només tenia 7 anys. Qualsevol cosa bonica, tant la música, l'art, la pintura, m'atrauen. Em qued impressionada amb una cosa bonica.

Al principi a Barcelona visquérem en el barri Robert Bassas i va venir la meva tia a ajudar a ma mare perquè hi havia molta feina, les nines érem encara molt petites. Ma mare havia de treballar i es va muntar un taller de confecció de pantalons que nomia Long Leg. Era a l’època en què cap dona duia pantalons a Espanya. Va vendre molt a El Corte Inglés, li anava molt bé.

Com era al teu país d'origen, que sería França no? perquè no has viscut mai a Noruega?

Érem a Pont-à-Mousson a 60 km de Nancy. Allà hi havia una refineria de petroli si no m'equivoc. Mon pare tenia una fàbrica amb un cosí seu però les coses no van anar bé. Mon pare no era un gran home de negocis i es va quedar sense res.

Jo era molt petita però em record d'una cosa terrible. Vivíem en una casa petita al costat de la fàbrica i un dia es va incendiar. Després vam anar a viure en una casa que compartíem amb el cosí i la seva família i va acabar la cosa fatal.

És la primera vegada que entrevistem a una persona d'origen escandinau, volem saber si hi ha alguna cosa molt diferent de la manera de ser i actuar dels del Mediterrani? Diuen dels escandinaus que són molt directes.

Amb orígens noruecs però havent viscut sempre a França i Espanya, no sé d’on vénen els meus trets, és una tal barreja! Però sí, fàcilment dic el que pens.

Hi ha alguna cosa que et falti d’aquest ambient?

No puc dir que em falti res, perquè estic a Espanya des de l'edat de 5 anys. L'únic que vull esmentar és que mentre era a Barcelona, mai vaig aconseguir fer-me amics. En canvi, aquí sí. O sigui que els mallorquins són més oberts a l'exterior, pot ser perquè estan més avesats a veure estrangers.

Què et va empènyer a escollir Sencelles?

Simplement el fet que la meva germana ja vivia aquí. Vaig arribar a Mallorca el 2012 i durant els primers anys vaig viure a Palma on vaig poder trobar feina, i també una temporada a Inca. Aquí a Sencelles és molt més difícil trobar feina, és un problema.

El que m’apassiona és ensenyar l'idioma francès. Quan els alumnes posen interès en aprendre, em motiva moltíssim.

Quan vas arribar aquí, et vas trobar benvinguda?

Ah, no! Durant els primers 18 mesos no hi va haver manera de connectar amb la gent, però jo havent viscut a Barcelona, estava tan acostumada que no em preocupava. Després poc a poc la gent s'han anat avesant a la meva imatge i ens vam començar a saludar, conversant cada vegada més i ara m'encanta. Sencelles és com una gran família!

Era fàcil per a tu adaptar-te a l'estil de vida d'aquí? Com vas viure a Barcelona, se suposa que ja sabies l'idioma.

Sí, tot i això, vaig trigar sis mesos a adaptar-me a l'accent d'aquí, que és molt diferent. Ara ho entenc, potser no al cent per cent però me’n desfaig.

I com que havia viscut a Eivissa conexia les Illes Balears, llavors no va ser gens difícil adaptar-me, ben al contrari, tenia la sensació de tornar a les meves arrels!

Tens passatemps?

Al principi més que ara, abans de viure amb la meva tia que té alzheimer. Anava molt a la biblioteca, anava a la galeria d'art i molt més sovint a Palma. Ara, amb la meva tia vivint amb mi, als horabaixes no tenc temps per res.

Segur que t'agrada llegir. En quin idioma llegeixes?

Sempre tenc un o més llibres en marxa. Ara estic amb el llibre "L'Amant de Lady Chatterley" de D.H. Lawrence i "1984" de George Orwell, els has llegit? Els recoman! Llegesc en espanyol però també podria llegir en anglès, francès o noruec.

Quin és el teu lloc preferit del poble o a prop?

Abans, al principi quan estava a l’altra caseta prop del Gastrobar Molico anava més a caminar, però ara tenc menys temps, no faig les llargues passejades que feia llavors. Però el que m'encanta és veure ovelles menjant: cling, cling, cling! No tenc un lloc favorit exactament, però fer tota la volta pel Pou Major m'encanta.

Hi ha alguna cosa que penses que es pogués millorar a Sencelles?

Els cotxes no haurien de seguir travessant el poble, això ho trob molt important.