Revista de Sencelles

SENCELLES, POBLE DORMITORI

És ben ver que hi ha coses que només es veuen caminant.

Heu de creure i pensar i pensar i creure que, l´altre dia caminava per Ciutat i de cop, em vaig fixar amb un mostrador que em va fer d’aturar en sec. No podia creure el que els meus ulls veien: un matalàs de marca “Sencelles”. Sí, talment com ho veis a la fotografia que acompanya aquest article un matalàs D.O. Sencelles autèntic. 

En rigor, el títol inicial no és del tot correcte. Tal vegada, hauria de ser “Sencelles, poble matalàs”, però la veritat és que sona fatal, perquè ben mirat, un dormitori sense matalàs no té molt de sentit, per tant aquesta llicència queda ben justificada. No posareu el matalàs dins la cuina, per exemple!

Vaig entrar a l’establiment per demanar quina era la raó d’aquest nom i em varen dir que els havia agradat i que per allò de la integració, veien adequat posar as seus productes noms de pobles de Mallorca. En sortir, seguia mirant el mostrador quan s’aturà un senyor que em demanà d´on era, li vaig respondre: “de Sencelles”. Ell mirant el matalàs afegí en castellà: “pues, pueblo dormitorio”. Llavors, jo vaig seguir: “i vosté d´on és?”; “de Leganés”, contestà. I vaig afegir: “pues vaya mierda de lago i de monstruo”.

estiuenca

Vaig ser llençada en una vorera, fora posar-hi esment. Durant uns instants, durant el vol de l’abandó, em vaig precipitar feta una bola. O una cosa per l’estil. Però tan bon punt vaig tocar en terra, escarrufada, vaig perdre la forma esfèrica en un calfred electritzant. I llavors vaig romandre estesa en una no-forma ingràvida i encarcarada que es va anar badant. Per instint, com seguint un atavisme inevitable. Primer, aviat, en un seguit de contraccions irregulars i incontrolables, acompanyades d’uns petets de traca minúscula; després, més espaiadament. Cada plec em va anar desfermant. Ara un; ara l’altre. Ara un; després, al cap d’un poc, o un poc més i tot, l’altre. Amb dramatisme. Un per un, vaig acabar assumint la meva naturalesa estranyament llisa i morta. Meam, morta no ben bé, perquè si no, no us estaria parlant... I viva, diria que tampoc en cap moment. Així que diguem que soc més o menys lluenta... o un tant lliscant... i arrugada. Unes arrugues que, per cert, a hores d’ara i al llarg de tot el meu periple, he anat perdent.

Deixa’t anar de tanta volta. Soc una bossa de plàstic, d’aquestes que comprau mig plenes de patates fregides... o de blat de les Índies? Ni me’n record, de l’ingredient principal... Acompanyat, això sí, d’oli de palma, substàncies aromatitzants, potenciadors del sabor i additius de tota casta... Soc lliscant al tacte, i tant!, sota una pel·lícula d’engrut i pols avui, després de rodolar pel carrer de principis de juliol ençà. I lluenta per dins encara ara, oliosa només en un primer moment. Perquè en haver-se’m menjussat tota la fritura que contenia, vaig ser repudiada. Fora cap mirament. Però lluny d’angoixar-me o de sentir cap nàusea, el buit dins meu ha esdevengut l’oportunitat des d’on començar a existir. Així que la meva condició gentil i feliç m’ha permès de descobrir el món i meravellar-me’n.