Cercant per ca nostra papers vaig trobar uns breus guions de monòlegs que quasi no es poden tenir en les mans de gastats que estàn.
Vaig recordar fa molts d´anys una entrevista que fèrem amb en Pere Renyina a n´en Toni Placa i ens contà aquells anys màgics de teatre a Ca´n Garrover. Entre els actors hi havia el meu tio Biel que malauradament va morí com a consequencia del seu internament a un camp de concentració durant la guerra civil. En Toni Placa encara es recordava de quan ell feia teatre i l ´habilitat que tenia per aquest art. Altre gent també m ´ho ha contat. Es veu que tenia manya per els monòlegs (avui tan de moda) i que els espectadors s´ho passaven del millor.
Sens dubte, jo el primer, crec que molts no ens resignam a haver perdut un lloc on els nostres padrins, pares i nosaltres mateixos visquerem moments inolbidables. Sempre será aquell centre on les coses temporals es podien disoldre per revelar una meravella, la màgia del teatre, de la ilussió, d´aturar per un moment les preocupacions del dia, de somiar. El lloc on tot s´aturava i sols per un instant tots reiem junts i ens sentiem poble. El lloc on les persones creien que no passava res, però que amb els temps es convertien en personatges principals de la vida (quants de sencellers feren de Ca´n Garrover el centre de la seva joventut, de les seves alegries?).
Persona etimològicament ve del teatre clàsic de Grècia i de Roma. Els actors sortien amb una màscara que servia per donar ressó a les paraules, servia per aumentar el to de les seves veus,té origen en el verb “personare” i d´allà va evolucionar per anomenar els actors i després la resta de persones. Idò avui per un instant possem-nos la màscara i cridem fort i fent-mos resó del que hem perdut, però mai oblidem aquest espai màgic.
Vull reproduir uns fragments d´un monóleg que du data de 1.923 i del que es autor Jordi Martí Rosselló (es mascle ros). Es segur que es va representar a Ca´n Garrover. Està copiat exactament de l´original i el tema es d´un llubiner que va anar a Ciutat a “Ca ses Fulanes”:
“ Jo vatj loco per ses nines
y m´agrada xerrà espés!
axò es que cuant vatj vení
a Ciutat per fe es servici,
no coneixía cap vici….
¡Qué bé estava per Llubí!.....
Peró fa un parey de dies
que una grossa m´hen passá,….
Un estol de veteranos
ma varen fer fé s´accés…
<Anem amb noltros idó>
<Hont anám>. <No tengues pó
a ballá a Ca ses Fulanes.
Tots junts ja li hem envelat
cap a n´aquesta esqueleta
mos surt una famelleta
que era una preciosidad.
Vejentlé vatj quedá mort.
Cuant s´aficzaren en mi
es seus uis de xerefí….
¡Cuant jo hey pens! ¡Quina passada!
¡No m´hen puch doná r´ahó!
Si heu riba a sebre es Rectó
que he fet tal calaverada,
jo se ben sert que may pús
me voldrá, i sense permis
m´esborrará de Lluis
y hasta d´el Cor de Jesús.
¿Emperó, que s´ha de fé?
Un poll jove com som jo…
Era amb molles, s´enfoñava,
y vos jur que ma pensava
que li estreñía a l´infern.
¡Allí si que va essé blau!
Sa presenta una fulana
que crech que era catalana
y ma diu: <fumi si us plau>….
cuant va havé tancat sa porta…..
fent sa mitja s´arrambá….
y aquí varem comensá…..
¿Qué heu dich? No vos hi emporta.
Lo que hem va passá no heu sé,
le cert es que vaig sortí
mes suát que un calsetí….
Y na Victoria també…..
¿Qué sa deu? <onse pessetes>
¡Aquí foren ets apuros!
<Jo no duch més que dos duros>…..
Y com jo som asistent
d´es comandant Catalino
per pó de perdre es destino
amb vení a pagá consent….
Y tú publich si t´agrada
lo molt que es joven sufreix,
sols per un pích aplaudeix,
sa meua calaverada.
Antoni Vallés Perelló.