El 12 de juliol de 1936 acabaren unes maniobres militars a Àfrica. Durant el dinar que els comandaments estaven celebrant la majoría de militars començaren a cridar CAFÈ, CAFÈ !!!; un que estava present demanar al Tinent Coronel Yagüe, en aquells moments el màxim grau present, perqué ja volien el café si encara estaven al primer plat. Va respondre que CAFÈ era l´acrònim de Camarades Amunt Falange Espanyola. Aquesta anécdota en els dies previs a l´inici de la guerra civil es una bona mostra de l´ambient que es respirava entre les tropes que després s´aixecarien el 17 de juliol contra el Govern de la República.

Aquest article vol contar el drama humà d´un senceller que va viure i sofrir en primera persona aquells tres anys de guerra a distints camps de concentració primer a la zona republicana i després a la nacional. Em refereixo al meu tío Gabriel Vallés Oliver germà del meu pare.

El primer que m´ha vengut al cap es com afrontar aquest tema i si m´apurau fins i tot la legitimació per escriure i reviure desde un caire humà un fet tan dolorós ja que morí com a consequencia de les penalitats que sofrí. L´història s´ha construit a partir de la correspondència personal entre la familia i el presoner. Cap de les persones que visqueren aquest drama estàn avui entre nosaltres. Tots ells eren germans del meu pare i quan llegia les cartes l´unic que em venia al cap era l´angunia i l´ansietat que tengué la meva familia, amb especial els meus padrins pel sofriment i la manca de notícies del seu fill.

Tenc a dir que ja fa anys quan vaig tenir en les meves mans tota aquella documentació el primer que vaig creure mes adient era cremar-la. El sofriment és un acte personal, jo diría íntim fins al punt que no saps si tens dret a posar-ho en comú amb la resta de gent. El cert es que vaig pensar que en aquests anys on s´ha escrit molt durant la guerra civil vaig creure que era oportú donar a conèixer una història real, d´una persona normal, veí del poble, un jove amb les seves inquietuts i ilusions que tingué la mala sort d´estar en distints moments en el lloc equivocat en el moment equivocat, es l´unica legitimació que trob. Va aconseguir, quan fou lliberat, tornar al seu estimat poble on va morir al poc d´arribar. L´unic que duia damunt era un rosari de fil fet amb les seves mans i que amagava al doblec del vestit de presoner. Era tot el que tenia després de tres anys de captiveri i treballs forçats, la resta pell i ossos que el dugueren a la tomba.

El que anomenam la corema o quaresma són les aproximadament set setmanes que van des del carnaval al dia de Pasqua.

Avui parlar de la corema no té res a veure amb un temps no tan llunyà on s’observaven amb gran rigor dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesús va dejunar en el desert.

Tots els que ja tenim una edat hem viscut aquest temps respectant d’una manera estricta per exemple el no menjar carn, principalment els divendres. Fins i tot record com el Divendres Sant, que era el dia que fèiem les panades, havíem d’esperar que fossin les dotze per poder gaudir d’un plat que pràcticament només es menjava per a Pasqua. Ara de cap a cap d’any hi ha panades i tot el que a un li pugui venir en gana.

Fins i tot, perquè tenguem idea de l’observança estricta de no menjar carn, Alcover senyala que a la pagesia mallorquina les dones escuraven les olles amb gran esment, fent-les ben netes perquè no hi quedàs gens de substància de carn.

En relació a tot aquesta qüestió record que jo era molt petit quan l’amo en Tomeu de can Conet, que vivia aferrat a ca nostra, em contà una anècdota que li va passar a ell quan era un al·lot pucer.

Cercant per ca nostra papers vaig trobar uns breus guions de monòlegs que quasi no es poden tenir en les mans de gastats que estàn.

Vaig recordar fa molts d´anys una entrevista que fèrem amb en Pere Renyina a n´en Toni Placa i ens contà aquells anys màgics de teatre a Ca´n Garrover. Entre els actors hi havia el meu tio Biel que malauradament va morí com a consequencia del seu internament a un camp de concentració durant la guerra civil. En Toni Placa encara es recordava de quan ell feia teatre i l ´habilitat que tenia per aquest art. Altre gent també m ´ho ha contat. Es veu que tenia manya per els monòlegs (avui tan de moda) i que els espectadors s´ho passaven del millor.

Sens dubte, jo el primer, crec que molts no ens resignam a haver perdut un lloc on els nostres padrins, pares i nosaltres mateixos visquerem moments inolbidables. Sempre será aquell centre on les coses temporals es podien disoldre per revelar una meravella, la màgia del teatre, de la ilussió, d´aturar per un moment les preocupacions del dia, de somiar. El lloc on tot s´aturava i sols per un instant tots reiem junts i ens sentiem poble. El lloc on les persones creien que no passava res, però que amb els temps es convertien en personatges principals de la vida (quants de sencellers feren de Ca´n Garrover el centre de la seva joventut, de les seves alegries?).

