
Em cremaven els pulmons i ja feia una estona que no sentia els batecs del cor. El meu estat d’excitació era tan alt, la meva desesperació tan fonda, que no era capaç de notar el repiqueig sord i trepidant a dins el pit. Vaig començar a mossegar l’aire, amb l’esperança d’enviar-me una mica més d’oxigen, una mica més, per arribar una mica més lluny encara. Literalment rosegava aire, obrint molt la boca, quasi desencaixant-la, mastegant amb les dents, les genives i la llengua seques. No podria aguantar aquell ritme de cursa gaire més, em coneixia prou. Corria a tot quant podia, però sense cap estratègia. Fugia tan sols. Escapar ho era tot. I vaig aturar de sobte, inconscient d’en quin moment ho havia decidit, poc abans de sortir del darrer revolt d’aquell camí voltat d’alzines i ullastres, fosc com un túnel, per enfilar la recta a cel obert. Treia el fetge per la boca. El vol entre una gambada i l’altra era de cada vegada menor. Si el meu cervell encenia totes les alarmes perquè no em podia permetre afluixar, el meu cos agraïa que abandonàs. Un tremolor incontrolable em feia les passes menys decidides, més imprecises, com si els peus volguessin arrossegar-se en la grava. Estava exhausta, sensació familiar els darrers quilòmetres d’una marató, però no quinze minuts després d’haver començat una eixida habitual d’entrenament. Tota sola com sempre en una cursa, aleshores em sentia desemparada. Per acabar-ho d’adobar, davant mi, tres cans m’esguardaven al final, enmig del camí, a tres-cents metres. No m’inspiraven gens de confiança. Els enreixats de damunt les parets de banda i banda eren massa alts per provar de fugir camp a través. Vaig continuar avançant. Si havia de sortejar-los, pensava, havia de recuperar-me una mica per assajar una fuita final a la desesperada.