Foto: Aina Herrera
-Merda!
Pastosa, groguenca, que m’engrunava l'alè, en alçar el peu esquerre de les lloses del carrer, es revelà com una merderada de ca esclafada, d'un dit de gruixa, se m’enganxava amb impudència a la sola. En haver-lo posat fermament en terra, el peu s’havia desplaçat lleument perquè havia anat a raure en aquella blanor esponjosa que l'allotjava, just endret del portal de casa. Era insofrible pensar posar-me dempeus sobre la massa immunda, i que per efecte del meu pes pogués sobresortir per tot el perímetre de la sabata. I molt més enutjós era encara imaginar-me caminar amb falsa naturalitat sobre aquella plataforma oiosa aferrada a mi. Tocant de taló en terra només, vaig tancar d'una portada, vaig rodar clau mentre sentia lladrar na Duna, i vaig maleir l'animaló sensitiu que m'havia cagat sullanetes.
Era la tercera vegada en tres dies que trepitjava una tifa. Ja no només era el carrer de Donants de sang que estigués estibat de merdes de ca, com sempre ocorre en vies de la perifèria, sinó que també n’afloraven per la majoria de voreres, pels pedrissos de plaça, pel patinador, a cada portal, i fins i tot davant la casa més guapa de totes. El poble n'anava ple, de cagarrons canins i de queixes del veïnat. Segurament no és que n'hi hagués més, però la gent s'hi fixava molt, s'indignava, i feia renou. D'altres pontificaven que tot s'exagerava; jo i tot vaig arribar a afirmar que pertot també hi ha excrements de moixa, d’egua i de mosca, i que ningú no en diu res… Crec que per mor d’aquesta audàcia meva havia trepitjat tres pasterols; no ho sé. La veritat és que semblava que alguns hi tenien un negoci, amb la merda, com si la volguessin així, allà, per a sempre disponible, llustrosa, prostituint les vorerades, com per vendre-la a quilos. Era una bogeria pensar-ho.
Tot ca era sospitós d’abandonar la seva caca onsevulla. I era ben cert: jo encara no n'he vist cap recollir amb granera i pala la seva deixa escatològica. De manera que s'inicià una campanya per erradicar tanta sorpreseta fastigosa i la pressió veïnal feu complir el ban de batllia. Tothom s'espiava o feia d'acuseta; es feia silenci en topar-se amb un animal de companyia seguit del seu propietari; tot eren mirades furtives per comprovar què succeïa després que un ca s’hagués acotat i premut... Encara que la gran majoria no deixava rastre de merdeta, els ànims estaven encesos.
Als qui optaren per fer fer les necessitats del cusset en la intimitat, la merda se’ls acaramullava al corral o a dins casa. I aleshores, tant vomitiva era la imatge d'uns patis sembrats d'excrements, com la flaire inconfusible que s'escolava per les retxilleres de portes i finestres. La tribu no podia tolerar pus aquesta xacra domèstica que feia arrufar nassos i esmussar llengües… Multes, càmeres i pipicans; fullets informatius a les bústies, noves ordenances emanades de la Sala, pòsters que impel·lien al civisme… La campanya, tot i haver esdevengut més fiscalitzadora encara, no havia descuidat l’acció preventiva i pedagògica, però acusava una falta flagrant de finançament. O d’interès institucional real. Per això, en sol·licitar que es col·locassin uns rètols a les entrades de la vila que resaven la consigna "Poble lliure d'excrecions canines", es torbaren a instal·lar-los-hi.
I succeí l’inevitable, després de mesos de feina silenciosa: les caques minvaven al carrer i ningú ja no referia que sentís pudor dins cap casa ni senyal d'aquella porquícia a cap terrassa. Ningú no se’n sabia avenir. Semblava que els cans i les cusses, a la fi, havien après a retirar els excrements, ells solets, a mesura que els dipositaven en terra. Ho havien entès. L’estampa era la mar d’agradosa, sorprenent i necessària. I es viralitzà com s’atallava aquesta violència estructural. L'statu quo, irresponsable i egoista, de l’abandó de merda en via pública o en domicilis particulars seria enderrocat.
Però ja se sap que la merda, com més es remena, més put. Així que després d'una d'aquelles nits de son lleuger, en què ens desvetllam per qualsevol minúcia, i ens enerva no aferrar el son de nou perquè sentim el cor encongit, les dents estretes i els ulls enganxats d'una manera dolorosa, n'aparegué de nou, de caca de ca. A balquena, amb nocturnitat i traïdoria. Eren guardes de cans a lloure que descarregaven allà on es trobaven i que no recollien les seves coses, ara que n’havien après. Aquestes bèsties maleducades que no es feien càrrec de la distorsió que provocaven en el veïnatge eren una plaga. I qualcú els devia haver ensenyat a portar-se així: vet aquí el re. Calia posar peu fiter contra la barbàrie: "no era no" a l'excrement cànid abandonat enmig de la carrera. Se seguiren formant els municipals, els femeters, els manescals… I en convocar els propietaris d’aquells animals a sessions de reensinistrament, no n’hi acudí cap. Descaradament.
– ...Que no la dus a lloure? –em reprengué un desconegut mentre passejava amb na Duna– No hi ha ningú en aquestes hores.
– M'estim més... –vaig gosar començar a respondre.
– Au, no siguis llosco! Qui sap millor que l’amo què necessita la teva cussa? El meu deu haver buidat dins qualque garangola segur…
I va inflar el pit, mentre arrugava estranyament els llavis, per proferir un xiulet eixordador que m'esguerrà els timpans. A l'instant, uns ulls brillants emergents de l'ombra prengueren la forma de ca. L'individu continuà el seu camí, contorçant una coa que li guaitava pels baixos de l'abric, secundat per una fera escoada i amb tres caps.
Un bon dia aparegué un cagarrot grandiós i colossal al bell mig de la plaça. La gran merda s'empassava de mitjan plaça cap a l'església, i tant l'escalonada com el monument de davant el temple restaven engolits pel gran marró. Calia desmantellar aquell menhir ajagut i abonyegat, abans que no es desfés i esdevengués un brou infecte que acabàs per filtrar-se i ameràs de nitrats el subsol. Quan les màquines acabaren les obres, la plaça havia canviat de fesomia, fins al punt que el monument de la protectora dels homes i de les dones del poble, en lloc de romandre amb aquell braç seu benefactor sempre estès, ara els mantenia tots dos enlaire. Servava el rostre de la determinació, i l’espai entre ambdues mans juntes formava una mena de triangle, n'estic segur. D'altres se'n reien i asseguraven veure-hi una... un... Aleshores, contorbat, vaig entrar a Can París per seure-hi una estona, tot cavil·lant quina paraula podia posar dins les mans de l'estàtua, que fos el millor punt i final en aquest relat.
Pere Bergas Llabrés