Pere Bergas Llabrés

estiuenca

Vaig ser llençada en una vorera, fora posar-hi esment. Durant uns instants, durant el vol de l’abandó, em vaig precipitar feta una bola. O una cosa per l’estil. Però tan bon punt vaig tocar en terra, escarrufada, vaig perdre la forma esfèrica en un calfred electritzant. I llavors vaig romandre estesa en una no-forma ingràvida i encarcarada que es va anar badant. Per instint, com seguint un atavisme inevitable. Primer, aviat, en un seguit de contraccions irregulars i incontrolables, acompanyades d’uns petets de traca minúscula; després, més espaiadament. Cada plec em va anar desfermant. Ara un; ara l’altre. Ara un; després, al cap d’un poc, o un poc més i tot, l’altre. Amb dramatisme. Un per un, vaig acabar assumint la meva naturalesa estranyament llisa i morta. Meam, morta no ben bé, perquè si no, no us estaria parlant... I viva, diria que tampoc en cap moment. Així que diguem que soc més o menys lluenta... o un tant lliscant... i arrugada. Unes arrugues que, per cert, a hores d’ara i al llarg de tot el meu periple, he anat perdent.

Deixa’t anar de tanta volta. Soc una bossa de plàstic, d’aquestes que comprau mig plenes de patates fregides... o de blat de les Índies? Ni me’n record, de l’ingredient principal... Acompanyat, això sí, d’oli de palma, substàncies aromatitzants, potenciadors del sabor i additius de tota casta... Soc lliscant al tacte, i tant!, sota una pel·lícula d’engrut i pols avui, després de rodolar pel carrer de principis de juliol ençà. I lluenta per dins encara ara, oliosa només en un primer moment. Perquè en haver-se’m menjussat tota la fritura que contenia, vaig ser repudiada. Fora cap mirament. Però lluny d’angoixar-me o de sentir cap nàusea, el buit dins meu ha esdevengut l’oportunitat des d’on començar a existir. Així que la meva condició gentil i feliç m’ha permès de descobrir el món i meravellar-me’n.

I així ascendesc a la regió de les serralades de gel i m’hi perd per a sempre.
F. Kafka

Un momentet. La cap d’estudis acaba una cosa i estarà amb tu tot d’una. Espera al passadís, ok?

Quan ajusta la porta, fa clec i queda tancat defora. Fa fred, fa sol i fa estrany.

N’Ot du el mòbil estret a la mà. El guarda a la butxaca. No li ha fuit, no el pot usar, i s’hi aferra com un nàufrag.

Què ha estat, Ot? Una altra vegada n’Ot. Ahir vaig comunicar-los que se n’anaven a casa tres dies. Pobre al·lot, s’hauria de saber defensar d’aquells caps de fava. Telefonaré als teus pares per això de la sanció... Ell els segueix el joc, el vacil·len, i hi, hi!, ha, ha!, és clar, es pica... Dius que a primera hora te l’han liada, Ot…?

N’Ot és capaç de sentir alhora el que diuen i pensen les persones. Són dues veus superposades, talment un doblatge nefast. No sap com. N’ha après. I desconfia de tothom.

–Hola! Li donam la benvinguda al xat del Servei Lingüístic de … Soc na Nataixa. En què us puc ajudar?

–Bon dia. Soc en Cosme Oliver. Vull registrar una paraula nova.

–Genial! De quina es tracta, Sr. Oliver?

–És “sencellerisme”. I ja tenc la definició llesta per l’estil de com faria un lexicògraf que, d’altra banda, vaja quina ocupació més bella, tan digna i prou higienitzant! I no en diguem ja dels etimòlegs, oh! …Al cas: en sentit extens quedaria així: “element, físic o immaterial, que identifica la personalitat particular dels habitants de Sencelles”. També podria ser d’aquesta altra guisa: “moviment defensor promotor del fet peculiar senceller”. Què me’n diu? Li agrada el compost “defensor promotor”, Nataixa? No em digui que no llueix…

–Ja veniu amb els deures fets! “Sencellerisme”... És un mot gaire reivindicat?

–Ho serà.

–S’usa als mitjans de comunicació o a les xarxes socials?

–Tot és posar-s’hi.

–És un localisme, per tant, entenc?

–Dins l’universal.

–No interessa doncs.

som pagès de segona mà i em sé de cor
la cartografia dels sembrats de creure en tu

Joan Miquel Chacón

«Tenc el meu dimoni fermat allà dedins. Ara fa temps que no es belluga ni em fa l’ullet. Crec que tan sols n’és una carcassa el que en trobaràs. Tanta de sort. La vols fotografiar, també?» L’amo en Rafel em convida a passar. La nostra trobada fins aleshores ha transcorregut entre la conversa mansa de sempre i el silenci tartamut de les meves ràfegues de fotos en accionar la càmera. Ja estàvem avisats que aniria així. La finca al camí de Son Campaner, la guarda d’ovelles, el seu ca, l’ametllerar a punt d’estellar, l’amo en Rafel, la seva franquesa, la transparència i la bondat... Sé que soc capaç de fotografiar-ho tot.

