Havien passat les festes d´Agost i en Pep de Aubenya que en aquells dies vivia amb la seva família a una casa humil devora l’església de Sencelles, al voltant de la plaça de Son Morey, necessitava anar el proper dijous a Inca a vendre verdura i fruita de la finca que conrava a devora el torrent. A la finca l’anomenaven Biniaumara ja que així es deien totes les de la contrada.
Estaven a finals de setembre de l’any 1652 i les notícies que arribaven d’una pesta que havia entrat per Sóller eren preocupants.
Ell recordava que quan era al·lot el seu avi els contava a ell i als seus germans que distintes epidèmies havien assolat Palma i tots els pobles de l’illa. Fent memòria intentà posar amb ordre aquells esdeveniments que l’avi havia recollit en un dietari amb aquella lletra que només ell podia desxifrar.
Recordava com el primer any de la conquesta, es a dir, l’any 1230, va tenir lloc una “gròssa pèste” com a conseqüència de la gran quantitat de cadàvers que quedaren sense enterrar, tot i que ni havia que deien que lo que va passar va ser pesta bubònica.
Després li contava que l’any 1348 va ser gros. Una pesta feresta que va venir de Sicília pràcticament deixà Mallorca deshabitada ja que moriren 15.000 persones. Segons l’estadística d’aquell any de cada cent infectats en morien vuitanta. Es feren processons amb gran devoció a les esglésies de Santa Margalida, Santa Creu, Sant Francesc i la Seu. A més la collita dels anys anteriors va ser molt dolenta i això agreujà els efectes de la pesta.
L’any 1431 tingué lloc una epidèmia de “glàndules” i també morí molta gent.
Llavors l’any 1485, va haver-hi una nova epidèmia de pesta i davant la gravetat de la situació les autoritats decidirien crear per primera vegada la junta de Morberia i s’anomenaren els primers morbers. Aquesta junta, segons contava, la formaven el Veguer, dos ciutadans, dos menestrals i un metge. Els morbers foren els que per primera vegada introduïren les quarantenes per intentar controlar l’epidèmia. Aquests actuaven principalment a Palma i als pobles que estaven a vorera de mar ja que no oblidava que la sort de Mallorca es que al ser una illa només de fora podia venir la pesta. Havia apuntat a un paper l’escrit que el lloctinent de Mallorca i Menorca, un tal Rodrigo Falcó envià als batles de les parròquies foranes marítimes: “sie stat vist en temps passat que venints fustes en la present ciutat o illa de Mallorques de lochs morbosos o infeccionats, eren causa de epidemiar i enmorbar los habitadors”.
Aquest any la pesta va matà més de 15.000 persones a Mallorca quasi tants com la de 1348.
També recordava com l’any 1493 començà l’anomenada “pèste den Bòga” ja que aquesta persona que era es patró d’un barco va ser qui desembarcà d’incògnit i amagà dins una cova una bossa amb doblers. Pareix que l’agafaren i l’obligaren a passar quarantena, una vegada acabada va anar a recollir els doblers que havia amagat i “com dita bossa no s’havia oratjada, al obrirla s’encengué el contatge; essent el primer que´n morí el mateix Bòga comunicant el contatge a molta gent”.
Durant les Germaníes els anys 1521 a 1523 hi hagué també una nova epidèmia que ocasionà una gran mortaldat. Aquest temps el senyor Manuel Suarivisqui dugué a Palma un braç de Sant Sebastià, relíquia que es va diposità a la Seu el 3 de setembre de 1523 i tot d’una es va acabà la pesta. Així fou com Sant Sebastià es va convertí en el patró de Ciutat.
Recordant tot el que sabia de les epidèmies que havia fet tant de mal a Mallorca era normal que estàs preocupat. Com havia dit la pesta entrà per Sóller, en concret per culpa d’un tal Matheu Rotger i s’havia estès per tota l’illa.
Les notícies que arribaven eren molt preocupants. A Mallorca havien mort un total de 20.406 persones, principalment moriren a Palma 15.246 persones, a Inca 1.725, a Sóller 887 i a Valldemosa 867, pobles on l´incidència va ser més important. A Sencelles només havien mort 23 veïnats, gracies a que la gent anava molt alerta i les quarantenes es complien de manera molt estricta.
Encara escoltava la campaneta quan passava es bubul amb els familiars que anaven a enterrar el difunt, sabia que tenia que tancar les portes i no guaitar per res. Si la sentien de lluny i estaven a fora tothom tenia que voltar i agafar un altre camí. Havia sentit contar que a pobles com Inca en el fossar ja no hi havia lloc per enterrar ningú més i els enterraven a les voreres dels torrents.
Entenia que la situació era difícil ja que els vespres veia com a la serra hi havia grans fogueres ja que sabien que així es podia lluitar contra aquesta pesta que no era sinó aire empestat, aire dolent que ho corrompia tot. Tingué que amagar tota la roba de llana ja que també els morbers l’havien prohibida ja que creien que els contagis venien per vestir aquest tipus de roba. El que més greu li sabia era que tampoc podia dur aquella capa de llana tant calenta que la seva mare li havia fet.
Tenia un amic a la casa de la Vila i li havia contat que s´Ajuntament es va gastar 992 lliures per lluitar contra la pesta. El seu veïnat en Joan Fiol va fer un bon jornal amb el lloguer del carro i la mula per poder dur els bubuls al fossar. No veia tan clar que a ell li anàs tan bé si no podia dur a vendre lo seu al mercat d´Inca.
A missa primera el capellà predicà unes breus paraules perquè també era coneixedor de la gravetat de la situació. El rector ho tenia clar, tot el que passava era conseqüència dels pecats dels homes. Invocà Sant Sebastià ja que lliurà Palma de la pesta dels anys 1521 i 1523. I va llegir unes paraules que el Bisbe de Mallorca havia enviat a totes les parròquies: “La causa de hont lo vapor y substància subtil ve a corrompre lo ayre, es la justicia de Deu Omnipotent, perque moltes vegades ab aquest flagell y suplici, se venje dels pecats dels homens”.
En Pep va parlar amb la seva dona, na Joana de Ca´n Lloca, que amb resignació li digué que ni de bromes anàs a Inca i que ja mirarien d´arreglar-se així com poguessin, tot i que sabia que necessitaven com es pa vendre el que havien collit per cobrar unes poques lliures per poder passar un hivern que pensava amb resignació que seria molt llarg.
I li digué una glossa que resumí el que pensava:
Vet aquí sa nostra vida
tal com la pintà aquell Sant
vana, breu e inconstant
i de misèries teixida.
Toni Vallés Perelló.