Devia tenir 14 o 15 anys quan l´Ajuntament em va dir per fer-me càrrec de la biblioteca de Sencelles.
Era un lloc especial on els llibres es pot dir que estaven a un segon pla.
Estava situada a la Plaça, on ara hi ha l´Ajuntament. Primer a la banda dreta i després a una sala més gran a l´esquerra, si ho recordau hi ha havia unes grans finestres per les quals es podia accedir peus plans a les dues sales. Posteriorment es va traslladar a Can Garau i estava, entrant a mà dreta, a una sala gran que amb la reforma es va esbucar.
A la biblioteca teníem tots tipus de jocs, còmics, revistes i finalment, llibres. Els primers llibres eren del fons bibliogràfic de l´Escola de Sencelles. Eren uns llibres amb les tapes negres, bàsicament amb castellà i de novel·la. En català hi havia molt poca cosa, record les rondalles, alguns títols de les Illes d´Or i res més.
Jo per dir-ho d'una manera gràfica guardava i al principi, amb el pocs llibres que hi havia, fèiem el que podíem. Era més un lloc de trobada, d'esbarjo, que una biblioteca tal com avui l´entenem. Però, sincerament, no hi havia res més.

En un moment donat el Consell Insular mitjançant el Centre Coordinador de Biblioteques va assumir la xarxa de biblioteques municipals, incloent la de Sencelles. Em ve a la memòria que el primer dia que vengué el responsable del Consell reconegué que aquesta biblioteca era un altre mon. Realment era atípica. Pòquer, set i mig, truc, parxís, dames, ...
Idò heu de creure, i pensar i creure, que un dia d'hivern molt cru, d'aquells que fa un fred que afaita, per allò d'encalentir un poc el cos i al mateix temps aliviar-lo ens passà pes cap d'encendre pets. És una cosa molt senzilla, únicament fa falta una capsa de mistos i evidentment petetjera.

Ivà (Ramon Tosas) mort l´any 1993 creà un personatge que la nostra generació conegué molt bé. Vàrem créixer amb un setmanari satíric que fou editat per primera vegada l’any 1977: El Jueves.

El Jueves amb un format molt similar al desgraciadament famós Charlie Hebdo era i és una revista on es contaven les més diverses historietes, es ridiculitzava l’actualitat i que fou una continuació de revistes malauradament desaparegudes com El Papus o La Codorniz, que segur que els més majors recordau.
Jo record que esperava amb devoció els dimecres que era el dia que sortia El Jueves. De totes les seccions sens dubte una de les més conegudes i per jo de les millors era “Historias de la puta mili“ on el sergent Arensivia amb el seu famós lema “nasío pa matá” protagonitzava les més variades i estranyes aventures.
Creureu que quan vaig anar a fer la mili no hi havia dia en què no pensàs amb aquelles historietes tenint en compte que no poques vegades la realitat superava de molt la ficció.
I ja que xerram de mili em ve al cap una història que segur hagués pogut escriure el bo de n’Ivà.
En aquesta història hi havia “El Malaguita“ que evidentment era de Màlaga i tot un personatge. Amb 18 anys només tenia una dent però això sí, menjava de tot. Era d’un poble petit, d’aquells on el Bon Jesús perdé les sandàlies.

El que anomenam la corema o quaresma són les aproximadament set setmanes que van des del carnaval al dia de Pasqua.

Avui parlar de la corema no té res a veure amb un temps no tan llunyà on s’observaven amb gran rigor dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesús va dejunar en el desert.

Tots els que ja tenim una edat hem viscut aquest temps respectant d’una manera estricta per exemple el no menjar carn, principalment els divendres. Fins i tot record com el Divendres Sant, que era el dia que fèiem les panades, havíem d’esperar que fossin les dotze per poder gaudir d’un plat que pràcticament només es menjava per a Pasqua. Ara de cap a cap d’any hi ha panades i tot el que a un li pugui venir en gana.

Fins i tot, perquè tenguem idea de l’observança estricta de no menjar carn, Alcover senyala que a la pagesia mallorquina les dones escuraven les olles amb gran esment, fent-les ben netes perquè no hi quedàs gens de substància de carn.

En relació a tot aquesta qüestió record que jo era molt petit quan l’amo en Tomeu de can Conet, que vivia aferrat a ca nostra, em contà una anècdota que li va passar a ell quan era un al·lot pucer.

Per allò de que entengués que no podia menjar carn en temps de corema sa mare li va dir: “Tomeu, ara comença sa corema i no podem menjar sobrassada perquè el dimoni s’hi amaga dedins”.

