Cercant per ca nostra papers vaig trobar uns breus guions de monòlegs que quasi no es poden tenir en les mans de gastats que estàn.

Vaig recordar fa molts d´anys una entrevista que fèrem amb en Pere Renyina a n´en Toni Placa i ens contà aquells anys màgics de teatre a Ca´n Garrover. Entre els actors hi havia el meu tio Biel que malauradament va morí com a consequencia del seu internament a un camp de concentració durant la guerra civil. En Toni Placa encara es recordava de quan ell feia teatre i l ´habilitat que tenia per aquest art. Altre gent també m ´ho ha contat. Es veu que tenia manya per els monòlegs (avui tan de moda) i que els espectadors s´ho passaven del millor.

Sens dubte, jo el primer, crec que molts no ens resignam a haver perdut un lloc on els nostres padrins, pares i nosaltres mateixos visquerem moments inolbidables. Sempre será aquell centre on les coses temporals es podien disoldre per revelar una meravella, la màgia del teatre, de la ilussió, d´aturar per un moment les preocupacions del dia, de somiar. El lloc on tot s´aturava i sols per un instant tots reiem junts i ens sentiem poble. El lloc on les persones creien que no passava res, però que amb els temps es convertien en personatges principals de la vida (quants de sencellers feren de Ca´n Garrover el centre de la seva joventut, de les seves alegries?).

Persona etimològicament ve del teatre clàsic de Grècia i de Roma. Els actors sortien amb una màscara que servia per donar ressó a les paraules, servia per aumentar el to de les seves veus,té origen en el verb “personare” i d´allà va evolucionar per anomenar els actors i després la resta de persones. Idò avui per un instant possem-nos la màscara i cridem fort i fent-mos resó del que hem perdut, però mai oblidem aquest espai màgic.

(*) Aquest és l’epitafi que hi ha a la tomba d’un actor.    

El dia dels morts de l’any passat en Jordi Llabrés organitzà una de les seves sempre il·lustratives visites guiades. En concret tingué lloc al Cementeri de Sencelles. Visitar aquest lloc sempre és reconfortant. Passejant per les seves vies recordes tanta gent que has conegut, que has estimat. És moment de records, de tot el bé que feren aquelles persones que avui descansen en pau.
Sempre he pensat que és un lloc que s’ha de veure amb vida, quantes històries ens conten les làpides i quins vincles s’estableixen en la memòria, en un esforç per evitar la mort definitiva. En el nostre cementeri, com a la majoria de Mallorca, les làpides es limiten a posar el nom del difunt. Que jo sàpiga únicament ni ha una a la part antiga que diu “Que la tierra te sea ligera”. És la locució llatina “Sit tibi terra levis” que ja era utilitzada en el mon romà precristià. Pareix que altres epitafis que estaven a làpides de la part antiga ja no es conserven.

Devia tenir 14 o 15 anys quan l´Ajuntament em va dir per fer-me càrrec de la biblioteca de Sencelles.
Era un lloc especial on els llibres es pot dir que estaven a un segon pla.
Estava situada a la Plaça, on ara hi ha l´Ajuntament. Primer a la banda dreta i després a una sala més gran a l´esquerra, si ho recordau hi ha havia unes grans finestres per les quals es podia accedir peus plans a les dues sales. Posteriorment es va traslladar a Can Garau i estava, entrant a mà dreta, a una sala gran que amb la reforma es va esbucar.
A la biblioteca teníem tots tipus de jocs, còmics, revistes i finalment, llibres. Els primers llibres eren del fons bibliogràfic de l´Escola de Sencelles. Eren uns llibres amb les tapes negres, bàsicament amb castellà i de novel·la. En català hi havia molt poca cosa, record les rondalles, alguns títols de les Illes d´Or i res més.
Jo per dir-ho d'una manera gràfica guardava i al principi, amb el pocs llibres que hi havia, fèiem el que podíem. Era més un lloc de trobada, d'esbarjo, que una biblioteca tal com avui l´entenem. Però, sincerament, no hi havia res més.

