«Tots units en el fracàs sinistre d’un sistema social sencer

que produeix una raça de gladiadors entrenats per tenir, posseir, destruir»

Pier Paolo Pasolini (extret de l’entrevista «Tots estam en perill»)

 Foto: GEORGID (pixabay)  

En una cotxeria, dues taules llargueres amb hule, a vessar d’accessoris de papereria i altres estris. Llapis, tisores, cartolines, pintura escolar de colors diversos, cinta adhesiva, tela de pelfa, fil de niló, pinzells, regles, filferro, pistoles per aplicar cola termofusible, cola de fuster. Diaris en terra. Tres estufes repartides pel local. I més coses. Hi fa una olor densa, massa dolça, massa fresca, de butà i d’adhesiu líquid. Al fons, al cap d’una de les taules, dues dones forren de paper encolat unes bufetes inflades. Vendran a ser cascs d’astronauta en haver-se eixugat. Fan via.

Més cap aquí, un estol de mares xerren animadament. Dibuixen, retallen, enganxen; escampen pintura sobre mitges esferes de porexpan perquè esdevenguin planetes llustrosos i llampants; fan tires amb paper de cel·lofana vermell i groc que simularan el foc que allibera el coet de la carrossa; enfilen boles de suro en unes varetes flexibles que encara no saben com fermaran en unes diademes. Els homes enramellen el remolc defora. Els nins corren i criden, planegen estratègies, refan aliances, reclamen sa mare quan tenen gana, tenen set, tenen calor, tenen fred.

En primer terme, n’Ester i na Victòria conversen. Parlen petit. Donen unes quantes passades de gris a unes planxes de cartó. Cerquen aconseguir un efecte metal·litzat. S’escalfen devora una estufa. Na Victòria, mig divertida, mig incrèdula, li demana a n’Ester:

–Vols dir que no ens cridaran, als pares?

–No. En Guillem ha dit que dilluns parlaran amb ells i després ja veuran si ens convoquen a una tutoria a tots, mares i pares –respon n’Ester, amb un gest de mans indicatiu de vaguetat.

–Els deixen comandar massa, als nins. Es fa el que el mestre diu, i punt.

–Dona, jo trob que la classe ho va fer molt bé. Es varen organitzar i varen avisar que si no els escoltaven, es plantaven i no farien res.

–Mans creuades damunt la taula tot lo dia! Quina gràcia! –se’n riu na Victòria, emetent un lleu xiscle.

–I saps qui ho va proposar? Idò la meva, au! La revolucionària! –aixecant de bromes, n’Ester, el puny.

–Na Cristina!?

–Talment son pare i sa mare, eh? Jo que no me moc ni per...

–I només va a cinquè! …Què demanen, però?

–Poder seguir jugant a futbol durant l’esplai. Com que han sentit que volen alçar la clastra del pati per engrandir la zona d’enjardinat i el parc, i afegir-hi taules per berenar i seients per crear racons de l’amistat, ella i els seus no consenten deixar-hi de jugar a futbol.

–Bé, que hi juguin l’horabaixa. No hi juga ella, en un equip?

–És el que li deim. Però no en pot donar passada... Mira, jo també crec que els professors no ho estan pensant bé.

–Trobes, Ester? Jo en rebia moltes, de pilotades, quan era nina durant els recreos! En Lluïset meu, de vegades em diu que els grans...

–S’ha de vigilar, sí... Però tu pensa, aquesta jugadora del Barça, na... na... ara no sé què nom, ho va dir: si a ella li haguessin prohibit jugar a futbol durant el pati, hauria estat qui és?

–Idò que establesquin uns torns. Els dilluns, jocs populars, qui hi vulgui jugar; dimarts, vòlei; dimecres, futbol, i així...

–Supòs que en Guillem i la directora aniran per aquí...

–Ester, i què fan ara allà tots arremolinats?

–Ah! És na Cristina, que els mostra el seu kukeri.

–El què? –demana na Victòria amb una carussa de no haver-la entesa gens.

–Du aquesta curolla. Nosaltres no li hem amagat mai que és adoptada. De fet, si ella ho vol, un dia podrem visitar d’allà on ve, a Bulgària. Però que no sabem qui és son pare; sa mare, res, la pobra… i els parents que li quedaven, emigraren –i continua, n’Ester, adonant-se que s’està enrotllant–. I bé, cercant per internet, tota soleta ha descobert que al seu poble d’allà, la gent es vesteix de kukeri, una mena de carnaval. Es creu que espanten els mals esperits, aquests kukeri.

