Revista de Sencelles

Segurament una part dels lectors heu identificat la jerarquia d´aquestes paraules que un temps no tan llunyà eren habituals a fora vila. Queden més qualificatius com senyor, senyora, mestre, mestressa, mossèn,…. que queden pendents per un altre article.

Diu una cançó popular mallorquina que “si és senyor que duga guants; i si és amo, mocador; i si és fill de conrador, que tenga calls per ses mans”.

Però qui era cadascú d´ells i quin paper jugaven dins la fora vila d´aquells anys que no obliden era la base de l’economia i de la societat i que, tot sigui dit, estava molt jerarquitzada.

Amo era aquell home que cultivava una possessió rústica i que pagava renda al propietari. Per tant el senyor era el propietari de la possessió i en realitat l´amo no era més que aquell que la tenia arrendada. Els senyors cobraven dels amos la renda de la terra i al mateix temps controlaven els dos productes bàsics de l´economia de l´illa: es blat i s´oli. Curiosament, aquest qualificatiu se seguia emprant inclús quan l´amo ja no la tenia llogada i, moltes vegades, hem conegut com ha perviscut durant generacions dins el malnom d´una persona (es fill de l´amo de Son Bordils o es net de l´amo de Sa Porrassa). Els més antics tenien molt clar si aquell o altre era descendent d´amos o de senyors. Avui ens pot parèixer ridícul, però un temps era molt important i molt clarificador del que ara diem status social.

No oblidem que els que podíem qualificar com a pagesos, que no eren sinó petits propietaris d´unes quantes quarterades de terra, intentaven sobreviure amb el que conraven. De fet moltes vegades, principalment els anys en que la collita era magre, era habitual perdre les seves terres i automàticament passaven a ser jornalers dels grans propietaris.

Si a l’anterior revista de Sa Sella parlàvem de una tradició com es seure a la fresca que cada vegada més es va perdent, avui amb aquesta paraula tan singular que encapçala l’article vull recordar una tradició que definitivament s’ha perduda.

Vaig sentir contar a la meva mare que era un fet habitual que els veïnats compartissin s’os des cuixot una vegada ja no quedava lliteralment més que s´os. Sí, ho heu llegit bé, s´os anava de veïnat amb veïnat per una cosa tan transcendental com donar gust a les llenties o a qualsevol tipus de cuinat. Realment si ho penseu bé aquest os es indestructible, llevat que un ca gros l’agafi i en tot el temps del mon (que habitualment té) li doni barram i més barram. De fet aprofitant aquesta indestructibilitat i que dona un gust especial a s´aguiat de llenties els veïnats més propers el compartien.

Hi ha una dita ben mallorquina que diu que des porc s’aprofita tot i podríem afegir, en aquest cas que ens ocupa, que s’aprofitava un parell mallorquí de vegades.

El que resulta més curiós es que aquesta paraula que no havia sentit mai i que es recull en el diccionari Alcover amb dues variants saboria i saborall fa referència com no a sabor i, en concret, la variant saborall, la més propera al que ens ocupa, segons Alcover significa “ossos o xulla de porc que es fiquen una estona dins l´olla de cuinat per donar-li sabor” i era habitual a pobles com Mancor, Porreres i Santanyí. A Sencelles li varem donar un protagonisme propi i es va substantivar amb saborino fent referència a s´os des cuixot i a la tradició de compartir-lo per donar gust a s´aguiat. Es a dir, era amb nom propi s´os que es compartia entre els veïnats.