Persona etimològicament ve del teatre clàsic de Grècia i de Roma. Els actors sortien amb una màscara que servia per donar ressó a les paraules, servia per aumentar el to de les seves veus,té origen en el verb “personare” i d´allà va evolucionar per anomenar els actors i després la resta de persones. Idò avui per un instant possem-nos la màscara i cridem fort i fent-mos resó del que hem perdut, però mai oblidem aquest espai màgic.

(*) Aquest és l’epitafi que hi ha a la tomba d’un actor.    

El dia dels morts de l’any passat en Jordi Llabrés organitzà una de les seves sempre il·lustratives visites guiades. En concret tingué lloc al Cementeri de Sencelles. Visitar aquest lloc sempre és reconfortant. Passejant per les seves vies recordes tanta gent que has conegut, que has estimat. És moment de records, de tot el bé que feren aquelles persones que avui descansen en pau.
Sempre he pensat que és un lloc que s’ha de veure amb vida, quantes històries ens conten les làpides i quins vincles s’estableixen en la memòria, en un esforç per evitar la mort definitiva. En el nostre cementeri, com a la majoria de Mallorca, les làpides es limiten a posar el nom del difunt. Que jo sàpiga únicament ni ha una a la part antiga que diu “Que la tierra te sea ligera”. És la locució llatina “Sit tibi terra levis” que ja era utilitzada en el mon romà precristià. Pareix que altres epitafis que estaven a làpides de la part antiga ja no es conserven.

Devia tenir 14 o 15 anys quan l´Ajuntament em va dir per fer-me càrrec de la biblioteca de Sencelles.
Era un lloc especial on els llibres es pot dir que estaven a un segon pla.
Estava situada a la Plaça, on ara hi ha l´Ajuntament. Primer a la banda dreta i després a una sala més gran a l´esquerra, si ho recordau hi ha havia unes grans finestres per les quals es podia accedir peus plans a les dues sales. Posteriorment es va traslladar a Can Garau i estava, entrant a mà dreta, a una sala gran que amb la reforma es va esbucar.
A la biblioteca teníem tots tipus de jocs, còmics, revistes i finalment, llibres. Els primers llibres eren del fons bibliogràfic de l´Escola de Sencelles. Eren uns llibres amb les tapes negres, bàsicament amb castellà i de novel·la. En català hi havia molt poca cosa, record les rondalles, alguns títols de les Illes d´Or i res més.
Jo per dir-ho d'una manera gràfica guardava i al principi, amb el pocs llibres que hi havia, fèiem el que podíem. Era més un lloc de trobada, d'esbarjo, que una biblioteca tal com avui l´entenem. Però, sincerament, no hi havia res més.

En un moment donat el Consell Insular mitjançant el Centre Coordinador de Biblioteques va assumir la xarxa de biblioteques municipals, incloent la de Sencelles. Em ve a la memòria que el primer dia que vengué el responsable del Consell reconegué que aquesta biblioteca era un altre mon. Realment era atípica. Pòquer, set i mig, truc, parxís, dames, ...
Idò heu de creure, i pensar i creure, que un dia d'hivern molt cru, d'aquells que fa un fred que afaita, per allò d'encalentir un poc el cos i al mateix temps aliviar-lo ens passà pes cap d'encendre pets. És una cosa molt senzilla, únicament fa falta una capsa de mistos i evidentment petetjera.

Ivà (Ramon Tosas) mort l´any 1993 creà un personatge que la nostra generació conegué molt bé. Vàrem créixer amb un setmanari satíric que fou editat per primera vegada l’any 1977: El Jueves.

El Jueves amb un format molt similar al desgraciadament famós Charlie Hebdo era i és una revista on es contaven les més diverses historietes, es ridiculitzava l’actualitat i que fou una continuació de revistes malauradament desaparegudes com El Papus o La Codorniz, que segur que els més majors recordau.
Jo record que esperava amb devoció els dimecres que era el dia que sortia El Jueves. De totes les seccions sens dubte una de les més conegudes i per jo de les millors era “Historias de la puta mili“ on el sergent Arensivia amb el seu famós lema “nasío pa matá” protagonitzava les més variades i estranyes aventures.
Creureu que quan vaig anar a fer la mili no hi havia dia en què no pensàs amb aquelles historietes tenint en compte que no poques vegades la realitat superava de molt la ficció.
I ja que xerram de mili em ve al cap una història que segur hagués pogut escriure el bo de n’Ivà.
En aquesta història hi havia “El Malaguita“ que evidentment era de Màlaga i tot un personatge. Amb 18 anys només tenia una dent però això sí, menjava de tot. Era d’un poble petit, d’aquells on el Bon Jesús perdé les sandàlies.