–El dimoni cucarell!

–No hi havia pensat, kukeri cucarell; deu venir d’allà mateix... I tothom va disfressat de bubota, de kukeri!; no sé com explicar-ho... Cerca imatges per la xarxa, meam... I res, ella n’ha vist un, cobert de pèl, que l’ha entusiasmada, i ara es fabrica el seu kukeri. Anirà amb la cara pintada de negre, però serà com un ieti, tot blanquinós, banyut, amb el cap acabat en punta.

–I vol sortir així per les carrosses?

–No! A finals de febrer, el dia de l’ofrena floral!

–Però tots van de pageset!

–No t’ho dic jo, que és de pinyol vermell? Que ja ha anat de pagesa molts d’anys i que per honorar el monument com fa tothom, ella serà més autèntica amb el vestit típic del seu poble.

–El rector pensarà que en fa befa... Serà un escàndol! –afirma na Victòria animada.

–Idò n’està alabat! Són corda i poal. Ella li ha dit que si algú es regira, és que aquesta persona està avorrida de la vida. El rector ha rigut. Diu que no ha tengut una escolaneta millor. I vol fer la comunió també…

–La teva Cristina farà la comunió!?

–Te’n saps avenir, Victòria? Els padrins ballen d’un peu! ...Pensa, amb això del kukeri, els ha embolicat tots quatre: el meu sogre li està cercant unes esquelles que ha de dur fermades damunt el cul, les padrines li cusen munyocs de pèl sintètic en un mono negre, i mon pare està mirant d’aferrar unes banyes retorçades de xot a la cuculla del vestit de carepulla...

–Quin remenat, Ester, que du la teva filla! Quin coratge, sortir tota sola el dia de l’ofrena…

–Ca! Ja ha convençut n’Àgueda i tres amiguets més perquè es vesteixin amb ella!

–I les seves mares?

–A mort amb na Cristina! Si ho diu ella, cent per cent de suport! Després d’allò...

–Ostres! Com ha acabat? Va ser molt lleig que la insultassin, titona...

–Va estar uns dies cap piu, però ara la veig molt més serena. I més gran. De cada vegada té més clar què vol, i no té cap por.

–I vosaltres, com estau?

–En Bernat i jo? Volem que sigui qui vulgui ser, i que sigui feliç. No passam pena per ella. Passam pena pel que li puguin fer o dir el dia de demà.

–Com qualssevol pares.

–Però na Cristina no és una nina qualsevol. O sí. Bé, ja m’entens, Victòria.

–Hi ha nins dolents. De vegades és com si visquéssim en un circ, com els de Roma, on tots som gladiadors entrenats per tenir i destruir. Però no ens atrevim a demanar-nos per què feim mal als altres. D’humanitat en queda ben poca. Què ensenyam als nostres fills? De què parlam? Com els parlam quan hi parlam? De gent bona, Ester, ja no n’hi ha.

–No vull ser tan... A mi em fan por els grans. Els que actuam des d’una posició que no deixa fer als altres. Ni fer, ni ser. Aquesta sí que no és gent de bé.

–Tots estam en perill.

–Ens toca esperar i veure què feim en aquesta espera…

Queden en silenci. Cavil·len. Una nina fa una estona que les mira d’un tros lluny. Mastega un cantó de pa amb sobrassada. En adonar-se que n’Ester i na Victòria també l’observen, se’n va corrents amb la resta d’infants.

–Seran uns anys interessants, els d’institut, per a na Cristina… –diu n’Ester, com alliberant un pensament en veu alta.

–Li passaran coses bones i no tan bones, com a tothom… I no t’atabalis per allò que segurament ni pas-sa-rà! –intenta confortar-la na Victòria, sacsant-li les espatlles amistosament.

–Sí, ja ho sé. Confii en ella …Hi ha dies que vol que li digui Hristo, «en Hristo». Que és «Cristina», pero en nin, dit en búlgar. Jo li dic que ho pensi...

–Tu saps que hi havia un jugador blaugrana dels noranta que nomia Hristo…?

–I tant, n’Stòtxkov! El 8! El dorsal preferit de na Cristina! I no t’ho perdis: el llinatge familiar de na Cristina era precisament «Stòtxkov». Veuràs quan ho sàpiga…

–La kukeri Stòtxkov!

Pere Bergas Llabrés