Amb la barra descansant sobre el canó, na Bàrbara, dempeus, menuda i rabassuda com era, es mig vinclava per palpar amb la mà esquerra el gallet de l’escopeta. Mentre amb l’altra mantenia l’arma dreta, estrenyent la culata entre els dos peuerrins, resultava estranyament còmic veure-la cercar el mecanisme detonador amb aquella maneta inflada de nina petita. En trobar-lo, l’accionà amb el dit gros.

Tanmateix na Guida sabia que no s’hi hauria d’haver entregat sola. Que almenys hauria d’haver avisat qualque companya o fins i tot d’haver-s’hi fet acompanyar d’un agent de la policia. Però fou una visita no premeditada. Era divendres i des de la setmana anterior cap dels fills de na Bàrbara no havia acudit a escola. Na Guida havia telefonat a ca seva despús-ahir, i ahir, però res de res. I la de serveis socials justament estava de baixa i no volia encalçar ningú a través d’un telèfon que acabava repicant fins a l’extenuació en un despatx sord i a Liorna.

Va voler treure el gat del sac. En ser a la carretera de Sineu, en lloc de tornar a casa, na Guida voltà cap al camí de la Rajola o de Cas Cabo –a un dels dos–, decidida a veure na Bàrbara. Amb l’excusa de què? Una mestra no fa aquestes coses, es deia a si mateixa. O sí. S’hi presentaria fingint que l’havien convidada a un dinar a foravila i no hi trobava... S’aturà enmig del camí. Però què estava fent? Els ocres ardents i la verdor llustrosa d’aquell paratge, reblat pel blau intens i sòlid del cel, eren un bon senyal. Però no veia ningú per aquell redol en aquelles hores de migdia. I a més, tenia fam. Unes bones magranes brillants guaitaven i tapaven un senyal de 40.

Deixà el cotxe al portell. No hi gosà entrar a la finca, tot i la barrera oberta de pinte en ample. En Carlos, el marit de na Bàrbara, era un home curiós. Estrany. No plàcid de tractar. Tenia uns modals exquisits, un gest amable sempre... però aquell parlar greu i mesurat, les ulleres de sol posades a tota hora, el bigoti prim tenyit... Les mestres se’n fotien d’ençà que descobriren el contingut que penjava a les xarxes socials. Hi publicava vídeos amb títols de la mena «El postureo de tu fe, son memes para el diablo», oficiava misses estrambòtiques i administrava sagraments en continu. I no eren quatre gats els que el seguien i li feien donacions. Alguns asseguraven que en Carlos havia armat sarau a l’institut on anaven les seves filles grans si s’hi havien impartit tallers de sexualitat o d’identitat de gènere, i que fins i tot havia rebentat actes avortistes a Ciutat. Com un telepredicador exaltat, abillat amb un ponxo acolorit sobre uns fons extravagants i kitschs –podien ser tant l’estampa d’una sèrie de cors-de-jesús a l’estil Warhol, com un fotomuntatge del rostre de Karol Wojtyla sobre la creu de Cuelgamuros–, darrerament llançava tota casta d’invectives i proclames jaculatòries davant l’actualitat política.

Na Guida caminà ben bé tres-cents metres fins a les cases per un camí de grava que discorria aferrat a una paret de pedra seca. No feia ni gota d’airet. Solament se sentia la piuladissa dels ocells i el seu propi trepig. Tot al llarg de la seva dreta, la finca era un ermasset amb qualque garrofer i quatre ullastres i pins mal comptats. Però si estenia la vista, sí que hi havia terra cultivable, ocupada per un sementer d’ametllers, coronats gairebé tots. Les cases romanien amagades rere una filera de xiprers, al fons de tot, i eren el resultat de diferents ampliacions executades sense gràcia, d’un color beix embrutit pel temps i la humitat.