En un moment donat el Consell Insular mitjançant el Centre Coordinador de Biblioteques va assumir la xarxa de biblioteques municipals, incloent la de Sencelles. Em ve a la memòria que el primer dia que vengué el responsable del Consell reconegué que aquesta biblioteca era un altre mon. Realment era atípica. Pòquer, set i mig, truc, parxís, dames, ...
Idò heu de creure, i pensar i creure, que un dia d'hivern molt cru, d'aquells que fa un fred que afaita, per allò d'encalentir un poc el cos i al mateix temps aliviar-lo ens passà pes cap d'encendre pets. És una cosa molt senzilla, únicament fa falta una capsa de mistos i evidentment petetjera.

Ivà (Ramon Tosas) mort l´any 1993 creà un personatge que la nostra generació conegué molt bé. Vàrem créixer amb un setmanari satíric que fou editat per primera vegada l’any 1977: El Jueves.

El Jueves amb un format molt similar al desgraciadament famós Charlie Hebdo era i és una revista on es contaven les més diverses historietes, es ridiculitzava l’actualitat i que fou una continuació de revistes malauradament desaparegudes com El Papus o La Codorniz, que segur que els més majors recordau.
Jo record que esperava amb devoció els dimecres que era el dia que sortia El Jueves. De totes les seccions sens dubte una de les més conegudes i per jo de les millors era “Historias de la puta mili“ on el sergent Arensivia amb el seu famós lema “nasío pa matá” protagonitzava les més variades i estranyes aventures.
Creureu que quan vaig anar a fer la mili no hi havia dia en què no pensàs amb aquelles historietes tenint en compte que no poques vegades la realitat superava de molt la ficció.
I ja que xerram de mili em ve al cap una història que segur hagués pogut escriure el bo de n’Ivà.
En aquesta història hi havia “El Malaguita“ que evidentment era de Màlaga i tot un personatge. Amb 18 anys només tenia una dent però això sí, menjava de tot. Era d’un poble petit, d’aquells on el Bon Jesús perdé les sandàlies.

El que anomenam la corema o quaresma són les aproximadament set setmanes que van des del carnaval al dia de Pasqua.

Avui parlar de la corema no té res a veure amb un temps no tan llunyà on s’observaven amb gran rigor dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesús va dejunar en el desert.

Tots els que ja tenim una edat hem viscut aquest temps respectant d’una manera estricta per exemple el no menjar carn, principalment els divendres. Fins i tot record com el Divendres Sant, que era el dia que fèiem les panades, havíem d’esperar que fossin les dotze per poder gaudir d’un plat que pràcticament només es menjava per a Pasqua. Ara de cap a cap d’any hi ha panades i tot el que a un li pugui venir en gana.

Fins i tot, perquè tenguem idea de l’observança estricta de no menjar carn, Alcover senyala que a la pagesia mallorquina les dones escuraven les olles amb gran esment, fent-les ben netes perquè no hi quedàs gens de substància de carn.

En relació a tot aquesta qüestió record que jo era molt petit quan l’amo en Tomeu de can Conet, que vivia aferrat a ca nostra, em contà una anècdota que li va passar a ell quan era un al·lot pucer.

Quan només tenia cinc anys anàrem a viure a la casa que els meus pares havien comprat al carrer Son Francinaina.

No record molt bé qui, com a regal de benvinguda em va regalar una moixa que visqué molts d‘anys i va esser un animal molt estimat per mi.
La qüestió és que era un animal que deien molt fruiter, és a dir, sempre tenia moixets i d’una ventrada en venia una altra i era un no aturar. Si he de dir la veritat vaig regalar moixos a mig Sencelles.
Idò heu de creure que a una ventrada de quatre moixets sortiren uns animals preciosos i com que estaven amb noltros eren de lo més ximples i dòcils, llevat d’un que era la pesta. Ja de petit era més dolent que lo que tiren, s’enfilava per tot, rapinyava, no hi havia manera d’agafar-lo, era com dic, terrible.
Jo ja els havia regalat tots i només em quedava aquesta espècie de tigre en miniatura.
Un bon dia un home que no record molt bé qui era em demanà si em quedava cap moix, clar que sí!, li vaig dir. Però ha de ser ximple, digué. No passeu gens de pena, és bon al·lot com ell mateix, li vaig contestar. D’aquí una setmana el veniu a cercar. I ja tenim el problema armat.