El que anomenam la corema o quaresma són les aproximadament set setmanes que van des del carnaval al dia de Pasqua.
Avui parlar de la corema no té res a veure amb un temps no tan llunyà on s’observaven amb gran rigor dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesús va dejunar en el desert.
Tots els que ja tenim una edat hem viscut aquest temps respectant d’una manera estricta per exemple el no menjar carn, principalment els divendres. Fins i tot record com el Divendres Sant, que era el dia que fèiem les panades, havíem d’esperar que fossin les dotze per poder gaudir d’un plat que pràcticament només es menjava per a Pasqua. Ara de cap a cap d’any hi ha panades i tot el que a un li pugui venir en gana.
Fins i tot, perquè tenguem idea de l’observança estricta de no menjar carn, Alcover senyala que a la pagesia mallorquina les dones escuraven les olles amb gran esment, fent-les ben netes perquè no hi quedàs gens de substància de carn.
En relació a tot aquesta qüestió record que jo era molt petit quan l’amo en Tomeu de can Conet, que vivia aferrat a ca nostra, em contà una anècdota que li va passar a ell quan era un al·lot pucer. 
Per allò de que entengués que no podia menjar carn en temps de corema sa mare li va dir: “Tomeu, ara comença sa corema i no podem menjar sobrassada perquè el dimoni s’hi amaga dedins”.
Ell va quedar pensatiu i durant un parell de dies pujava cada punt a la sala a veure la perxa per entendre allò que sa mare li havia dit.
Assegut davall d’aquella col·lecció de sobrassades intentava esbrinar com punyetes el dimoni li feia aquella jugada d’estar quaranta dies a pa eixut.
Amb això que se li va encendre sa bombilla i tot decidit digué: “Si el dimoni està dins ses sobrassades... ja el trobaré ja!”.
Agafà el trinxet, pujà damunt una cadira i començà per la primera. Xapa de dalt a baix una sobrassada. Res.
Anem a la segona. Res.
I així una darrera l’altra. Fins que arriba a la bufeta i exclama: “Ja te tenc! Ja he trobat aquest maleït dimoni!”
Trinxetada va i la bufeta xapada per mig.
Tot clocpiu baixa i, trinxet amb la mà, va a sa mare i li diu: “Me sentiu mu mare, m’heu enganat! Dins ses sobrassades no hi havia el dimoni”.
Com podeu entendre aquella corema va ser un poc més llarga que els quaranta dies de rigor.
Antoni Vallés Perelló
|
|
