Eren la 1h. de la matinada del 18 de març, d’aquell nefast any pandèmic, quan de sobte sona el telèfon i era la meva germana Laura: ...“Si el volem veure, hi hem d’anar ara, sinó no ens ho deixaran fer perquè demà ja se li estarà fent l’autòpsia. Han de saber si ha mort de Covid”. Feia tres dies que el govern de l’estat havia decretat el rigorós confinament, que sols na “Titona” com animal de companyia i els treballadors “essencials”, podien esquivar i passejar per uns carrers inusualment deserts. Enfront de la por, a poc a poc la societat civil es començà a organitzar, per mirar de cosir innocents proteccions pels nostres estressats, herois sanitaris. En aquell moment, però, no entenguérem l’abast de tantes corredisses per part de l’hospital a hores intempestives, en lloc d’esperar què a primera hora del matí ens acomiadéssim, com cal, del pare. El fet és que la falta de protocols clars ens va facilitar bastant, a mi i a ma filla Elisabet, el poder emprendre la tasca de recordar la figura i l’art de Pere Pavia, que morí el 18 de març de 2020 a Caubet.

Espavilades per la noticia, en haver-se’m espasat un poc l’efecte del somnífer, vaig posar tot el meu seny en la conducció, des de Sencelles cap a l’hospital de muntanya, decidides a trobar-nos amb els germans (menys en David l’il·lustrador Bonobo que viu a Portugal), per veure en quin estat ens havia deixat el pare, i vam tenir la sort de poder constatar de que fou plàcidament - tot i haver estat canviat de planta, i de veure les darreres persones d’aquells dies, emmascarades o vestides com investigadores de la NASA - al seu rostre no hi havia dubte, havia partit tranquil.

Quan ja sortíem de l’habitació, on a certa distància el vam poder veure uns instants, se’m va acudir demanar a una infermera per les seves pertinences, que després de dubtar- ho un moment, em va dir: “si te pareix bé podem fer una cosa te les ficaré dins dues bosses de fems, una dins l’altre i t’ho endús a casa, però no l’obris fins que per telèfon et confirmem que no hi ha Covid a l’hospital” i així ho vam fer. Com la contacontes “Rondallaire”, que vaig ser, em va semblar la petició d’una jaieta (fada bona) i veient el malson planetari, que tot allò va arribar a ser, sempre he recordat aquella persona de bona fe, que a falta de res més, va confiar tant en les casolanes proteccions improvisades - que ingènuament ens feien sentir més segurs - com en que una ciutadana mantindria la paraula donada, de sols obrir el bolic que li confiava, en cas de rebre la resposta de que al seu interior no hi habitava el dimoni del Coronavirus.