Vaig conèixer l’amo en Rafel en una de tantes eixides meves per foravila a la cerca d’una bona foto. Una orquídia silvestre, un liquen regalimós, una casa esbucada, un tronc entorcillat... En tenc targetes de memòria plenes, de coses com aqueixes. Però la confiança que lentament ens ha anat lligant, com en un festeig lent i ben apamat, m’ha empès a treballar d’una manera diferent amb ell. Respectuosa, tendra, sincera. Dedicar una sessió de fotos exhaustiva, no només a l’amo en Rafel, sinó a tot el seu món, és un deure abans de l’ensulsiada definitiva del nostre camp –per bé que conserv la fe en una inversió descomunal de doblers i planificació, d’amor, coratge i sacrificis per transformar-lo, perquè al final viure’n encara valgui la pena–.L’amo en Rafel és l’individu calcigat per la terra; jo, l’escalivat pel tracte amb adolescents, famílies i estàndards d’aprenentatge. Ell, pagès, precari i essencial; jo, funcionari, pagès de segona mà, mans balbes i desterrat.

M’he interessat, com sempre faig, per com es troben ell i els seus, li he bravejat com de polida mena la finca, fora cap esboldrec ni ullastre que destorbi la solidesa de la paret seca voltant voltant, i he fet quatre joguets a en Truc, que m’ha escomès un parell de pics fins a retre’s als meus peus, amb el pit en terra i el cul amunt, mou-que-mou la coa. I li he donat els molts-d’anys; no fa vuit dies que ha estat la seva onomàstica. Però en lloc d’asseure’ns com solem fer a la clastra en unes cadires d’aquelles plegadisses de platja, li he demanat que segui en una de les soques dels ametllers que ha serrat. Ens enrevolten rabasses, més troncs, estelles i branques, llenya que servirà per escalfar-se en l’hivern, el bestiar necessàriament sacrificat davant l’avanç implacable de la xilella. Pens en tots els ametllers que he hagut de coronar –i finalment tomar– a ca nostra; pens en els meus pares i en tots els nostres avantpassats.

La paraula inesperada, la paraula distreta, sol ser aquella que acut a nosaltres quan no estam preocupats, mentre la nostra atenció bada. I conté la mesura que cercàvem. És la recompensa al temps que hem esmerçat per descobrir-la i no ens n’hem sortit. Sembla una broma, però és la prova fefaent que la imaginació no té aturall i que sempre treballa al nostre favor. Si pensam bé. Si no ens negam en un tassó d’aigua. Si no ens deixam arrossegar per discursos simplistes d’uns senyorots privilegiats i irresponsables que fan anar motoserres… Però ja em desvii del tema.

M’arribà un anònim. Deia així: «SUPLICA UN LLOC ON LA PARAULA VOL DONAR-SE INESPERADA I DISTRETA». I punt. D’entrada no suposava cap amenaça, com veis, però em va angoixar i excitar a parts iguals. Hauríeu de rebre’n de tant en tant per entendre-ho...

Les paraules de l’anònim –impreses unes sobre paper blanc; d’altres, amb les lletres blanques, sobre fons negre– estaven retallades i aferrades –amb certa descurança intencionada, sense dubte– en una cartolineta de quinze centímetres per onze, de color ocre, a manera de poema de versos truncats, amb un acabat de purpurina que el desarmava de qualsevol mala intenció.

Però no vaig abaixar la guàrdia. M’hauria agradat extreure les empremtes digitals que de ben segur envolupaven la targeta, però la gent comuna com jo no sap com fer-ho. Així que vaig cercar a internet aquella sentència misteriosa o quelcom que em donàs llum, però no en vaig treure aguller. I ja em vaig despistar i em vaig passar tot l’horabaixa capbussat en una antologia de poetes òrfics catalans –Riba, Vinyoli, Bartra, Espriu, Palau i Fabre...–, amb l’orella parada per si cap d’ells em revelava la paraula. Això era en dilluns i no veia necessari denunciar res. O no encara.

amb els ulls érem rudes

i amb les mans inexperts

Joan Tomàs Martínez Grimalt, dins Fosca negra

Soc n’Emei. Soc la tercera de bord, l’especialista en micologia a la missió espacial Demèter V… I creguin-s’ho: el que estic veient està passant.

El senyal de ràdio sí que arriba a la base, però no n’he obtingut cap resposta. Aquesta és la cinquena retransmissió que faig. És la cinquena vegada que envii les meves coordenades per morse perquè l’aplicació de geolocalització es troba inoperativa. I per cinquena remaleïda vegada reportaré el que està succeint davant mi, sobre la superfície marciana. Si en l’enregistrament escolten alguna melodia de fons, són els meus auriculars. Senten Holiday dels Green day.

Fa deu hores que he sortit del centre d’operacions seguint l’SOS de l’altre especialista, n’L. Over, Lancelot Over. Hi havia una tempesta de magnitud 8 prevista en tres o quatre hores, és ver, que com sol passar, deixa l’assentament incomunicat dos o tres dies. I a això, cal afegir-hi els problemes amb l’emmagatzematge d’energia que arrossegam… Però, oh déu meu!, ho vull dir, estim aquest home i no podia quedar-me amb els braços creuats. He desobeït l’ordre de no moure’m de la comandant i me n’he enduit el tot terreny. De ben segur que tot d’una ha redactat un informe posant-me a parir. Me’n té ganes, la mal follada...