Primer, ens podries contar un poquet de tu ?

Vaig néixer l’any 1982 a Sebt Beni Gorfet, Larache, al nord del Marroc. Als 7 anys, els meus pares em van dur aqui a Mallorca, vivíem a Ciutat, a Santa Catalina. Som el més jove de la família i tenc quatre germanes.

Vaig estudiar a una escola de monges, llavors vaig tornar un parell d’anys al Marroc abans de retornar a Mallorca. Finalment als 18 anys m’en vaig anar de casa per independitzar-me.

He donat moltes voltes per l’illa abans d’arribar a Sencelles l’any 2008. Sempre he tengut contacte amb els mallorquins i naturalment també amb la gent de fora. Majoritàriament per raons de feina, a part de viure a Ciutat, he viscut a diversos pobles.

Actualment em dedic a l'agricultura ecològica i esper obrir aviat una granja de cria de gallines, “gallines felices” per fer ous.

Diuen que ets bastant manyós

És cert que m’agrada fer manualitats. Recentment he re-fet les dues barres al Molico, són de fusta i també unes làmpades teixides amb corda.

Que et va dur a Sencelles ?

Em vaig instal·lar aquí per mor de la gent, la gent jove, i pel poble que és. Quan un ve des de fora no és sempre fàcil. M’hi he quedat per que la gent jove m’ha acollit, m’han acceptat tal com som.

Com vares trobar la benvinguda al teu nou poble? Et varen ajudar en aquest moment?

Poc a poc la gent s’ha avesat a mí i jo a ells. Mai m’he topat amb un rebuig per part dels sencellers. Tot té el seu procés, però la integració la consider total.

Quina va ser la teva primera impressió de Sencelles ?

Es un poble molt petit, és lo que m’agrada!

I com ho trobes ara ?

Ha crescut, afortunadament poc en nombre de cases, però sí en el sentit de créixer com a poble: en la meva opinió hi ha més activitats, més festes, més coses per fer.

Com va ser la teva integració respecte a l’idioma, la gastronomía i la cultura ?

Bé, com que vaig arribar a l’illa de molt petit, sempre he estat integrat. Jo xerr el mallorquí, potser no a la perfecció però sí que ho entenc perfectament.

Respecte a la gastronomía, és bastant difícil d’explicar. En el meu país el menjar té més sabor, és més especiat. Aquí és més greixós perquè molts plats es fan amb carn de porc. No és que no en mengi, però a mí m’agrada més el cavall!. Al Marroc també menjam sovint cabra, vaca i mè. Encara estic descobrint la gastronomía d’aquí, coneixía que quan es tracta del porc s’empra tot, però desconeixía les altres carns i molts d’altres plats.

Com que també tenim uns plats bastant parescuts, per exemple carn rostida amb albercocs i prunes, no m’havia fixat que son també típiques d’aquí.

És clar que el pa és diferent, per exemple els llonguets de Ciutat però de les baguettes estàndard millor no en parlem. Trob que el pa que menjàvem anys enrera quan vaig arribar a Mallorca tenia molt bon gust i m’encantava. Avui en dia no és lo mateix, no sé que han fet amb sa farina. Tot és industrial i ha perdut tot el gust.

Pel que fa a la cultura, els meus pares són musulmans practicants, fan el ramadan, la festa de l'Aid (que és la festa del mè) i altres festes tradicionals. Jo m’ho pas molt bé amb ells, però la realitat és que m’he desvinculat d’allò i no passa res. De fet som molt individualista. Una vegada, el meu padrí em va dir “No siguis com els altres vulguin que siguis, si no com tu mateix vols ser”. Això m’ha quedat i intent sempre ser jo mateix.

El meu padrí tenia els seus llibres de literatura, astronomía, llengua, etc. i de tant en tant els treia i passava gust de llegir-los, llavors els tornava a guardar ben guardats. Quan li varen oferir un viatge tot pagat a la Meca (cada musulmà ho hauria de fer al manco una vegada en la seva vida) va dir “No, per què? Estant aquí trobaré el mateix Déu que anant allà!”

Suposo que és la doctrina que m’ha ensenyat a ser com som, que em trob diferent als marroquins.

He evolucionat com un mallorquí més. Venc d’una generació que es sent marroquína lliure, en el sentit religiós.

Què t’agrada més d’aquest poble ?

La seva ubicació alta dins del Pla de Mallorca. Ademés, des de ca meva veig el poble i la seva silueta amb l'església, és talment com una postal!