S’esperava trobar gent per defora. Hi vivien en comuna, una vintena de persones, entre infants, adolescents i quatre adults. La majoria dones. De fet, en Carlos era l’únic mascle adult. Tot i que na Bàrbara no era la mare de totes les criatures, exercia com a tal quan les menava a escola. L’estima que na Guida sentia per na Bàrbara venia d’un dia en què se la trobà deambulant sense esma pels voltants del col·legi, un tant confusa, dos anys enrere. Era a finals de juny, quan no hi ha nins i el sol ja pitja. Què hi feia, així, allà? La insistència de na Guida perquè menjassin plegades desarmà les evasives de na Bàrbara, i acabaren no només compartint el dinar, sinó també rialles, receptes de cuina i maldecaps i assumpcions que es toquen fer en fregar la cinquantena. Així, na Guida s’assabentà que na Bàrbara havia estat infermera, però que ho deixà tot per seguir en Carlos. I fou aleshores que na Bàrbara es posà a plorar, com una resclosa que s’obre de cop. Un plor llarg, fondo, molt de temps covat, a moments silenciós, en d’altres, sorollós com un bram d’ase. Però no volgué explicar res, la dona. Segurament ella mateixa fou la primera sorpresa. I na Guida, amb tot el tacte del món, l’acompanyà i la dugué a casa.

De sobte l’envestí una olor de menjar socorrat. I se sentia una veu parlant fort i clar, que inconfusiblement provenia d’un televisor a tot volum. Amb dues gambades i saludant amb un crit, es plantà davant l’entrada, sota la porxada. Empenyé la porta sense pensar-s’ho i s’endinsà per un passadís embullat de fum cap a una sala d’estar en penombra, que travessà seguint la sentor cada vegada més intensa d’algun despropòsit culinari. Perquè, efectivament, el fum brollava d’una olla al foc amb xocolata recremada. Va apagar el fogó, va obrir els vidres de la cuina, i va tornar a la sala per sol·licitar la presència d’algun dels estadants. Mentre cercava el comandament per abaixar la sintonia d’un anunci que retronava com mil dimonis, s’espantà en advertir la presència d’algú assegut a la butaca. Era en Carlos, endormissat, lligat de mans i peus, amb els ulls mig badats. Provà de despertar-lo, però no dormia. Tampoc no estava despert. Va sentir un calfred molt endins al ventre. Però no, respirava. Estava sedat

Na Guida obrí la persiana per ventilar la sala. No recordava l’home tan gras. Presentava blaus a la cara i clapes sense cabells, i per mostatxet no li quedava res més que un remolí de pèls grisencs. Al seu voltant tot eren bosses de plàstic plenes de paper, roba i envasos, per en terra, damunt la taula i les cadires, i se n’acaramullaven en un racó fins a mitjan paret. I restes de menjar pertot, sobretot tasses amb culs de xocolata resseca. Als peus d’en Carlos, un poal de fems de gallina i un embut dedins. Al moment que començava el telenotícies, na Bàrbara entrava, amb cara de fuita. Es regiraren en veure’s.

–Se’t cremava la xocolata. He vist fum i he aturat el foc –amb tota la naturalitat possible, na Guida.

–Oh, tros de banc, Carlos! No t’he dit que remenassis l’olla, betzol? –i li clavà un mastegot amb el puny estret damunt el cap.

L’home d’embalum no es va immutar. Na Bàrbara dirigí la vista al televisor, i hi va fer mirar na Guida. S’informava dels aldarulls de la nit anterior a Madrid. Corregudes, passamuntanyes foscos, flaixos blau-i-vermells de la policia, consignes agressives.

–Es, Carlos! I són dels teus, aquests! –i dirigint-se a na Guida– Què et pareix, en Carlos? Ara em diu que només vol menjar xocolata... És llépol com les serps!

–Bàrbara, i els nins? I les altres?

Na Bàrbara es va limitar a acotar-se per agafar una cosa semblant a una granera. A la fi va respondre:

–He marxat tothom. Han partit, a ca unes ties… Surt.

Defora a la terrassa, na Guida va veure que na Bàrbara sostenia una escopeta.

–Quan tu i jo ens vàrem conèixer, feia tres dies que en Carlos m’havia engegat. M’havia portat malament. No tenia a on anar i quasi vaig caure morta. Quan ens castigava, a les grans, jo no sé què hi feia aquí, amb els altres. I ho ha fet moltes vegades. Però s’ha acabat. L’engreixaré fins que rebenti. A força de xocolata, i merda de gallina, per repoblar la microbiota d’aquest porc... Ah! No provis d’aturar-me, o jo...

I es col·locà l’escopeta a la sotabarba i premé el gallet. Si hagués estat carregada, una balinada no li hauria rebentat el cap de cap manera; la llengua, potser sí.

–Vine. Encara m’ajudaràs a fer una coca de torró. Necessitam un quilo d’ametlla, vuit-cents grams de sucre, canyella, un tassó d’aigua i neules. Jo ratllaré una llimona i tu sucaràs una taronja.

Pere Bergas Llabrés