Foto Aina Herrera

—Ha estat femella!

Ho va dir davant tothom. Ho digué l'encarregada d'encendre la traca que anunciava la fi de les festes, una al·lota esprimatxada i amb els cabells revulls recollits en una coa malgirbada. Mantenia el foguer estret dins el puny dret. Amb l'altra mà retenia la bossa per les anses passades per l'espatlla, com perquè no li botàs i li fugís, i que havia avançat una miqueta a manera d'escut. Com de biaix, talaiava un enfilall de cartutxos que contenien un devessall d'explosions, ara en suspens. El cordonet que feia no res havia encès perquè engegàs aquell foc d'artifici, semblava haver-se consumit per complet en tocar el primer petard de la tira: l'explosiu número u s'havia empassolat la metxa incandescent i res no s'esdevendria mai més. Pausa tensa. L'al·lota premia els llavis i amb els ullons una mica clucs escrutava aquell petard malastruc, com si just amb la mirada pogués fer-lo saltar pels aires i iniciar d'una vegada la cadena explosiva estirada tot al llarg dels baixos d'una paret. Era cinc passes lluny. Ningú no es movia. Res no esclatava. Sense treure la vista d'aquella mina antipersona, s'hi acostà i llançà el primer barrobinet mig metre enllà d'una puntada de peu, com alliberada d'un ressort amb un moviment d'anada i tornada precís i impecable. En el desplaçament, de sota aparegué un pam de metxa més. Hi havia quedat enrodillada. Ara li venia el mal tràngol d'encendre de nou aquell trosset de ble de pólvora. S'hi acotà, l'encengué i un brolladoret corredís d'espires es precipità cap a una cursa de deflagracions, tronadissa i flaixos fulminants. Just tengué temps de donar l'esquena a tot aquell rebombori. Arrugà el front i suportà el xàfec tapant-se les orelles amb les mans, encorbada un xic i tot.

En acabar, es redreçà amb la mirada esquiva i comprovà que ningú ni res no havia pres mal. El mur romania intacte, fora cap ombra de mascara. Uns aplaudiments tímids conclogueren aquell ritus de comiat de les festes. La comèdia tancava el programa d'actes abans de la traca, i amb la poca gent que s’hi havia congregat, ni tan sols no ens miràrem per desitjar-nos res de venturós ni els moltsdanys. Això sí, s'inicià amb prestesa una ràpida i metòdica arraconada de cadires de plàstic, unes dins les altres, amb cops secs en xocar entre si i quedar encaixades formant torres. Arrossegar a continuació aquells caramulls de cadires cap a una vorera de la plaça produí un seguit de xerric-xerracs grossers, ben molests. No m'escarrufaren, però em sentia incòmode, ofès per qualque cosa que havia presenciat i no endevinava què; el renou de la traca m’havia regirat més del compte...

També volia fer de veure els artistes. Una vegada acabada la representació, havien saltat del cadafal i havien lliscat escapats cap al camerino habilitat en una aula de l'antic col·legi veïnat. Vaig fer via cap a dins de les escoles velles. Necessitava apaivagar la traca dins jo. A penes parlàrem del bolo en si. Tampoc no ho esperaven. Els vaig donar l'enhorabona i ens posàrem al dia de tot i de res. En el duel figurat entre un públic fred i allunyat, i l'actuació apagada i solvent, triomfà la veterania dels actors i de les actrius de manera indiscutible. Un poc més de bla-bla-bla i ens desitjàrem salut i sort.

Tenir dos desencisos el mateix vespre i no enviar-ho tot a pondre requereix tenir l'ànim degudament entrenat. O un bon fetge. Basta fer com si la cosa no va amb tu. Lleuger, escàpol i traïdor. Jo no en sé. Començ pel primer desengany. Aquest estiu m'he mudat al poble, i topar-me amb les festes ha estat un al·licient per trescar-hi. I retrobar-me amb aquella companyia teatral amiga que actuaria a Can Bril era una mena de port segur. Però malgrat els recursos sempre efectius del teatre popular —malentesos, corredisses i jocs de paraules enginyosos— amb els quals tot un Nòbel bastí aquell sainet farcit de proclames proletàries, no bastaren perquè l'obra de teatre no arrencàs. Llàstima. Vaig fer badalls durant la vetllada. Vaig somriure qualque moment. Vaig aplaudir fort per suplir tanta plaça buida. Em vaig sentir sol. Màgia gastada.

L'altra decepció tengué lloc en l'encesa de la traca, descrita més amunt, torbada pel petard femella: el veritable detonant del meu malestar no fou que la trunyella explosiva tardàs a petar, sinó escoltar la dita proverbial que encapçala aquest relat, justament proferida per... Això va ser. Què voleu que us digui; dec tenir la pell massa fina. Tanmateix, si aquella al·lota, membre de la brigada municipal —cosa que vaig comprovar l’endemà—, no hagués gosat encendre la traca a la segona, no hauria faltat qui li hagués etzevergat un "no tens ous d'encendre-la!" incendiari, mal lletat i amistós, massa ben digerit per tothom i que ningú no hauria collit d'en terra. Potser algú ho va dir fins i tot. Jo no ho vaig sentir almenys. Hauria reblat l'"ha estat femella!". Tot un curtcircuit festós. Pólvora banyada.

Al dia següent em vaig topar l'encenedora de traques a l'Ajuntament. Ambdós resolíem tràmits diferents a la recepció. Ella, enfilada al capdamunt d'una escala, punyia un llum com si furgàs pulcrament la ferida al ventre d'un animal metàl·lic. Amb una sola mà, feia anar el desengramponador, les tisores, la cinta aïllant i una regleta per empalmar els cables de corrent que es despenjaven del sòtil. Veia el bidell molest, amb el front arrufat i el llavi de baix una mica tret, perquè el fluorescent avariat era endret del seu escriptori i havia hagut d'anar a fer feina en una tauleta, desplaçat del seu domini habitual. Jo, cap baix, dret al mostrador, anava emplenant la sol·licitud d'un gual mentre anava escoltant la seva conversa. Ella, culejant, sol·licitava alguna mena d'ajuda social o així:

—I què nom la teva nina? —va demanar-li el funcionari.
—Estela Garcia Esbarranc —va respondre ella, amb un lleu esbufec final per haver-se hagut d'estirar tota a fi d'insertar la reixa que tancava el llum incrustat a dalt.
—I son pare?
—Jaume
—Jaume... què més? ...Garcia? —insistí l’home, sense deixar de teclejar ni aixecant la vista de la pantalla de l'ordinador.
—No, Esbarranc. Jo som Garcia —digué ella torcant-se els dits polsosos als calçons.
I vaig somriure.

 Pere Bergas Llabrés