En Xiroi
«Sembla un ullet amb una parpella que el clou i oculta la nineta. Aquesta mena de parpella va repuntada per un riuet de pestanyes a banda i banda, al llarg del plec, des del llagrimer fins a l’altra comissura. Amb un sacseig, aquest plec s’allarga i s’esquinça com una riallada de Satanàs. Perquè els pelets són gotetes de sang, i en comptes de parpella, és un tros de pell que es bada i que s’enganxa sobre el que pareix l’ull, com amb una frontissa. És la ferida de la llançada de Longí que es destrava perquè en brolli sang i aigua. Jo no sé si el foc del Fill de l’Home es va perdre dins un calze fantasma, o si l’aigua que en regalimà prengué la forma del fang al peu de la creu... No ho sé. A mi, és la llaga el que m’embruta la vista. Me l’embruta de vida. Perquè vull guaitar-hi, enfonyar-m’hi, aferrar-me amb aquestes mans meves d’amor al misteri de la carn de Crist, fins assolir una cambreta que hi ha entorn del coret. I mentre contempl el Sagrat Espinat com una llar de foc sempre encesa, colgar-me amb l’Espòs al nostre tàlem de fusta de sàndal entre llençols de carícies de gessamí, coixins de vellut i vànoves de cotó. Despullada de misèries de mortal, en pèl i entorcillada al Cos que em respecta, assaborir la mel a la llengua de l’Amat… I jo, senzillament passar a nòmer Amiga. Però la lletjor és germana de la tristor, i molt aviat els cucs i la soledat poden marcir l’infinit, perquè la nafra ha esdevengut uns llavis que tartamudegen al ritme del perboc que no s’estronca de sang i de més aigua, de pell i de carn, d’ossos i de fum que escalda, fins que es buida perquè hi regni la mort. És un avenc; un fondal fart d’escorxadors que fan un cim d’aire que put. De vegades, la vida té mala ferida. De vegades és… Lletja.»
Va badar uns ulls com unes taronges, quieta tot ella fora bategar cap múscul. En veure-la així, n’Agustí abandonà el retrat a l’oli que elaborava i prengué els estris de dibuix com un llamp. Amb les mans que li tremolaven, el llapisset tramà unes corbes. A força de passar-hi, les engreixà i les matisà –aquí més fosques, sullà com de cendra–, i ell es calmà, veient una vegada més com doblegava l’art pictòric al seu antull. En aquells fulls esgrogueïts i gruixats, ombrejant quatre burots que imitaven la vida, el retratista havia donat forma, volum i brillantor a dos ulls d’una vivesa corprenedora perquè donassin fe de la fondària d’una ànima. Neta.
Uns moments abans, el rector havia sortit al patiet del convent sense esperar que la mare superiora acabàs el seu personalíssim relat de la Passió, pres d’una calrada sobtada, fortament impressionat per l’escena de la cambreta i l’Espòs. Tot eixugant-se amb un mocador les perles de suor del front, es va veure perseguit per una de les germanes de la congregació, amb passetes curtes, no menys contorbada per la mateixa visió, amb l’excusa de treure un poalet d’aigua per refrescar el retratista, el comte i el rector. Per la seva banda, des del cadirot, el comte encara imaginava com l’Espòs i l’Amiga es devien besar, ajaçats i abraçats amb deler, amb una rialleta que li estrafeia el rostre, tot rememorant el darrer cop que s’havia colgat amb algú. Com si tengués febre, repassava amb frisança aquella mateixa carn ardent, de pit graciós i natges suculents on havia enfonsat els dits amb delit. Però no es volia abandonar a la lascívia i tossí per interrompre el que succeïa en la seva pròpia cambra d’amor. Se n’allunyà, aprofitant per col·locar-se l’entrecuix quan canviava de postura, mentre es fixava en aquella anciana emergint de qui sap quin tràngol intern. ¿Podia ser mai que aquella donassa, ja dins la setantena, ben bé deu anys major que ell, pogués ser abordada pel desig de la carn...? Com si una llengua de foc li llepàs la closca, se sentia arborat per una escalfor sobtada. Un raig de sol incidia de ple al seu cap. Era l’esperança qui el regava amb un pensament nou. Radical.
La vestal acabà de tornar en si. Mentre havia quedat segrestada per una d’aquelles visions que tan sovint l’assaltaven, el desconegut que havia vengut de Ciutat acompanyant el rector En Molines i el de Can Formiguera, havia aprofitat per retratar-la. Se sentia enganyada. Ella no volia que la pintassin ja que, allí dibuixada, una part de la seva ànima podia desprendre’s i romandre impresa al llenç per a sempre. I ella no vol transitar al Regne incompleta. Li aclucà un ullet al pintor i es retirà a la cuina. Quan retornava d’un èxtasi se sentia confusa. Desvalguda.
Just de sentir el raig d’aigua que omple el tassó, la monja es refà. Els primers dos glops se’ls envia; el darrer se l’estotja, el glopeja, i se l’empassa finalment canó avall. Sent frescor damunt la llengua, com si mastegàs un brotet de l’alfabeguera que verdeja al corral. La nafra que ha contemplat –li ha revengut després de tants d’anys– no és altra que la d’en Xiroi, un moixet que va guarir fa molt per caritat. Tot d’una que se n’ha temut, ha tallat la visió. Quan acollí en Xiroi, tenia un forat al front. Ella tornava de Binissalem i l’havia aplegada un bon ruixat que ningú no s’esperava. Sort del capell d’ala ampla, que no es banyà gens. En entrar al poble, desà el mocador gros dins la senalla, remull, i en tragué unes espardenyes per canviar-se les velles, esfilagarsades per l’aigua. «Les apedaçaré per a na Puceta, que sempre va descalça…» En veure-la passar eixuta de dalt a baix, alguns no se’n sabien avenir, com si l’aigua ni l’hagués tocada… Feia l’estiuet de Sant Miquel i el moix s’assolellava endret d’un portal. De lluny, na Francina-Aina el va reconèixer. Duia un forat lleig al front, fet d’una garrotada, d’una pedrada… Una forat gros com una nou. Just va ser a temps de veure com una puntada de peu l’enviava enmig del carrer, i que d’allà mateix d’on el foragitaven, llançaven un raig d’aigua femada que li queia de ple. Humiliat.
En Xiroi es va deixar curar, embolicat en uns llençols plens de sets. Cada dos dies ella aplicava a la ferida un ungüent de llevamà i espígol, i el divendres resava tres avemaries perquè fes més efecte, cosa que havia après de qualque jaia Xaloc-Bigalot… Semblava que tengués cara d’emprenyat tot lo dia; era per mor de la pellerofa a l’entrecella, com una bola de pèl despresa de la ferida, que li aclucava un ull més que l’altre. En una setmana agafà llustre i un poc de cosset, però miolava escanyat. O no en sabia. Encara que la coa, plena de nusos, ja no va recobrar mai més la majestuositat, es veia que podria haver arribat a ser un moixarro elegant, de pèl llarg i blanc, amb l’esquena clapada. Negra.
–Agustinet, rei, no m’has agafat el costat bo –li enflocà la monja Xiroia.
–Sor Francina-Aina, jo… –s’entrebancà el pintor Agustí.
–No res, tornem-hi –li deia tot retornant a la sala– …Saps què són els alicorns? Jo vaig tenir un moixet alicorn. Però li havien arrabassat la banyeta. Entorcillada.
Pere Bergas Llabrés