Res del que succeeix no s'oblida,

encara que tu no te'n recordis.

El viatge de Chihiro

Quan n’H. va començar a llegir aquell comiat, va entendre que lluny volia dir enlloc. O senzillament, desaparició.

Malgrat la gravetat de l’escrit, n’H. somrigué imaginant en Daniel disculpant-se per haver triat un inici tan tòpic, tot i la seva bona traça com a redactor, conscient de clixés i llocs comuns: «En llegir aquestes línies, jo ja seré ben lluny –per dir-ho en uns termes decorosos i suportables–. Tan lluny, que no sé si en tornaré mai».

A partir d’aquí, hi exposava una digressió complexa sobre el temps i l’espai, la llum i la fosca, que n’H. no provà de rellegir. Tan sols retengué la idea que la mort i el sexe aparegueren al nostre planeta molt després del miracle de la vida, però que en Daniel i d’altres com ell, els «singulars» –tal com l’opinió pública els anomenava–, en quedaven al marge.

S’havia pres el seu temps per confeccionar la carta, en Daniel. Eren cinc folis escrits a doble cara, amb marges generosos i aire suficient entre línies. I hi desplegava el seu tarannà incorregible planificador i primmirat: havia usat un paper d’una certa gruixa, color sèpia –i no un foli pàl·lid i anodí–, per fer-hi discórrer el traç precís i blau –executat amb elegància– d’una cal·ligrafia punxeguda i relligada, menuda i clara.

En Daniel va trobar la manera de cloure aquell primer paràgraf –sobre el temps i la llum– amb una cita de Margarit: «Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida.» Era un cop baix. Eren els versos gravats a la làpida d’algú a qui n’H. estimà molt. Molt. Després de romandre una estona dempeus tots dos tot sols davant la tomba, de desar-hi un ram de roses vermelles, d’ajustar-se bé la bufanda i la caputxa, i de moure lleument els llavis per provar de dir unes paraules a manera d’oració, n’H. l’havia abraçat com a un igual. Fou la primera vegada. Amb la carta a les mans, n’H. alçà la mirada per despenjar-la sobre el ball distret de la cortina endret de la vidriera entreoberta.

Un sacseig de la buguenvíl·lea del fons de la terrassa –una ràfega d'aire, un calfred, un recel lleuger– retornà l’atenció de n’H. a la lectura. En els següents fulls en Daniel repassava l’inici de la relació. N’H. havia contractat en Daniel perquè posàs ordre a la seva vida després de passar una temporada a l’infern –a la carta s’evitava de concretar gaire sobre el seu daltabaix emocional, però sens dubte estava relacionat amb la persona difunta esmentada més amunt–. Després de seleccionar-lo d'entre diversos aspirants, dissenyat cadascun per intel·ligència artificial –a imatge i semblança dels seus desitjos, és clar–, en Daniel esdevingué el seu acompanyant, assistent domèstic, xofer, assessor d’imatge i consultor financer.

Però fou l’opció de preparador físic, la més exitosa per a la parella. En Daniel s’esplaià per explicar com de satisfet se sentí en veure la progressió de n’H. al cap d’un mes d’entrenament, en particular a les sessions d’AMRAP, un acrònim anglès que traduïa el compromís adquirit portat fins al màxim: esforçar-se fins al límit en un temps concret, de manera repetida i defallint irremeiablement.

N’H. posà múscul davant la vida: l’alegria li bategava al pit, el cos li responia amb intel·ligència i la ment saltava àgilment part damunt dels niguls negres que tanmateix no tenien solució. En Daniel, sotmetent n’H. a una rutina nova de pensament i d’activitat, lliurement acceptada i adquirida amb esforç, havia transformat un ésser humà en algú nou.