Ell va quedar pensatiu i durant un parell de dies pujava cada punt a la sala a veure la perxa per entendre allò que sa mare li havia dit.

Assegut davall d’aquella col·lecció de sobrassades intentava esbrinar com punyetes el dimoni li feia aquella jugada d’estar quaranta dies a pa eixut.

Amb això que se li va encendre sa bombilla i tot decidit digué: “Si el dimoni està dins ses sobrassades... ja el trobaré ja!”.

Agafà el trinxet, pujà damunt una cadira i començà per la primera. Xapa de dalt a baix una sobrassada. Res.

Anem a la segona. Res.

I així una darrera l’altra. Fins que arriba a la bufeta i exclama: “Ja te tenc! Ja he trobat aquest maleït dimoni!”

Trinxetada va i la bufeta xapada per mig.

Tot clocpiu baixa i, trinxet amb la mà, va a sa mare i li diu: “Me sentiu mu mare, m’heu enganat! Dins ses sobrassades no hi havia el dimoni”.

Com podeu entendre aquella corema va ser un poc més llarga que els quaranta dies de rigor.

Antoni Vallés Perelló

Quan només tenia cinc anys anàrem a viure a la casa que els meus pares havien comprat al carrer Son Francinaina.

No record molt bé qui, com a regal de benvinguda em va regalar una moixa que visqué molts d‘anys i va esser un animal molt estimat per mi.
La qüestió és que era un animal que deien molt fruiter, és a dir, sempre tenia moixets i d’una ventrada en venia una altra i era un no aturar. Si he de dir la veritat vaig regalar moixos a mig Sencelles.
Idò heu de creure que a una ventrada de quatre moixets sortiren uns animals preciosos i com que estaven amb noltros eren de lo més ximples i dòcils, llevat d’un que era la pesta. Ja de petit era més dolent que lo que tiren, s’enfilava per tot, rapinyava, no hi havia manera d’agafar-lo, era com dic, terrible.
Jo ja els havia regalat tots i només em quedava aquesta espècie de tigre en miniatura.
Un bon dia un home que no record molt bé qui era em demanà si em quedava cap moix, clar que sí!, li vaig dir. Però ha de ser ximple, digué. No passeu gens de pena, és bon al·lot com ell mateix, li vaig contestar. D’aquí una setmana el veniu a cercar. I ja tenim el problema armat.

(*) Aquest és l’epitafi que hi ha a la tomba d’un actor.    

El dia dels morts de l’any passat en Jordi Llabrés organitzà una de les seves sempre il·lustratives visites guiades. En concret tingué lloc al Cementeri de Sencelles. Visitar aquest lloc sempre és reconfortant. Passejant per les seves vies recordes tanta gent que has conegut, que has estimat. És moment de records, de tot el bé que feren aquelles persones que avui descansen en pau.
Sempre he pensat que és un lloc que s’ha de veure amb vida, quantes històries ens conten les làpides i quins vincles s’estableixen en la memòria, en un esforç per evitar la mort definitiva. En el nostre cementeri, com a la majoria de Mallorca, les làpides es limiten a posar el nom del difunt. Que jo sàpiga únicament ni ha una a la part antiga que diu “Que la tierra te sea ligera”. És la locució llatina “Sit tibi terra levis” que ja era utilitzada en el mon romà precristià. Pareix que altres epitafis que estaven a làpides de la part antiga ja no es conserven.

A vegades les màquines ens donen tota una lliçó i ens mostren les debilitats humanes. Com no un altre caixer automàtic, no el mateix del darrer número de Sa Sella, diguem que un cosí germà, va fer de les seves.
Aquesta història va passar a Inca, municipi veí. Perquè llavors diguin que tot passa a Palma. Era un divendres d´aquells que frisses d´acabar i partir cap al poble. A darrera hora entre les moltes feines hi havia la de carregar de doblers el caixer automàtic per poder passar bé el cap de setmana.
Un caixer automàtic té un funcionament bastant senzill. Es posen els doblers amb caixons agrupats per cada una de les denominacions, els de 10 en un caixó, els de 20 en un altre i els de 50 en un altre. El caixer l´únic que fa és, en funció d´una freqüència programada, dispensar els diners sol·licitats. Únicament compta les unitats.
Si per exemple demanam 80 euros es pot programar que doni  4 billets de 20, o bé 1 de 50 i 3 de 10, o 1 de 50 i 1 de 20 i 1 de 10. Igualment si demanam una quantitat grossa l´habitual és tots billets grossos, si per exemple hem de treure 200 euros el més habitual és que ens doni 4 billets de 50. Per tant l’únic que s´ha d´anar molt alerta es posar els billets de 10, 20 i 50 en el seu caixó corresponent.