I què es podria millorar ?

Ah, el tema de passos de vianants, perquè en el poble circula molt de trànsit. S’hauría de reconduïr tot el trànsit a la part de fora. Per exemple així la gent podria venir més tranquil·lament en bicicleta, passejar a peu amb els nins sense passar pena.

Ho he vist a altres pobles que són més grans i és molt gratificant. Faria que el poble t’estiràs més i també estaría bé pels comerços. Tot plegat seria més acollidor, sinó queda com a abandonat. És clar que s'haurien de donar permisos als repartidors, grues, etc. perquè poguessin passar en cas que fes falta. Una plaça buida, amb nins jugant, sería perfecta. És necessari “acondicionar-ho” perquè sigui més acollidor.

Què enyores del teu país ?

Tot! El meu poble és molt petit i molt tranquil, té fonts d'aigua i està enrevoltat de camp. Per arribar-hi hi ha una carretera però després has d’anar amb ase o cavall. Ha quedat com a congelat en un temps passat. Per desgràcia hi ha cases que s’esbuquen i camins on no hi poden passar de mates que hi ha. Tira a tira estan construint una carretera que hi arribarà més a prop, però em fa por que llavors tot canviï.

Quines diferències culturals destacaríes ?

Lo folklòric. Aquí hi ha el ball de bot i la música típica, allà tenim la darbuka i la nostra música amb les festes.

Allà, al moment de la collita de blat, per exemple, una vegada que el gra ha estat guardat es fa una gran festa entre tots cada any.

Tornaries a viure al teu país ?

No ho sé. M’agrada molt anar-hi un parell de mesos, inclús per tot un any, però no crec que hi tornàs permenament.

Quin és el teu día-a-dia a un lloc tan díferent dels teus orígens ?

No m’he culturalitzat aquí però tampoc allà, idò no sé què és diferent. Jo som un “buscavides”. No tenc bandera, som del Marroc però visc a Mallorca, som d’el món.

Quin és el recó de Sencelles que t’agrada més i per què ?

Ca meva, perquè és un petit bosc, és com una zona de relax. Visc a foravila per devers Sa Vileta. Em trob molt bé allà entre els arbres. Em relaxa molt veure les ombres que fan i escoltar tots els ocells qui hi canten.

Com veus la relació entre estrangers i els mallorquins pel que fa cultura i tradicions ?

Al meu entendre ens hauríem d’integrar respectant la seva cultura i tradicions sense interferir-hi. No es pot menystenir la llengua d’aquí per què és la seva i si no, no sería Mallorca.

També trob que els mallorquins estan ajudant-se ells mateixos amb això, perquè eduquen als joves en el sentit d’aprendre més llengües per poder entendre-nos entre tots, per comunicar-se amb els estrangers.

Que desitges pel futur?
Que els pobles no es facin més grossos. Jo llevaría tots els xalets de les costes, això és matador. La costa aquí és un paradís.

Avui, un jove no vol ser agricultor i què fa? Va a lo més fàcil, a la ciutat on pot fer un sou cada mes i pot comprar al supermercat on ho té tot a mà. Llavors va a casa a mirar la “caixa tonta” (=TV) passejar el seu canet, seure al sofà. I arriba el cap de setmana, gasta els seus doblers en les seves aficions; va al cine, compra roba, és com un abandonament dels valors, es refugia en la comoditat.

Hi hauria d’haver més gent fent feina en l’agricultura, que no s’industrialitzi tant com es fa ara, podríem treballar la llana o fabricar sabó, per posar uns exemples. Igualment es podria tornar a l’artesania d’un temps i tots estaríem millor.

Conta’ns una anècdota per acabar

El meu padrí solia anar als mercats per comprar cavalls, ases i mercaderies. Un dia va comprar un ase petit i el primer per muntar-lo era jo i va durar uns 300m, tot bé fins aquí. Vàrem arribar a un pont petit i l’animal va decidir que no volia seguir, no hi havia manera. Se'm va treure del damunt i vaig caure damunt una pedra. Tenia por i ploriquejava, però el meu padrí em va dir que si el volia domar, hi havia de tornar a pujar.

Després d’uns deu minuts el vaig tornar a qualcar. A partir d'aquell moment ens varem fer molt amics i durant anys fórem inseparables. Aquest ase fou el meu únic amic, perquè la resta eren les meves quatre germanes.

Jane Frances Sutcliffe