Abril 2024
absurd i edificant
Fora reverència a l’ase, decau tota civilització,
perd el seu caràcter sagrat i es fa vertiginosa i esbojarrada.
Cristóbal Serra
Em ve al cap ara la facècia del sen Puixot. La’m contà mon pare ja fa un grapat d’anys. La cosa va anar més o manco així:
De tantes engrunades, cops i martellades que s'enduien les puntes dels seus dits, el sen Puixot passejava les ungles negres, tostemps ferides o com a brutes, i els capcirons durs i callosos. Deien si aquest vell comprava mosteles...
Un dia, el sen Puixot s'enfilà per exsecallar un arbre de per devers Cascanar. S’encamellà en una branca i començà a serrar el cimal, ris-ras ris-ras a tall de soca, però amb el poc dibuix d'asseure's a la part exterior de la branca, de manera que quedava quasi penjant en el buit... Amb això, un qui passava amb carro li digué que cauria si continuava de tal guisa, però ell no en feu cas. El carro no s’havia allunyat cinquanta passes que, és clar, la branca s'escruixí per la banda del tall per mor del pes de mestre En Puixot, i tots dos caigueren, troncot i esporgador.
El vell, espantat, perseguí fins aglapir l'home del carro, tot per demanar-li com ho havia sabut, com s’ho havia fet per vaticinar-li l’endemesa i que quina màgia podia ser aquella. De damunt el carro, l’individu no va saber què dir-li i es foté a riure davant la ximplesa de l’ancià. Però s’aturà en veure el sen Puixot amb cara de pomes agres. Aleshores el velletó li demanà si també sabria quan moriria, que era l’esca que li havia encès la curiositat, aquesta pulsió antiga i governant de l’ànima humana. L'home del carro, que ja no anava de verbes ni volia escoltar pus les seves impertinències d'orat, per llevar-se'l de damunt li digué que finiria en l'ase fer tres pets. I tal dia farà un any! En Puixot, perplex, encara demanà si podia pujar al carro per tornar cap a casa, perquè l'abordà una fluixedat de cames que gairebé no el deixava tenir-se dret. L'home hi accedí, compungit de veure’l tan afectat per les seves paraules, però no gosà desdir-se’n per por de com s’ho prendria. El sen Puixot s’hi enfilà tremolós, blanc com el referit, i amb els ulls baixos, com si una víctima voluntària s'ofrenàs ella mateixa a una deïtat mortífera i l'esperàs dalt del cadafal. Era la manera de poder vigilar de prop el seu fat, i segons com venguessin dades, esquivar-lo.
Foto: Antoni Negre |
Març 2024
Febrer 2024
Dia 1. Presentació del nou llibre d'en Bartomeu Bonet i en Gabriel Vicens, Guia botànica de la serra de Tramuntana, al local de les Persones Majors amb organització de l'Ajuntament, Sa Sella i de l'OCB de Sencelles.
La recepta
Amb la barra descansant sobre el canó, na Bàrbara, dempeus, menuda i rabassuda com era, es mig vinclava per palpar amb la mà esquerra el gallet de l’escopeta. Mentre amb l’altra mantenia l’arma dreta, estrenyent la culata entre els dos peuerrins, resultava estranyament còmic veure-la cercar el mecanisme detonador amb aquella maneta inflada de nina petita. En trobar-lo, l’accionà amb el dit gros.
Tanmateix na Guida sabia que no s’hi hauria d’haver entregat sola. Que almenys hauria d’haver avisat qualque companya o fins i tot d’haver-s’hi fet acompanyar d’un agent de la policia. Però fou una visita no premeditada. Era divendres i des de la setmana anterior cap dels fills de na Bàrbara no havia acudit a escola. Na Guida havia telefonat a ca seva despús-ahir, i ahir, però res de res. I la de serveis socials justament estava de baixa i no volia encalçar ningú a través d’un telèfon que acabava repicant fins a l’extenuació en un despatx sord i a Liorna.
Va voler treure el gat del sac. En ser a la carretera de Sineu, en lloc de tornar a casa, na Guida voltà cap al camí de la Rajola o de Cas Cabo –a un dels dos–, decidida a veure na Bàrbara. Amb l’excusa de què? Una mestra no fa aquestes coses, es deia a si mateixa. O sí. S’hi presentaria fingint que l’havien convidada a un dinar a foravila i no hi trobava... S’aturà enmig del camí. Però què estava fent? Els ocres ardents i la verdor llustrosa d’aquell paratge, reblat pel blau intens i sòlid del cel, eren un bon senyal. Però no veia ningú per aquell redol en aquelles hores de migdia. I a més, tenia fam. Unes bones magranes brillants guaitaven i tapaven un senyal de 40.