En Daniel, concebut acoblant diferents aliatges i menes de peces –d’acer, de vidre, de plàstic, de terres rares–, i a qui havien insuflat tota mena de coneixements, va experimentar la creació. No havia previst que el lliure albir de n’H. provocàs en ell, Daniel, tanta satisfacció. Sentir el foc de la vida a les mans li trastocà la seva existència. «Cap dels algoritmes que em configuren el pensament, a tothora actualitzat i en trànsit de dades constant amb un servidor infinit, no podia endevinar l’admiració que hom sent vers allò que s’estima»... En altres paraules: en Daniel s’havia enamorat de n’H.

Alguna cosa es degué desvetllar en l’ànim de n’H. Segurament, perquè si no, no hauria convertit en Daniel en el seu amant i confident, tal com es desprèn de les intimitats que s'exposen tot seguit a la carta –i que per respecte a la privacitat, i per no ruboritzar ningú, no es reprodueixen en el relat present–. Prou significatiu és que hi compartís les visites al cementiri, que tanmateix anaren espaiant-se i diluint-se entre l’inici d’un desembre i la següent pascor.

N’H. s’aixecà fins a la cuina per servir-se un tassó d’aigua amb gel. Sentia repicar les campanes –segons creença antiga, la hissada de na Fideua era bon moment per sembrar julivert i untar d'oli l’ull de les figues perquè madurassin més aviat–. Per una autoregulació del sistema, aliena a la programació humana, la nova generació d’humanoides experimentava l’amor, la compassió i el pas del temps, sense trair aquell vell principi de no-agressió a la humanitat. En Daniel n'era un. Se’ls anomenava androides «singulars».

Després del primer glop llarg, se sentí el canó del coll ben fresc. «Així d’orgullosos ens estimàvem. No feia falta anar amb la mà agafada ni de bracet. Se’ns veia d’una hora lluny». Cita en Daniel, agraït, que n’H. no volgués dissimular mai els seus sentiments quan més d’una vegada els increparen, atiats els ànims contraris a les relacions entre l’home i el robot. Era la veu de l’Enemic de sempre, el que protegeix el Bé i extermina el que no s’ha d’estimar. Xuclant el glaçó, el trencà i el fongué mentre el mastegava.

L’inici del final, recordava en Daniel, fou la lesió. Una prestatgeria del gimnàs es desprengué i una pila de peses esclafà la mà esquerra d’en Daniel. Allò li despullà, entre retxades i petits bonys, la seva realitat màquina. N’H. contemplà aquella ferida que no sagnava. Incomprensió, desconcert i mudesa al rostre de n’H. –com afectat de sobte de prosopagnòsia–, fins i tot una certa dosi d’oi, s’encreuaren en la carussa resultant.

Així descriu en Daniel el comportament de l'ésser estimat: «s’esforçava per demostrar-me afecte com fins aleshores, però no me’n venia més que bona atenció». Algú esdevengut un estrany de sobte. El cíborg sofreix en explicar quantes vegades abordaren la qüestió, però el resultat era sempre el mateix: els raonaments de n’H., volent calmar-lo o fent-li sentir el que volia, s’extraviaven en una vall inquietant d’excuses.

Quan n’H. l’abandonà per altres relacions, en Daniel no suportà continuar al seu costat com un mer acompanyant. Ell mateix implementà amb el fabricant el tràmit de satisfacció i de devolució de l’autòmat. I s’autodesmuntà, de manera que desà cadascun dels membres en diferents estoigs i fundes ben precintades, encara que dels darrers ressorts més delicats i preciosos, se’n va encarregar el servei tècnic en recollir-lo.

«La vida és repetició. Viu-la com un AMRAP, cada cop amb major consciència i profunditat, cada pic més vell i més exhaust. L'originalitat no és més que l'oblit d'algun retorn. I el dret a l'oblit, tanmateix una mentida. Deu ser vera, per a vosaltres, que res del que succeeix no s'oblida, encara que no us en recordeu? Jo tornaré a existir, tantes vegades com calgui, sense cap temor ni esgotament. Perquè el que jo visqui, serà desat sempre sota un pany quàntic. Com el teu record, que roman en mi». I amb aquest final, en Daniel es féu un lloc a la vida de n’H., amable per a sempre.

Pere Bergas Llabrés